Alexander Alekhine (Moscou, 1892 - Estoril, 1946) acostumava a dir que per a ell els escacs no eren un joc sinó un art, i presumia de complir amb totes les obligacions que aquesta consideració comportava. La seva forma de practicar-lo era agressiva, implacable i increïblement creativa i gràcies a ella se’l segueix recordant com un dels grans genis del tauler.

El jugador d’escacs espia i amoral

També, això sí, com un home sense cap moralitat ni escrúpols, que es va casar quatre vegades i va dilapidar glop a glop les fortunes de les seves successives esposes -totes substancialment més grans que ell-; que va col·laborar amb els nazis i va simpatitzar amb les dictadures de Franco i Salazar; i que va morir en circumstàncies misterioses, potser assassinat i sens dubte destrossat físicament i psíquicament per l’alcohol i qui sap si també per la culpa. La diagonal Alekhine, novel·la de l’escriptor francès Arthur Larrue que l’editorial Alfaguara publica aquests dies, reconstrueix la seva vida.

Condemnat

La seva peripècia internacional s’inicia el 1921, quan va sortir de Rússia després d’estar a punt de ser ajusticiat per un escamot d’afusellament. A causa dels vincles dels seus pares amb l’aristocràcia, havia estat considerat un menxevic, i condemnat a mort per col·laborar suposadament amb l’Exèrcit Blanc antirevolucionari. La llegenda explica que mentre esperava la seva execució va ser visitat pel mateix Lleó Trotski, i que aquest va decidir alliberar-lo després de jugar una partida d’escacs amb ell.

Pràcticament arruïnat -els bolxevics s’havien apropiat de la fortuna de la seva família-, va visitar diverses ciutats europees en companyia de la seva segona esposa, i va participar en una successió de tornejos. És després d’instal·lar-se a França que va decidir lluitar pel tron dels escacs, i el 1927 va aconseguir arrabassar-li el títol de campió del món al cubà José Raúl Capablanca, que des de principis d’aquella dècada s’havia mostrat imbatible gràcies al seu joc modest, tàctic i conservador.

Capablanca mai no va deixar d’exigir una revenja però Alekhine, a qui la corona atorgava la potestat de triar aspirants, sempre se la va negar, probablement per por. En canvi el rus sempre es va decantar per rivals més febles, i encara que el 1935 va perdre el títol davant de l’holandès Max Euwe -en la seva derrota hi va poder contribuir l’estat d’embriaguesa en què va jugar diverses partides de la contesa-, dos anys més tard el va recuperar i ja no el va tornar a perdre al llarg de la seva vida.

A Espanya

Quan els nazis van entrar a França, Alekhine va témer que s’apoderessin de la immensa fortuna de la seva quarta esposa -i, en particular, del castell que posseïa a Normandia-, per la qual cosa el 1941 va acceptar no només competir sota la bandera germànica sinó també dedicar-se activament a la promoció de la suposada supremacia intel·lectual alemanya. Amb aquesta finalitat va publicar una successió d’articles en què parlava de la diferència entre el joc d’escacs ari i el joc d’escacs jueu; l’un, assegurava, era valent, mentre que l’altre era covard i, per tant, deshonrós.

Posteriorment va lamentar públicament l’escriptura d’aquests textos, i va arribar a excusar-se assegurant que havien estat modificats sense el seu consentiment per part de la Gestapo amb finalitats propagandístiques. Això no va impedir que després de la derrota de Hitler es veiés obligat a presenciar com tornejos de tot el món vetaven la seva participació malgrat ser el campió. Va decidir refugiar-se durant un temps a Espanya -hi ha qui assegura que va treballar com a espia per a Franco-, i després es va instal·lar a Portugal.

La resistència o el KGB?

Alekhine va aparèixer mort el matí del 25 de març del 1946, a la seva habitació de l’Hotel do Parque de Estoril (Portugal), als 53 anys; el metge encarregat de certificar la seva defunció, Antonio Ferreira, va dictaminar que es va deure a l’asfíxia que li va produir un tros de carn. No obstant això, hi ha diversos motius per dubtar d’aquesta versió. El rus va ser trobat assegut en una butaca davant d’un tauler d’escacs vestint un abric gruixut en plena primavera portuguesa i mostrant una actitud excessivament calmada, impròpia d’algú que està morint ofegat.

El mateix Ferreira va relatar molts anys després que en realitat Alekhine havia estat assassinat a trets, i que el cadàver havia estat trobat al carrer a les portes de l’hotel i pujat fins a l’habitació embolicat en una lona. Un cop allà, s’havia fet servir un abric per amagar les ferides. Potser el matés la resistència francesa, a causa de la seva col·laboració amb els nazis, o potser Stalin va ordenar a la KGB que acabés amb ell. Tal com ho descriu La diagonal Alekhine, en tot cas, aquell home ja portava molt de temps reduït a runes.