Aquesta setmana s’ha sabut que el cineasta Isaki Lacuesta (Girona, 1975) estrenarà en la propera edició del festival de Berlín el seu últim film, Un año, una noche, basat en l’atemptat terrorista a la sala Bataclan de París, de l’any 2015. La pel·lícula, rodada en temps de pandèmia amb els entrebancs que això suposa, parteix del llibre Paz, amor y death metal, de Ramón González, supervivent de l’atac terrorista, i explica la història d’una jove parella que assisteix al concert que s’oferia a la sala Bataclan la nit de l’atemptat i, en paral·lel, l’any següent, «un temps en què intenten refer-se i sobreviure», segons el cineasta, que competirà per l’Os d’Or del festival que arrenca el proper dia 10 de febrer.
Ara fa tres anys, poques setmanes abans que es decretés el confinament domiciliari per combatre la covid-19, Isaki Lacuesta també era protagonista als mitjans de comunicació, en aquest cas locals, perquè el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona li dedicava una triple exposició. En concret, Diari de Girona titulava el 25 de gener del 2019: «El Bòlit crida els ‘isakistes’ a la triple exposició de Lacuesta a Girona». Una d’aquestes exposicions, com explicava la mateixa informació, era La tercera cara de la lluna, «un muntatge entre poètic i tenebrós, amb música de Refree i El Niño de Elche, que no deixa l’espectador indiferent, i que Lacuesta ha creat expressament per al Bòlit Sant Nicolau amb la col·laboració de l’escultor gironí Pep Admetlla».
Uns mesos més tard, La tercera cara de la lluna era proclamada l’obra premiada en l’apartat d’espais efímers dels Premis d’Arquitectura de les comarques de Girona (que ja tenen en marxa l’edició d’aquest 2022, després que la pandèmia els aturés l’any passat); el jurat dels guardons en destacava que era una «proposta que treballa amb els aspectes físics i sensorials de manera original i intensa. Bon equilibri entre un contenidor patrimonial i un artefacte contundent mitjançant la interacció entre la llum i l’espai».
«La tercera cara de la lluna és el contacte entre una arquitectura material, sòlida, i una geometria de llum en moviment», escrivia Isaki Lacuesta en el programa del muntatge. I Pep Admetlla (Salt, 1962) hi apuntava que «la potència del lloc ens ha permès crear una arquitectura que pren l’atmosfera de l’espai com un element més dins el cos anatòmic del projecte».
Carme Sais, llavors directora de Bòlit, donava més detalls sobre l’aspecte de la instal·lació: «En la foscor de l’espai dues escultures transitables de mida gran i forma arquitectònica es troben embolcallades pel fum. Les parets semblen de ciment o de metall pesat i presenten espitlleres i forats que permeten veure de fora cap a dins i viceversa, així com el trànsit de la llum. Es tracta de dues peces que formen un conjunt visual i conceptual. A Isaki Lacuesta aquestes formes li recorden el búnquer que François Augiéras va pintar i enterrar al desert, segons la història que va narrar a la pel·lícula Els passos dobles (2011)».
