L’any 1960, el dictador Francisco Franco visitava Girona. Mentre circulava en un imponent cotxe descapotable pel Barri Vell, el fotògraf Miquel Morillo (1924-2013) captava imatges de l’esdeveniment, que havia aixecat una enorme expectació a la ciutat, els carrers de la qual eren plens de veïns que volien veure de prop el cap de l’Estat, ja fos per curiositat, per animadversió o per adhesió. O per simple obligació, que també passava.
Quan Morillo va tenir les fotos fetes, va tornar al seu estudi-botiga, per revelar els negatius i positivar les millors instantànies. Però un altre encàrrec el va fer delegar aquesta feina en els seus ajudants. Una estona més tard, la Guàrdia civil entrava al local per demanar explicacions: en una de les imatges de la visita de Franco que s’exposaven a l’aparador de l’establiment, entre els caps del dictador i de l’alcalde de Girona, Pere Ordis, que anaven drets al cotxe perquè la ciutadania els pogués veure millor, s’hi podia llegir ben clarament la paraula «Despojos».
Feinada va tenir Miquel Morillo a convèncer els agents que havia estat pura casualitat que la càmera es disparés just quan entre les dues nobles testes hi apareixia el cartell d’una botiga dedicada a la triperia que hi havia al carrer. Un cartell que va ser ratllat de manera barroera a la fotografia per acabar amb aquella «ofensa», que amb el temps s’ha convertit en una de les anècdotes més celebrades de la llarga i reconeguda trajectòria de Miquel Morillo.
Documentar aquesta trajectòria i retre-li l’homenatge que es mereix és el que persegueix el llibre Miquel Morillo Gallego, que acaben d’editar dins de la col·lecció «Girona Fotògrafs» (en fa el número 18) l’Ajuntament de Girona i Rigau Editors. Una vuitantena d’imatges i un text de Jordi Curbet Hereu repassen la carrera d’un fotògraf fonamental per comprovar com Girona va superar els anys més durs de la postguerra, va recuperar el pols en els àmbits econòmic, industrial, cultural i social, i va obrir una nova etapa afavorida pel desarrolisme franquista que l’encaminaria cap a la modernitat. De fet, el llibre recull l’obra de Morillo entre els anys 40 i 60 del segle passat (li’n quedarien encara molts més de carrera), aquell període en el qual es tan fàcil comprovar el tomb que va fer la ciutat des de tants punts de vista.
Miquel Morillo Gallego va néixer l’any 1924 a Ciudad Real i va traslladar-se a Girona, on havien destinat el seu pare, militar professional, amb només dos anys. Després d’un temps d’exili per la Guerra Civil, l’any 1940 la família va tornar a la ciutat i, si bé Morillo va intentar dedicar-se primer a les assegurances, la seva trajectòria va girar cap al món de la fotografia influït pel seu sogre, Jaume Deumal i Serrat. Entre finals de la dècada dels 40 i principis dels 50, quan Girona començava a notar la revifalla econòmica, va decidir dedicar-se a la fotografia de forma professional, oferint reportatges de casament.
A partir del 1953, la tasca la va realitzar amb la seva dona, Heriberta Deumal, i va reeixir. «L’oferta, tanmateix, va córrer el risc de morir d’èxit a causa de l’allau d’encàrrecs -en va arribar a fer uns 1-500 a l’any- d’una classe mitjana i treballadora que volia immortalitzar, seqüenciat, aquest moment tan emblemàtic», escriu Curbet en el llibre. I recorda un casament especialment sonat: «Alertat a última hora pel rector del santuari dels Àngels que el 8 d’agost del 1958 oficiaria un casament de persones ‘molt importants’, Morillo va esdevenir testimoni privilegiat del casament secret de Salvador Dalí amb Gala, juntament amb cinc convidats i el capellà mateix. El cas és que el pintor, molest pel que devia considerar una atrevida invasió de la seva intimitat, va empaitar Morillo tot brandant el seu popular bastó, una escena còmica que va aportar la nota de surrealisme preceptiva».
A banda dels casaments, Morillo va dedicar-se a la fotografia comercial, documental, de peritatge o d’expedient i fins i tot de premsa. Segons Curbet, «la seva va ser, en essència, una obra d’encàrrec, fotografia per a usos comercials, publicitaris o simplement familiars o personals. Era un treball intens, amb poc marge a l’aportació creativa, però sense descartar aspectes tècnics com l’enquadrament o la gestió del contrast i els clarobscurs. Morillo satisfeia els gustos i desitjos tradicionals de la seva clientela, sempre procurant no portar mai un pas més lent del que el ritme dels avenços tecnològics exigia»
Com a part del negoci, Morillo va obrir una botiga de fotografia al carrer Hortes, al costat del pont de les Peixateries Velles, on també venia material fotogràfic. Anys més tard, el 1975, va obrir un segon local al carrer Nou. «Si la fotografia pogués comparar-se amb les arts curatives defens Curbet-, durant molts anys anar a Foto-Cine Morillo ha estat com tenir un metge aconductat, aquell que tenia la missió d’administrar els auxilis més indispensables».
Jordi Curbet Hereu resumeix d’aquesta manera l’aportació de Morillo a la fotografia de Girona (al marge d’una faceta pública que el va portar a presidir l’Associació de Fotògrafs Professionals de Girona, o a ser vocal de la Cambra de Comerç ): «Estem davant d’una digna excepció en una ciutat governada per les grans dinasties fotogràfiques. Si resseguim la seva trajectòria com a fotògraf, veurem que respon a un perfil essencialment autodidacte, allò que s’ha anomenat un home fet a si mateix. La seva obra personal no s’ha desvinculat mai -o almenys mai del tot- de la professional, mogut al llarg de mig segle per una certa constant de seu espai propi, d’una oferta comercial en contínua adaptació a les demandes de la societat gironina»
