Sis dies a la setmana es passava Justo Gallego entre les parets que va aixecar amb les seves mans per donar-los forma de catedral, però els diumenges les deixava per creuar el poble fins a l’única capella a la zona que oficiava missa. Poca estona després tornava a la seva obra monumental per seguir amb la feina. L’absurditat de la situació, entre el grotesc i el pensament màgic, va il·luminar l’obra d’aquest sacerdot frustrat que un bon dia fa 60 anys va decidir utilitzar uns terrenys buits de la família per retre el seu particular homenatge a Déu per haver-lo curat d’una tuberculosi, amb un projecte que entronca amb el sentit més primitiu de les catedrals: utilitzar l’esforç per transcendir al que sembla inabastable.
Gallego va morir als 96 anys abans de les passades festes de Nadal, però el documental Pan seco, que retrata la seva última etapa de relació amb el projecte, la singularitat de la seva ambició i l’atracció i curiositat que va despertar, es pot veure a la plataforma Filmin.
Els directors de Pan seco parlen de Justo en present, gairebé sense adonar-se’n, quan recorden les circumstàncies del rodatge, que va durar quatre anys i que va generar un vincle molt estret entre ells. Román Cadalfach i Cadhla Kennedy van veure per última vegada Justo i Ángel López -l’home que el va acompanyar en els treballs a la catedral durant els últims 20 anys, una figura essencial- a mitjans de novembre. «Justo ja estava molt malament, no sortia del llit, però ens va reconèixer», recorden. Ells es van quedar uns dies a Mejorada del Campo (Madrid), on està ubicada la construcció, per ajudar en les obres: aixecaven parapets de ciment per protegir l’estructura del fred.
Román i Cadhla han desenvolupat la seva carrera acadèmica al Regne Unit, que és on vivien. Pot semblar que Londres i Mejorada del Campo queden molt lluny, però no és així. Katarina Grbic, productora de Pan seco, els va posar en el camí a partir del llibre Singular Spaces de Jo Farb Hernández, que dona difusió a entorns peculiars en tot el món que s’han de preservar.
Román va ser el primer a embarcar-se en el que es convertiria en Pan seco. «Katarina investigava artistes autodidactes a Espanya i vam sortir en la seva cerca. Va ser llavors quan vam trobar la catedral. Ángel ens en va obrir les portes amb molt carisma, ens va convidar a entrar-hi, a dinar. Ens va fascinar el lloc i els personatges que l’habitaven i ens vam quedar amb la història», explica Román.
Cadhla es va afegir a l’equip -que mai va sumar més de quatre persones- i filmava amb micro-càmeres poc invasives, anava i venia i, per la seva mirada, va vèncer l’aversió que Justo sentia pels reporters, que feia dècades que donaven pinzellades de la seva gesta. Anna M. Beltri, editora i professora a ESCAC, els va ajudar a donar un fil narratiu a les imatges que van anar capturant, una tasca difícil. «Vam obrir una finestra a un univers increïble i volíem ser fidels a aquesta realitat que supera la ficció», explica Cadhla.
El nucli de la tesi original era la problemàtica que hi ha al darrere de la protecció d’espais com aquest: no tenen empara cultural ni institucional i l’obra ni tan sols és legal. Justo es va centrar en elevar el seu particular altar de fe amb les instruccions que va aprendre en un llibre sobre construccions d’esglésies i catedrals. Ell sol, amb l’ajuda voluntària de paletes i joves sense feina que hi anaven per donar un cop de mà, va anar aixecant l’obra pedra a pedra, sense llicències ni empara municipal. López el va acompanyar en la seva aventura ja quan era més gran i es va convertir en el seu enllaç amb el món terrenal.
Cúpula de 35 metres
El documental reflecteix aquests llimbs gairebé amb efectes surrealistes. Una catedral que visiten turistes de tot el món, que és un reclam de fe però que no pot oferir serveis religiosos, que dona a canvi alberg a cigonyes i altres animals, que organitza barbacoes a la cripta i que reuneix voluntaris implicats en la continuació del projecte. «A Justo no li importava viure en una contradicció permanent», apunta Román. «‘Aquestes són les condicions’, deia; tenia una fe que no s’acabava». Així fins a aconseguir una cúpula de 35 metres d’altura, una cripta, porticons, dues torres, un claustre... Amb material reciclat i cap mapa que sustentés el deliri.
Hi ha un lleuger to de retret en el Justo que parla al documental. Sentia que l’havien deixat molt sol -amb la seva fe, però sol- els polítics i institucions que podien garantir la viabilitat del futur. La història de Pan seco té un epíleg fora del metratge. Justo va donar en vida el terreny a Missatgers de la Pau i el pare Ángel s’ha compromès a garantir el seu futur. L’empresa d’enginyeria Calter està portant a terme la revisió de l’estructura, coneguda ja com la Catedral d’un sol home, que s’ha materialitzat a partir d’arquitectura intuïtiva. Tot està en ordre.
El documental, que va patir retards en l’estrena per la pandèmia el 2020, ara té una segona vida a Filmin i un nou metratge reduït que busca ser retrasmès a la televisió.
