L’expulsió d’Adam i Eva del Paradís» va ser una de les últimes obres del pintor Masaccio, que va morir a Roma a 27 anys. La va acabar a Florència el 1428 i es va convertir immediatament en un dels primers escàndols provocats per una obra d’art. La ruptura dels cànons, el nu i les ofenses religioses van ser algunes de les raons que van provocar que al llarg de la Història una obra d’art fos considerada escandalosa, i aquesta de Masaccio les tenia totes, segons els seus detractors. Va ser acusada de menysprear les Escriptures per no cenyir-se al relat fidel de la Bíblia i d’exposar la nuesa de l’home i la dona amb una gosadia insòlita. Tot i les crítiques, el quadre va romandre inalterat fins al segle XVII quan els genitals i el pubis d’Adam i Eva van ser coberts amb fulles de figuera. I així van romandre fins a la restauració del quadre el 1990, quan van recobrar la seva nuesa. Aquesta és una de les 50 obres incloses a «Grans escàndols de la pintura», un llibre del professor Gérard Denizeau publicat per Larousse.
En qualsevol obra d’art, sovint l’artista tendeix a transgredir la realitat per transmetre un missatge de rebel·lia i d’inconformisme, per expressar una denúncia, per manifestar un desacord. A més dels elements presents ja al quadre de Masaccio, els temes que han portat amb més freqüència convertir en escandaloses algunes obres d’art van ser la mort, l’erotisme i la violència. També la representació del que fins a un moment històric era tabú. L’escàndol, que podia suposar el descrèdit de l’obra i la condemna de l’artista, era un esdeveniment que sorgia sense que l’autor ho busques. Però des de finals del segle XIX abunda l’escàndol deliberat, preparat per l’artista per aconseguir més impacte per a la seva obra. Al llarg de la lectura d’aquest llibre queda ben clar que la nuesa, sobretot de la dona, i l’erotisme, van ser els temes que amb més freqüència van provocar escàndols. Aquí s’expliquen els motius que van portar a criticar obres com la Venus d’Urbino de Tizià, «Susanna i els vells» d’Artemisia Gentileschi, o «El càntir trencat», una mostra simbòlica de la pèrdua de la virginitat…
L’exposició del cos nu de la dona va provocar sempre condemnes des de les lligues de moralitat, els sectors conservadors i els grups religiosos. «La Venus del mirall» de Velázquez, les odalisques de Delacroix i François Boucher, l’Olympia de Manet, «La maja desnuda» de Goya, interpretada a més com un desafiament a les autoritats religioses que van portar al seu autor al tribunal de la Inquisició… són exemples de la intransigència d’autoritats de tota mena. Més exaltada va ser la crítica amb les obres en què es representaven actes amorosos o elements que indicaven consumació de plaers il·lícits com «El dinar sobre l’herba» de Manet, «El somni» de Courbet, «El petó» de Tolosa- Lautrec o «La blanca i la negra» de Fèlix Vallotton. No oblida l’autor les dues obres més conegudes que utilitzen la nuesa com a protagonista, «El judici final» de Miguel Ángel, els nus del qual el Papa va ordenar cobrir amb púdics draps, i «El bany turc» d’Ingres, tornat a l’autor per qui l’havia encarregat, Napoleó III, perquè feria el pudor de l’emperadriu Eugènia. «El bany turc» es va interpretar, a més, com una denúncia de l’esclavitud a què eren sotmeses les dones als harems dels països orientals.
La denúncia és un altre dels motius d’escàndol de les obres d’art. Aquí es recullen algunes de les que van provocar indignació i van sol·licitar sectors polítics i socials.
La de l’esclavatge s’evidencia també a «El mercat d’esclaus» de Jean-Léon Gérôme i en «L’esclava blanca» de Lecomte de Nouÿ. A «La bassa de Medusa» Théodore Géricault denuncia la família que va envoltar el naufragi de la fragata Medusa, i a «La matança de Quios» Delacroix exposa amb cruesa la massacre d’aquesta població grega pels turcs en imatges que repel·leixen i horroritzen. La guerra és un altre motiu de denúncia dels artistes a totes les èpoques.
Aquí es recullen algunes de les obres més expressives contra ella com «Napoleó al camp de batalla d’Eylan» d’Atoine-Jean Gros, que mostra en tota la cruesa l’horror
davant de l’espectacle de la mort, o «La guerra» d’Otto Dix, una obra contra la major infàmia de la història de la humanitat.
Històricament va ser el cristianisme el que es va oposar amb més contundència algunes obres d’art religioses. «Crist mort al sepulcre» de Hans Holbein ja va suscitar al segle XV agres crítiques per mostrar Jesús com un cadàver a descomposició, cosa que, segons l’Església impediria la seva resurrecció. De «Trasllat de Crist al sepulcre» de Jacopo Carucci es va criticar la teatralització de l’escena, «al límit de la blasfèmia». La Inquisició va obligar a El Veronés a canviar el títol de «L’últim sopar» per «El sopar a casa de Levi». Va ser el més sonat escàndol de l’art venecià, per haver inclòs a l’escenari (d’un luxe ostentós) personatges que no apareixen als textos sagrats. I els carmelites de Santa Maria de la Scala van acusar Caravaggio d’usar una prostituta com a model de «La mort de la Verge».
Motiu d’escàndol també van ser al llarg de la història de l’art les transgressions dels cànons clàssics amb què els artistes interpreten la seva visió de la realitat. Aquí se’n recullen alguns exemples d’obres rupturistes com «Impressió, sol naixent» de Monet, «La Gran Jatte» de Seurat, «Vista de Cotlliure» d’André Derain, el «Gran nu» de Braque, «Quadrat negre, cercle negre, creu negra» de Malevitch o «Nu baixant una escala» de Marcel Duchamp, durament fustigats a la seva època i que no obstant van donar naixement a moviments com l’impressionisme, el cubisme o el futurisme.
