El primer que va sobtar a Jean de Dieu Ndizeye quan va aterrar a Barcelona va ser una fred «que no s’aguantava». Llavors tenia 28 anys, havia viscut tota la vida a l’Àfrica i arribava a Catalunya per entrar al seminari i convertir-se en capellà del bisbat de Vic. Avui en té 42 i, qui li ho havia de dir, des del passat mes de setembre és mossèn de Camprodon, Llanars, Molló i Beget, en ple Pirineu. «M’ha tocat un paradís», admet Ndizeye, que parla perfectament català i es fa dir Joan de Déu. Nascut a Rwankuba, un poblet a tocar de Kigali, capital de Ruanda, Ndizeye va néixer en una família de set germans i des de ben petit va entrar en contacte amb la religió. «El meu pare estava molt vinculat als capellans, que en aquella època eren blancs i catalans», recorda. «De petit em portaven a missa, venien a casa... i és això que passa amb la canalla, que jo volia ser com ells. Suposo que la vocació va començar a néixer aquí», afegeix. Amb 12 anys, però, va viure la guerra civil i el posterior genocidi de Ruanda. Durant dos anys va haver de deixar d’anar a l’escola per un conflicte que no entenia i que a hores d’ara segueix sense entendre. «Va ser molt traumàtic, molt tràgic, perquè no ho entens. No era una guerra entre grups, sinó entre persones i famílies que es coneixien. Feia por. No hi havia gens d’odi entre nosaltres, per això no entenies que una persona de cop i volta anés a matar el veí», recorda d’aquells dies.

El mossèn, preparant-se per a una celebració a l’església de Camprodon LAURA FANALS

Després de la guerra, Ndizeye va reprendre els estudis. Va acabar secundària i va passar els exàmens per poder accedir a la universitat. L’estat ruandès estava disposat a becar-lo perquè estudiés medicina, però ell encara tenia massa recent el record de la guerra i no va voler. En canvi, va marxar un any a l’estranger i després va tornar a Ruanda per estudiar filosofia. Va combinar els estudis amb diferents feines, però la que més el va marcar va ser el treball amb nens i adolescents en un orfenat. «Em sembla que allà em va tornar la vocació», recorda. «Era una situació complicada, un grup que portava problemes, però jo m’entenia amb ells i hi xerrava, els portava a missa...», indica. Poc després, el bisbe de Vic, Romà Casanova, va fer un viatge a Ruanda per intentar captar seminaristes, ja que l’escassetat de vocacions a Catalunya els feia cada cop més difícil cobrir algunes parròquies. I Ndizeye s’ho va plantejar. «Jo volia viure aquesta aventura, però també havia de parlar amb la meva família», explica. El seu pare de seguida li va dir que sí, mentre que la seva mare primer va dubtar, però finalment li va dir: «Tu mateix». Per tant, Ndizeye va acabar agafant un avió en direcció al Prat, per formar-se al seminari interdiocesà de Barcelona i preparar-se per exercir de capellà al bisbat de Vic.

Ndizeye, treballant amb l'ordinador a la rectoria de Camprodon, on viu actualment LAURA FANALS

L’ACOLLIDA A CATALUNYA

Més enllà de la fred, a la qual ja s’ha acostumat, la segona cosa que el va sorprendre va ser una llengua que desconeixia: el català. A part de la seva llengua materna, el kinyarwanda, Ndizeye parlava francès i anglès, però de cop i volta es va trobar envoltat de gent que parlava un idioma desconegut, i va tenir clar que l’havia d’aprendre. «Al matí anava a la facultat i a la tarda estudiava català, i l’acollida dels seminaristes va ser molt bona, perquè m’ensenyaven les paraules, com parlar...», assenyala. En canvi, apunta que el castellà el va aprendre sol, sense necessitat d’anar a classe: «El castellà te’l parlen al carrer. Quan vosaltres, els catalans, veieu una persona de color, de seguida salteu al castellà», lamenta. Però ell tenia clar que volia aprendre català, perquè era la llengua d’aquí i amb la qual s’hauria de dirigir als fidels quan li toqués fer celebracions.

Després de quatre anys al seminari de Barcelona, va rebre el seu primer destí com a diaca: Igualada. Segons recorda, el fet de parlar català va fer precisament que l’aterratge fos més fàcil: «Això m’ajuda a connectar molt amb la gent», constata. Tot i que no li va costar gaire integrar-se, durant les primeres setmanes no es va salvar de les mirades de sorpresa de la gent: «La gent em mirava i pensava: què fa, aquest bisbe, que ens envia un negre a fer de capellà?», recorda, rient. Tot i això, assegura que, al cap d’un parell de mesos, «els prejudicis van desaparèixer». Després d’una temporada com a diaca d'Igualada, es va ordenar capellà a Vic, i el seu primer destí va ser Santpedor, d’on guarda molt bon record. També va haver d’estar una temporada a Igualada, per suplir un capellà que s’havia posat malalt, i després va anar a Sant Vicenç de Castellet. Aquell no va ser un destí gens fàcil, ja que l’anterior mossèn havia estat condemnat a presó per estafa, de manera que entre la parròquia es va trobar moltes reticències. «La gent desconfiava del mossèn, i sempre hi havia conflictes. El primer any ho vaig passar fatal, però el segon i el tercer les coses van millorar. Al final, amb els quatre anys que vaig passar allà van canviar moltes coses», assevera.

Amb la seva família, a Ruanda DIARI DE GIRONA

L’ARRIBADA A CAMPRODON

Ara fa uns mesos, el bisbat de Vic li va proposar traslladar-se a Camprodon, i no va dubtar en acceptar-ho. I de moment, n’està més que satisfet. «Tot just estic aterrant, però de moment m’han acollit molt bé. Estic connectant amb la gent, coneixent-nos... la impressió és molt bona», assegura. Ndizeye es mostra content amb l’afluència de fidels a les dues esglésies que hi ha al poble, i també amb com d’organitzada està la parròquia: «Aquí tothom sap què ha de fer, i això és fantàstic». Més enllà del color de la pell, el que ha sorprès als veïns de Camprodon és la seva edat. «La gent, pel carrer, em deia que era el primer capellà jove que porta aquesta parròquia. Per a mi és un plaer, tot i que m’agradaria que hi hagués més capellans joves», assenyala. Tot i això, creu que l’estil de vida occidental fa que no només faltin vocacions, sinó també gent a les esglésies. «La gent ara viu còmoda i no té ganes d’entrar en temes religiosos, ja que l’estil de vida actual no convida a transmetre la fe en Déu», indica. També opina, tanmateix, que l’Església hi hauria de posar una mica de la seva part: «Jo faria una restructuració, perquè això pinta molt antic. Penso que l’Església no avança amb la societat, i s’hauria de dinamitzar una mica», considera.

Celebració d'una primera comunió a Castellbell i el Vilar DIARI DE GIRONA

Tot i que hi porta pocs mesos, Ndizeye ja s’ha adaptat a la vida de Camprodon. La seva principal afició és la música, de manera que n’escolta «tot el dia», i aprofita l’entorn per sortir a caminar o córrer. «No em puc queixar, m’ha tocat un lloc fantàstic. Si necessito meditar o fer alguna reflexió, puc anar al bosc, perquè tot l’entorn et convida a sortir de casa», assegura. Fins i tot està disposat a aprendre a esquiar, si es presenta l’ocasió: «M’agrada l’aventura», reconeix. De moment, Ndizeye té clar que el seu lloc és a Catalunya, i malgrat que intenta anar a veure la seva família un cop l’any, de moment no es planteja tornar a Ruanda. «Quan sigui gran i estigui jubilat, ja ho veurem, però de moment no», indica. Tot i això, manté el contacte amb els seus. «S’alegren que estigui bé, tot i que em troben a faltar. La que es preocupa més és la meva mare, que sempre em pregunta si he menjat i coses així. Coses de mares», finalitza, rient.

Joan de Déu Ndizeye, durant la celebració d'una missa familiar a Pont de Vilomara (Barcelona) DIARI DE GIRONA