Nascut a Riudellots de la Selva el 1935, Miquel Valentí Massana provenia d’una família humil i, des de ben jove, es va dedicar a l’agricultura i la ramaderia, com tants altres nois de la seva edat. El 1967, any en què es va inaugurar l’aeroport de Vilobí d’Onyar, Valentí treballava en la producció lletera del sector boví. Com que l’explotació no era seva, havia de donar bona part dels beneficis que obtenia al propietari. «Com que el negoci anava molt bé, em va començar a reclamar que li pagués més i va arribar un moment que em costava molt assumir tants costos», recorda Valentí, en una entrevista feta fa poc més d’un any i que es va publicar al Llibre de la Festa Major de Vilobí del 2021. Fins que li va arribar la notícia d’un esdeveniment que li canviaria la vida per sempre: l’arribada de l’aeroport. «Un enginyer que coneixia de l’Ajuntament de Vilobí em va recomanar que em fes taxista de l’aeroport. Em va dir que en farien falta molts i em podria guanyar bé la vida. També em va assegurar que intercediria per mi perquè em donessin la llicència», explica.

Finalment, Valentí es va decidir i va anar al consistori a demanar la plaça i li van concedir. D’entrada, era prioritari que tots els taxistes fossin de Vilobí d’Onyar, però hi va haver excepcions i alguns d’ells venien d’altres municipis, ja que no n’hi havia suficients. «Vaig començar a treballar amb un Seat 1.500, no era ben bé del color que volia, però en necessitava un urgentment», bromeja.

Al principi, hi havia molta incertesa. L’aeroport s’acabava d’inaugurar i ningú sabia quin èxit tindria. De fet, l’1 d’abril del 1967, data de la inauguració, no va fer cap trajecte.

Primers trajectes

A l’inici, hi havia un total de deu taxistes treballant a les instal·lacions. A part de Miquel Valentí, hi eren: Josep Canaleta, que tenia un bar a l’estació de Breda; Ramon Oliver, que ja feia de taxista a Cassà de la Selva; Eugeni Fernández, que provenia d’Alemanya on havia anat a treballar; Alfons Restrudis, paleta de Sant Dalmai que més endavant es va fer càrrec d’una empresa de transport escolar; Joan Puig, mecànic de bicicletes i motos de Vilobí; Josep Jou, camioner de Vilobí; Pere Ciurana, que ja feia de taxista a Vilobí; Joan Fernández, que provenia del Canadà, on havia anat a treballar –la seva plaça de taxi la tenia una altra persona però no la va ocupar mai; i Joaquim Llorenç, mecànic de Vilobí. No va ser fins més o menys al cap d’un mes de la inauguració de l’aeroport que Miquel Valentí va fer el primer viatge. La passatgera era una turista alemanya que provenia de Düsseldorf, amb la companyia LT1, i que volia anar al Pertús. «Va ser una bona estrena, un trajecte agradable de fer i per fi vaig fer calaix» bromeja.

En general, Valentí no tenia problemes per trobar les destinacions turístiques dels viatgers. «Ara estem molt ben acostumats amb els navegadors i les noves tecnologies, abans s’havia de mirar el mapa per estudiar la ruta abans d’engegar el cotxe», recorda. La Costa Brava era el destí per excel·lència de tots els turistes, molts d’ells tenien un poder adquisitiu bastant alt i els llocs més sol·licitats solien ser Begur, Llafranc, Calella i Tamariu. Com que encara no hi havia l’euro, la majoria de viatgers li pagaven amb la moneda pròpia del seu país. «Amb el canvi a pessetes hi sortia guanyant molt i amb les propines també, ja que eren molt generosos!». Alguns havien comprat un paquet turístic que incloïa el vol i l’allotjament, però per ells era tan barat que només aprofitaven el vol i anaven a algun hotel de més categoria.

Xofer d’un general uruguaià

Després de l’èxit dels primers anys, el trànsit aeri a l’aeroport de Girona va entrar en crisi. Hi havia dies que no hi aterrava cap avió. Malgrat tot, hi va haver un esdeveniment que va marcar aquells anys: la fira d’armament Cosmo, que va tenir lloc l’abril del 1986. Aquest saló aeronàutic va servir perquè en pocs dies, l’aeroport recuperés el protagonisme que no assolia des dels seus inicis. L’impacte econòmic va ser molt gran i, evidentment, un dels col·lectius que en van treure més benefici van ser els taxistes. Valentí va estar pràcticament tota una setmana fent de xofer, «en exclusiva», per a un general que venia de l’Uruguai i la seva dona. «Els vaig passejar amunt i avall de la Costa Brava. El primer dia els vaig portar a Cadaqués i vaig fer una mica de guia turístic. El viatge els va agradar tant que van voler que els fes de taxista tota la setmana, l’endemà ja els portava a Lloret», recorda. El militar uruguaià va venir a la fira per adquirir algun avió però no sap si en va acabar comprant cap.

Famosos i altres clients

Al llarg d’aquests 54 anys al volant, Valentí en va viure de tots colors. Fins al seu traspàs, era l’únic taxista que continuava treballant a l’aeroport des de la seva inauguració i, amb 87 anys, no volia sentir a parlar de jubilar-se. Segons explicava, sempre havia tingut fama de bon conductor, no com algun dels seus companys amb qui va començar l’aventura de taxista. Fa uns anys, va portar uns turistes a Tossa de Mar i havien de tornar amb autobús, tal com havien concertat amb l’operadora. Tot i això, li van trucar perquè els anés a buscar, ja que n’havien quedat encantats.

De fet, generalment, els turistes sempre s’han portat bé amb ell. Durant una època, quan Iberia tenia vols operatius de Mallorca a Girona, hi havia turistes que aterraven expressament a Girona per anar al casino de Canet Plage, al sud de França, ja que a Espanya encara estaven prohibits. Com que els havia de portar i tornar, en alguna ocasió l’havien convidat a sopar i jugar amb ells. «A mi, per sort, sempre em van acabar pagant. Però alguns companys m’han dit que els turistes es quedaven arruïnats de tant jugar i no podien pagar-los fins a la setmana següent», explica entre rialles. Valentí també s’ha trobat amb algun client que ha marxat sense pagar, sobretot els darrers anys, que «s’hi miren més amb els diners». La situació és «desagradable» però explicava que li havia passat poques vegades i «tampoc me’n feia mala sang».

D’altra banda, pel sol fet de treballar a l’aeroport, és altament probable veure famosos. Al llarg d’aquests anys, n’ha vist passar bastants, sobretot des que hi ha els festivals de música d’estiu a la Costa Brava. Personalment, no ha tingut l’ocasió de portar-ne gaires, també admet que no ho recorda massa. Sí que li va venir al cap l’actor Bigote Arrocet. Però amb qui els seus companys van tenir males experiències és el torero El Cordobés. «És un maleducat i molt antipàtic, s’estirava als seients del darrere com si fos al sofà de casa i, fins i tot, havia arribat a fer pipí a dins del cotxe!».

Últims anys

A partir del 2003, a causa de l'arribada de companyies de baix cost a l'aeroport gironí, la infraestructura va experimentar un creixement espectacular que va permetre que superés els tres milions i mig de passatgers l'any 2006. En el moment de més auge (2005), Valentí va patir un accident bastant greu i va haver d’estar un any de baixa. Això no va servir, però, perquè es plantegés plegar, tot el contrari.

Malgrat que en els darrers anys l’activitat aèria ha disminuït, Valentí va continuar ocupant la seva plaça amb fidelitat, des de l’1 d’abril del 1967. Al llarg de tot aquest temps, ha fet servir uns vuit cotxes: tres Seats, quatre Volvos i, l’últim, un Mercedes i suma milions de quilòmetres a la carretera, sense anar més lluny, amb el darrer vehicle ja en portava un milió i mig de fets. «L’edat no importa, mentre el certificat del metge em continuï autoritzant per conduir, continuaré fent el que em fa més feliç». Però no va ser un metge qui el va fer parar, sinó la mort sobtada, que va arribar inesperadament, un dia de la tardor passada, quan anava a treballar al seu hort.