Burkina Faso és un país de joves, on l’experiència i la maduresa es valoren molt més que la infantesa. La mitjana d’edat és de disset anys. Allí, els nens ho han d’aprendre tot, encara. I els carrers de Bobo-Dioulasso, la segona ciutat més gran després de la capital, Ouagadougou, estan plens de nens sense casa. Infants i adolescents d’entre deu i disset anys que marxen de la llar «obligats» per la manca de recursos que tenen les seves famílies.

«Si no tenen menjar, surten a fora i allà s’hi troben amics que han passat pel mateix, i per a ells el carrer té quelcom d’addictiu», explica la periodista gironina Èlia Borràs. L’ONG gironina Nou Sol, de la qual n’és director el fotoperiodista Joel López, té un projecte de cooperació a Burkina Faso juntament amb una entitat local i que està enfocada en els nens en situació de carrer en aquesta ciutat del país, que té uns 900.000 habitants. Fa quatre anys que han muntat un centre de dia i urgència per atendre determinats dies a la setmana les necessitats dels nens: cinc llits, dutxa i menjar, tot plegat a petita escala per no «cronificar» la seva situació i convertir-ho en un gran orfenat. Al contrari, l’objectiu és escolaritzar-los i reinserir-los socialment laboralment perquè puguin construir-se un futur.

L’estiu passat, el director de l’ONG va demanar a Èlia Borràs d’anar a passar un mes al país per conèixer el projecte i explicar la situació d’aquests infants. «N’hi ha moltíssims, segons el Ministeri d’Acció Social d’allà només en aquesta ciutat n’hi ha 1.000, però és una dada que no poden saber perquè cap d’aquests nens té acta de naixement, no consten enlloc», subratlla Borràs.

La periodista va estar un mes a Bobo-Diaoulasso observant i descobrint el dia a dia d’aquests nens, veient com s’espavilaven per guanyar-se el pa, trobar un lloc on dormir cada nit, rentar-se la roba... En definitiva, de viure «emancipats». A tots aquests infants se’ls reconeix per dur una llauna de tomata buida, sense tapa. «És la insígnia dels nens que viuen al carrer», indica Borràs. «És l’únic que tenen, la porten lligada amb un fil, i quan veus un nen que la du ja saps que et demanarà diners o menjar».

La pobresa els empeny al carrer, però les arrels d’aquesta situació són molt més profundes: «A Burkina Faso no es té dret a la planificació familiar, és un concepte que aquí gairebé ni ens imaginem, i és pensar si vull tenir dos o tres fills segons els recursos que tinc», subratlla. Darrere les famílies amb cinc, sis i set fills s’amaguen sovint històries d’abusos i violència sexual. «Hi ha molta violència contra les dones, que estan relegades en l’àmbit domèstic i que acaben amb cinc, sis o set fills que no poden mantenir», assenyala. I evidentment que quan els fills se’n van els troben a faltar, remarca. Però no els busquen. Perden el contacte. «És una ciutat prou petita per topar-te amb un conegut, però prou gran per no trobar mai un fill», afegeix la periodista.

N’hi ha que moren, altres desapareixen. «Un dia vam anar a buscar un dels nens i ens van dir que havia marxat a Mali. Ningú sabia què hi havia anat a fer», diu. «Quan vaig ser aquí i ho vaig pensar fredament, vaig pensar: què vol dir que ha marxat?». Se sap que hi ha una relació amb el terrorisme, i hi ha famílies que d’un dia a l’altre tenen molts diners i un nen menys. Ningú ha vist res, però tothom ho sap. «Juguen amb la pobresa i se n’aprofiten», apunta.

Projectar futurs

Un pas per aturar aquesta cascada de nens emancipats és donar-los un futur que els faci innecessari marxar de casa. Els nens en situació de carrer només pensen en el dia a dia: «Per sortir-te’n necessites una feina, però abans has de saber què vols fer, i quan ets al carrer és impossible», comenta Borràs. I per això, l’ONG va iniciar un projecte fotogràfic per explicar el dia a dia d’aquests nens. Els van donar càmeres d’un sol ús i els van dir que fessin fotos al seu dia a dia, i del que volien ser de grans.

Alguns volen ser taxistes, altres fotògrafs, fusters... D’aquí en surt l’exposició «Jo de gran...» que acull el Centre Cívic Ter de Girona, amb un recull de 40 fotografies d’un total de 2.000 que es van fer els mateixos nens per mostrar la seva quotidianitat. Es podrà visitar fins el pròxim 21 de gener.

«Per ells suposava fer-se responsables d’una càmera, dur el trípode i no perdre-ho. Amb aquest treball, els nens estaven obligats a pensar en el demà. «La llauna de tomata no té tapa, perquè no hi ha res que s’hagi de guardar més d’una hora o un dia», manifesta. Cada nen explica una història. Un tros de l’exposició se centra en un dels costats més foscos de viure al carrer: les addiccions. O més ben dit, l’addicció a la droga dels pobres: la cola. I una de les fotosmostra com es preparen la cola per ingerir-la, un procediment que un fotoperiodista mai podria captar, sosté Èlia Borràs.

Com s’entén que nens de deu anys s’enganxin a una droga que els destrueix? Els plafons ho expliquen amb una cançó en francès -la llengua institucional del país- d’un nen que feia rap i que li va dedicar. A les fotos hi ha quotidianitat, somriures i realitat. Hi ha anhels. Però no hi ha nenes. «Que a l’exposició no hi hagi cap nena també explica molt», diu Borràs. «No hi són, no sé on són, què passa?», es pregunta. Hi ha una divisió absoluta: els nens fan unes tasques -són la futura jubilació dels pares- i les nenes unes altres. Però la història de les nenes encara s’ha d’explicar.

Vivències i contrastos

Borràs no havia estat mai a l’Àfrica. Li van donar un mes per pensar si volia aquesta feina, i s’hi va acabar llençant «sense pensar-m’ho gaire, i això no ho recomano gens». Però no se’n penedeix ni una engruna de l’experiència que ha viscut, de les històries i les persones que ha conegut. I una de les coses que se n’emporta és la dignitat dels nens. «No em feien pena», afirma, sobre el dia a dia d’infants que amaguen històries impensables. «El que em provoca és ràbia, perquè és injust». I el que els sustenta a ells, segons li va dir un treballador d’un restaurant de la ciutat, és la «solidaritat africana». «Aquest home em deia que viure a l’Àfrica és cansat, i aquest cansament és el que els apropa, fa que s’ajudin molt entre ells».

I explicar-ho sense caure en la pena és un dels reptes que ha enfrontat: «he parlat amb ells de tu a tu, tenint molt clar quin era el meu propòsit, ni l’ONG ni jo hi anàvem a fer una obra de caritat». I afegeix: «d’aquests nens me n’enduc la dignitat que tenen: amb deu anys s’espavilen i sostenen la seva vida», expressa la gironina.

I què valora més d’aquesta vivència? «La certesa que vull treballar d’aquesta manera, com m’he endinsat aquí, treballant durant un mes sobre un únic tema i amb gent molt diferent de mi». Amb 25 anys i una vocació que no es pot comprar, assegura que té la intenció de tornar-hi, per continuar coneixent realitats i submergir-se en més històries. «A la gent li agrada que l’escoltin», assegura.

«M’agradaria parlar de futur a Burkina Faso i exposar aquestes fotografies allí per veure com reaccionen», indica. Les previsions apunten que el 2050 la població del país s’haurà doblat. «Tot està per fer, s’ha de construir tot, i allà m’ho deien: ‘nosaltres anem a poc a poc, a un altre ritme, però ho estem fent bé’».

Àfrica és el demà. I Èlia Borràs ho té molt clar: «m’agradaria tornar-hi i parlar de futur», conclou.