Després de presentar-se oficialment el 1924 amb la publicació del Manifest surrealista d’André Breton, el surrealisme es va convertir ràpidament en un moviment intel·lectual i polític internacional els membres del qual provenien de diversos orígens i disciplines, entre elles l’escriptura, el cinema i les belles arts. Menys conegut és l’impacte decisiu del surrealisme en el disseny, que ha jugat un paper principal per a alliberar el disseny del dogma funcionalista segons el qual «la forma segueix a la funció». Més de 200 obres d’art i objectes conviuen i dialoguen en l’exposició «Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020», que explora la relació que ambdues disciplines mantenen des de fa un segle. Coorganitzada per la Fundació «la Caixa» i el Vitra Design Museum i amb peces de col·leccions i museus d’arreu del món, la mostra -que acaba a finals d’aquest mes- ha portat a CaixaForum Girona obres d’artistes com Man Ray, Lee Miller, Joan Miró, Meret Oppenheim i Salvador Dalí, i dissenyadors i arquitectes com Gae Aulenti, Le Corbusier, Ray Eames i Achille Castiglioni.
No en va, va ser un dels grans surrealistes, Salvador Dalí, qui va deixar dit que «podem fer real allò fantàstic, i aleshores s més real que el que existeix de veritat». L’exposició ofereix un passeig que troba les concomitàncies formals i conceptuals surrealistes en pintures, escultures, dibuixos, objectes, cartells, revistes, llibres, fotografies, pel·lícules històriques i mobiliari.
somnis de modernitat
El primer dels quatre àmbits de la mostra explora el surrealisme des de la dècada dels anys 20 fins a la dels anys 50. André Breton i els seus companys van aplicar els principis surrealistes d’entrada a la pintura, però després es va estendre als objectes en una tendència que de manera general s’amplia als mobles, als interiors, a la moda i al cinema.
Els ready-made de Marcel Duchamp van ser una de les fonts d’inspiració principals per a artistes com Meret Oppenheim i Salvador Dalí, que creen un tipus d’escultura totalment nova, creant objectes absurds a partir de materials i objectes trobats.
L’arquitecte Le Corbusier estableix una de les primeres relacions directes entre surrealisme i disseny quan dissenya un apartament per al col·leccionista Carlos de Beistegui, a la manera d’un collage surrealista, amb mobles exuberants, entapissats brillants i un conducte de ventilació amb forma de periscopi.
imatge i arquetip
El surrealisme va introduir la subversió en la vida quotidiana: és real sempre allò què veiem? Una cosa ha de ser sempre el que sembla? En el segon àmbit, l’exposició explora la manera com els surrealistes van analitzar els arquetips dels objectes quotidians i van treure importància als significats establerts de les coses per instaurar l’absurditat, la confusió i l’atzar. Achille Castiglione realitza dissenys basats en la idea de l’art trobat, semblants als ready-made de Duchamp: un tamboret amb selló de bicicleta i un barret que recorda un motlle de fer pastissos. L’arquitecta Gae Aulenti al·ludeix a la cèlebre roda de bicicleta de Duchamp, del 1913, quan realitza una taula que es pot desplaçar sobre rodes de bicicleta.
Des dels anys 60, la producció de molts tipus de plàstics van permetre dissenyar mobles amb qualsevol forma imaginable. Molt del mobiliari creat dins de l’anomenat disseny radical italià té proporcions absurdes i formes molt fantasioses, inspirades directament de l’obra dels surrealistes. D’altra banda, els artistes surrealistes no abandonen el disseny d’objectes, com Roberto Matta amb la cadira MAgriTTA (1970), un homenatge a Magritte.
surrealisme i erotisme
L’amor, l’erotisme i la sexualitat van tenir un paper crucial en el surrealisme i, per tant, els artistes i dissenyadors, inspirats en aquest moviment, van aportar una alta càrrega eròtica en obres d’art i també en dissenys d’interiors i mobiliari. El collage de Salvador Dalí «La cara de Mae West» (1934-35), que es pot fer servir com un apartament surrealista, crea un interiorisme on les parts individuals reprodueixen la cara de l’actriu.
És en aquest tercer àmbit on es dedica un apartat a les dones, que prenen els motius considerats propis de l’erotisme femení -boca, pits, cabell i sabates de taló- per fer una crítica contra l’opressió envers les dones i els estereotips de gènere. Ho fan, per exemple, les subversives fotografies de Lee Miller i Dora Maar i els autoretrats andrògins de Claude Cahun. En el disseny contemporani també trobem exemples d’aquesta denúncia com el Raspall de cabell (1999), de BLESS, en el qual el cabell fa inservible l’objecte.
La moda no ha estat immune al surrealisme. Artistes com Man Ray i Lee Miller van ser fotògrafs de moda. Dalí i la dissenyadora de moda Elsa Schiaparelli van col·laborar en dissenys com el Vestit esquelet (1938) i el Vestit llagosta (1937).
el pensament salvatge
La darrera part de l’exposició es dedica al que Claude Lévi-Strauss anomenava «pensament salvatge», és a dir, l’interès per allò arcaic, la casualitat i l’irracional. Els surrealistes es van inspirar sovint en els objectes etnogràfics de l’art africà, d’Oceania i dels nadius americans i van incorporar tècniques que volien obrir les portes de l’inconscient i l’atzar: com les pràctiques de l’escriptura automàtica i les associacions lliures. Man Ray fotografia el cap d’un model al costat d’una màscara africana en una de les seves imatges més emblemàtiques, Negre i blanc (1926). En aquest apartat s’ha inclòs la pintura Le Lion (1925), de Joan Miró, de la Col·lecció «la Caixa».
L’art no occidental, en combinació amb les idees surrealistes, continua inspirant dissenyadors contemporanis. Els francesos Ronan i Erwan Bouroullec adopten la tècnica del flux lliure de la consciència en els seus dibuixos, que porta a una imatgeria nova dels objectes. Avui en dia, noves tecnologies com la impressió digital 3D permeten recuperar el factor atzar en el disseny, a través dels algoritmes, com el gerro creat per Audrey Large.
