Fes-ho bé, fes-ho gran, fes-ho saborós!

Són les albors de la Revolució Francesa i s’està produint, alhora, una gran transformació culinària. Manceron és el cuiner del Duc de Chamfort, un noble que cultiva privilegis i despotisme, alhora que uns particulars dots d’experimentat gurmet. Tot i que admira el talent del seu xef, no té inconvenient a humiliar-lo de manera insuportable. Dels convidats nouvinguts de Versalles, Manceron en rep elogis i un duríssim retret que l’obliga a haver d’acomiadar-se de la casa on ha servit durant llargs anys. No li perdonen el seu «délicieux», un desitjable pastisset de patata i tòfona. «La patata és verinosa, però també insípida i lletja». «Transmet la lepra, ens prens per alemanys?», «El teu menjar es pot menjar però és provincià». «Tot el que hi ha sota terra és menyspreable. Un cuiner ho ha de saber». «Tòfona i patata són bones per als porcs», conclou el religiós que s’asseu a la taula de Chamfort. El duc exigeix al seu cap de cuina que es disculpi davant dels convidats. Manceron roman mut i, tot seguit, en companyia del seu fill, Benjamin, un jove inquiet de la Il·lustració, surt cap a la casa familiar a Cantal. Al darrere hi deixa una vida.

Enmig d’un paisatge que sembla pintat, envoltat de les llums de les diferents estacions, Pierre Manceron reobre un lloc de postes per als viatgers que creuen la regió. No vol sentir a parlar de tornar a cuinar mentre espera impacientment la trucada del seu senyor. És un home desencantat i escèptic, el seu fill li explica la història del globus i dels germans Montgolfier i respon: «El dia que els homes volin els cuiners seran reis». Només és capaç de tornar-li la il·lusió per la cuina l’enigmàtica Louise (sempre meravellosa Isabel Carré), la dona que insisteix a aprendre l’art de la cuina malgrat que li repeteixen que és una cosa reservada als homes.

Délicieux –no destripo les revelacions que reserva la trama per si encara no l’han vist– acaba convertint-se en un microcosmos dels esdeveniments de l’època, de manera poc subtil però sí efectiva. És un plat clàssic que no ens importa menjar.

Tampoc costa interpretar-hi l’ascens al cel i el descens als inferns del cuiner genial que «avergonyeix» el seu patró amb una de les seves creacions. Ha estat comparada desafortunadament per certa crítica francesa amb Ridicule, quan Leconte, a la seva pel·lícula, posava agudeses en boca dels nobles, mentre que Besnard els fa caure contínuament en la banalitat més absoluta per descriure l’estupidesa de la classe dominant de llavors . Són dues pel·lícules que poden coincidir en el disseny, no així en l’enfocamenta.

Manceron explica a la seva aprenent, Louise, que el primer és aprendre a reconèixer el sabor de cada aliment per poder respectar-lo i mantenir-lo viu. «Una maduixa ha de tenir gust de maduixa, un cabdell de cabdell». Té els peus a terra que trepitja, es nega a cuinar amb les espècies d’ultramar i prefereix utilitzar les herbes que creixen al costat de l’hort de casa o al bosc proper. El cuiner de Délicieux, encara que pertany a la ficció, encarna les revolucions gastronòmiques que es van produir llavors. Una altra dada fictícia respon a una d’aquestes revolucions: la dels restaurants, que van començar a servir menjars a França entre el 1775 i el 1790. La pel·lícula de Besnard no s’atén al fet històric ja que situa el restaurant pioner a les províncies, mentre que els quinze primers de la modalitat es van obrir a París. El director de la pel·lícula ha explicat que va rebutjar la història veritable en no disposar de prou diners per reconstruir la capital francesa d’aquell temps i per no ser un fanàtic dels biopic.

Els matiners restaurants parisencs van coincidir amb la moda del Palais Royal, que també va resultar ser un ganxo per obrir botigues, cafès i sales de joc. Amb la Revolució va augmentar-ne el nombre. La primera de les raons va ser que molts cuiners s’havien quedat sense feina a causa de la guillotina i la fugida dels aristòcrates; la segona, que calia donar menjar a diputats procedents de tot del país. La destresa culinària dels xefs que treballaven per a la noblesa servia fonamentalment per promoure el prestigi dels seus senyors. La Revolució Francesa va treure l’alta cuina de la cort i dels palaus, però més que aburgesar-la el que va fer en aquell moment va ser elevar la burgesia al seu nivell.

Délicieux parla de la lluita de classes i també del triomf dels sabors en un moment en què el menjar aspirava exclusivament a la reproducció superficial en un plat abrigallat per plomatges o simplement a omplir panxes. «Una humanitat que menja bé és una humanitat que pensa millor» diu Benjamin, el fill de Pierre Manceron, que ha llegit els filòsofs.