"Unos tipos esmirriados, entecos, ligeramente cubiertos de ropa, con unas greñas que parecían colgantes patas de pulpo, iban vagando por la población. A duras penas se podía distinguir cuál de ellos era el varón y quien era la desastrada hija de Eva». Un escrit publicat al diari Los Sitios el mes d’agost del 1958 descrivia d’aquesta manera dos turistes que passejaven per Palafrugell. Al mateix rotatiu, dos anys abans, s’hi lamentaven els fets que havien protagonitzat a Figueres uns altres visitants estrangers: «Fue un espectáculo de un mal gusto subido. Verán: unos señores extranjeros compraron caramelos. Montones de caramelos; de todos los tamaños y para todos los gustos. Entonces dieron a luz una peregrina idea: tirarlos al aire, animados no sabemos porque extraño espíritiu». Una colla de nens es va llançar llavors sobre la pila de llaminadures: «Luchaban entre si por llegar los primeros cerca de la dádiva llovida del cielo. Los turistas sonreían piadosamente y seguían representando su papel de emperador romano en vacaciones (los niños tenían valor simbólico; como de esclavos, como de vencidos»). I encara en la mateixa línia, un text publicat a Los Sitios el 1964 sobre dues turistes forànies que cavalcaven pel centre de Girona: «El espectáculo ofrecido ayer por la tarde en la calle de Santa Clara, cuando los peatones españoles tuvieron que bajar de la acera porque dos turistas tenían el capricho de pasearse por ella a caballo, hizo algo más que molestarnos, y pese a que muchos sonreían, no pudimos por menos que sentir un poquitín de tristeza».

El periodista i escriptor Sebastià Roig (Figueres, 1965) ha reunit desenes de fragments periodístics com els tres reproduïts en el paràgraf anterior al llibre Turista a babord! Franco, biquinis, toros i sangria, que acaba d’editar Úrsula Llibres i que es presenta amb un subtítol prou aclaridor: «De com la premsa del Régimen posava a parir la riuada de turistes estrangers que passaven les vacances a la Costa Brava». L’interès de Roig per aquest material neix de la necessitat de recórrer a antics exemplars de Los Sitios a l’hora de documentar fets, personatges i situacions de dècades enrere, perquè va ser l’únic diari que es va publicar a la província durant el franquisme: «Després d’haver examinat uns quants números de Los Sitios i haver llegir barbaritats de tota mena, vaig adonar-me d’una actitud recurrent i reiterada: la facilitat amb la qual alguns redactors, columnistes i corresponsals del diari posaven a parir els turistes. Els tractaven com si fossin empestats, alienígenes o agents del caos decidits a boicotejar l’ordre social».

Imatge procedent del llibre «Costa Brava. Postals, 1960’s-1970’s», de Jordi Puig. Jordi Puig

Fruit d’aquell interès que li havia despertat aquest material, Sebastià Roig va obtenir l’any 2010 una beca Agita concedida per l’Ajuntament de Figueres, que li va permetre «submergir-me encara més en la premsa gironina del període 1940-1970». D’aquesta manera, va ampliar la seva recerca també a publicacions com El Pirineo (1939-1942), antecessor de Los Sitios, el setmanari Ampurdán (1942-1977) i la revista Presència (1965), «nascuda en castellà, sota la direcció de Manuel Bonmatí, un autèntic revulsiu sociocultural davant tanta foscor monolítica».

Tota aquella recerca es va traduir en el treball pel qual va obtenir aquella beca l’any 2010, però que ara Sebastià Roig ha reescrit per a la seva publicació a Úrsula Llibres, l’editorial del també fotògraf Jordi Puig que ja havia publicat el llibre Costa Brava. Postals, 1960’s-1970’s, algunes de les imatges del qual s’han utilitzat per il·lustrar, en blanc i negre, Turista a babord!

Indecents, estrafolaris...

En la introducció del llibre, el periodista i escriptor figuerenc dóna pistes sobre els títols que ha elegit per als diferents capítols que el formen: «A cada apartat hi sura una tipologia possible de turista, que s’intenta justificar a través de les notícies, les cròniques i les opinions trobades. Això us permetrà descobrir un territori assolellat i paradisíac -això deien-, per on campen Turistes indecents -el 99% que lluïen banyador o biquini- i Turistes estrafolaris -vestits amb robes còmodes i/o modernes-, passant per un reguitzell de Turistes bàrbars -més amants de la taverna que de la cultura-; Turistes irreverents -ateus, descreguts o de confessions alienes a la realitat nacionalcatòlica-; Turistes esquilats -amb la cartera a punt de ser munyida-; Turistes acampats -pioners dels viatges low cost-; Turistes panxabuits -ignorants de les delícies de la cuina casolana-; Turistes coronats -i rebuts per les autoritats enmig d’un festival de reverències-; Turistes folklòrics -convençuts que això era l’epicentre mundial del toreig i el cante jondo-; i Turistes multitudinaris -que col·lapsaven els serveis i provocaven disfuncions en la vida de la població autòctona-.

Imatge procedent del llibre «Costa Brava. Postals, 1960’s-1970’s», de Jordi Puig.

Imatge procedent del llibre «Costa Brava. Postals, 1960’s-1970’s», de Jordi Puig. Jordi Puig

Vet aquí alguns exemples d’articles apareguts a la premsa de l’època sobre aquesta àmplia i variada tipologia de turistes que rebien les comarques gironines en aquelles dècades centrals del segle XX. El corresponsal de Los Sitios a Sant Feliu de Guíxols, per exemple, escrivia el 1956 sobre el «ejemplo pernicioso que es, para la juventud española, esa libertad mal entendida, en concepto de turismo. Los trajes de baño se ven reducidos cada vez más en su composición, y sin referirnos en si son de una o dos piezas, diremos en verdad a lo que nuestros ojos, queriendo y sin querer, ven continuamente, que los trajes de baño actuales son indecentes; en su mayoría provocativos, por cuanto dejan al descubierto partes del cuerpo».

Antonio Binué escrivia el 1961 també a Los Sitios que «los turistas comen para detener un tren. Este cronista los ha visto despachar a cajas destempladas platos extrarordinarios de paella, sendos filetes de ternera acompañados de abundante vino o cerveza. Carpanta se vería negro para seguir en sus refrigerios a estos protagonistas inolvidables de la película del verano. Carpanta, que no terminaba nunca de comer y que siempre andaba (según él) con el estómago vacío, se encontraría más que encantado en compañía de un grupo de turistas en cualquiera de los restaurantes de la ciudad [de Gerona]».

Imatge procedent del llibre «Costa Brava. Postals, 1960’s-1970’s», de Jordi Puig.

Imatge procedent del llibre «Costa Brava. Postals, 1960’s-1970’s», de Jordi Puig. Jordi Puig

Sobre els costums a l’hora de vestir-se, Enric Badosa, corresponsal de Los Sitios a Roses, apuntava el 1970 que «las féminas no se han puesto aún de acuerdo en esto de la moda. Hay vestido para todos los gustos, y algunos que no pueden llamarse vestidos porque no llegan ni a esto. Vemos faldas que llegan más abajo de la cintura y hasta los pies y vemos otras que pasan de la cintura pero que están muy mucho lejanas de los pies».

Explosió flamenca

El mateix diari recollia el 1954 el testimoni d’un cambrer gironí que explicava que «existe el caso de señores que llegan convencidos de que en cada esquina ha de existir un guitarrista o cantaor andaluz,y de que todas las mujeres cantan por la noche en el balcón cante flamenco». L’explosió d’espectacles pseudoflamencs que hi havia a la Costa Brava va arribar a provocar queixes en la premsa, com la que expressava María Alonso (Cierzo) el 1960 a Los Sitios: «es una pena que nuestra provincia quede anegada de expresiones extranjeras (‘night club’, ‘boutique’...) y caricaturas de un folklore andaluz, todo al servicio de su majestad el turismo. Y que no pueda llevarse la persona que se llega a nuestras tierras, la impresión auténtica de una España que no sólo baila con faralaes y unas gigantescas danzas compuestas para la exportación, sino que así como es rica en lenguas, lo es también en bailes, honda expresión de la manera de ser de los pueblos de la Península».

De fet, el recull de Sebastià Roig demostra que els comentaris de la premsa evolucionaven a mesura que el règim franquista s’anava obrint. Moltes de les coses que resultaven intolerables en els primers anys de la dècada de 1950 (relacionades sobretot amb la moral i amb el comportament en espais públics) eren observats de manera molt diferent quan s’havia arribat als anys 70.

En tot cas, quan Albert Soler li demanava a Sebastià Roig, en una entrevista per al Diari de Girona, per què la premsa tractava tan malament aquelles persones que venien cap aquí amb divisa fresca, ell responia que «perquè verbalitzaven el conegut lema que, de l’altra banda dels Pirineus, no podia arribar res de bo, ja fossin biquinis, música yé-yé, tendes de càmping o filòsofs existencialistes. Els forasters, sí, potser podien tenir una superioritat econòmica, però els portaveus del franquisme es consideraven moralment molt superiors a ells». I precisament va ser la qüestió econòmica, per la importància que havia anat adquirint el turisme en aquest sentit, la que va acabar provocant el canvi de percepció que va fer que «cap als anys setanta, es van veure obligats a tolerar-los».