Si hi ha un poble que sap de viatges, sens dubte que és el jueu, que en va protagonitzar un de quaranta anys pel desert fins a arribar a la seva terra promesa, i n’ha patit molts altres al llarg de la història, sovint forçats per alguna expulsió o per fugir de persecucions.
El Museu d’Història dels Jueus, a Girona acull fins al 31 de març la mostra «Viatges. Una història del poble jueu». El sol títol ja evoca que la història d’aquest poble està íntimament lligada als viatges. Es tracta d’una exposició sobre un recorregut de trenta-vuit segles, a través de camins diversos que voregen pràcticament tots els racons del món i que abasten des del 1730 aC fins als nostres dies. És la història de tot un poble, explicada a través de mil rutes que són físiques i socials, polítiques i conceptuals. És el relat dels camins que ha anat construint el poble jueu al llarg dels temps, superant adversitats i reescrivint-se a base d’experiències compartides i d’una memòria comuna, fonamental, definidora i identitària. La mostra és una idea original de l’Associació Europea del Patrimoni Jueu i la Biblioteca Nacional d’Israel.
A base d’explicacions i de força objectes -plànols, bíblies de viatge, postals, fotos...- el visitant va entenent que el poble jueu no s’explica sense els viatges. Segons relata la Bíblia, cap al 1730 aC l’ésser diví va parlar a Abram, qui ja s’havia desarrelat del seu lloc natal, la ciutat d’Ur dels Caldeus, i el va instar a emprendre el camí «cap al país que jo t’indicaré» (Gènesi 12, 1). Aquesta terra era Canaan. Abram es va convertir en Abraham i jueus, cristians i musulmans són tots «fills d’Abraham». El Canaan promès a Abraham esdevindria la Terra d’Israel. En un altre llarg viatge, també relatat a la Bíblia, el nét d’Abraham, Jacob, va ser anomenat «Israel».
Exili i Diàspora
Aquest àmbit de l’exposició relata com el poble jueu va ser dispersat i forçat a l’exili d’Israel per diversos conqueridors al llarg dels temps. Nabucodonosor, de Babilònia, va conquerir Judea, va destruir el Temple de Salomó (586 aC) i va forçar l’exili cap a Babilònia i més enllà. Més endavant, al 538 aC, Cir el Gran, rei de Pèrsia, va permetre el Poble Jueu retornar a Sió i reconstruir el Temple. Després, l’any 70, Roma va conquerir Jerusalem, va destruir el Segon Temple i va posar les bases d’una diàspora que va durar dos mil anys.
Aquí s’hi explica que el menyspreu mostrat per l’Església cap al judaisme va provocar onades de persecucions i expulsions. Curiosament, amb l’expansió de l’Islam a partir de l’any 632, les comunitats jueves que vivien en els territoris conquerits, van obtenir proteccions legals denegades per la Cristiandat.
En els calls catalans, així com en les jueries i els guetos d’Europa, la vida s’estructurava al voltant de l’eix comunitari, i tot se centralitzava al voltant de la família, la sinagoga, la casa d’estudi i el bany ritual.
La dispersió, per exili o per diàspora -se’n van voluntàriament-, va conduir el judaisme a construir-se en un mosaic de diversitat molt gran -sefardites, asquenazites, perses, iemenites-. Això es veu reflectit en les maneres diferents d’establir l’ordre en la litúrgia, les formes de vestir, els tipus de menjar i les llengües amb què s’expressen les diferents comunitats.
L’exili va acabar l’any 1948 amb l’establiment de l’Estat d’Israel. Tot i així, avui dia encara prosperen moltes comunitats a la diàspora, fora d’Israel. A tall d’exemple i així està explicat en la mostra- dels 14 milions de jueus que hi ha arreu del món, 6,8 milions són a Israel, 5,7 milions als Estats Units, i 1,4 a Europa. Segurament per això, podem veure en la mostra llibres de pregària hebreus de llocs tan dispersos com la Xina, l’Índia o Turquia, entre d’altres.
Europa compta amb diverses comunitats jueves: des de grans centres com París, Londres, Roma, Berlín i Budapest, fins a nodes més petits com Estocolm, Praga, Varsòvia, Sofia i Zuric. Al continent hi ha una àmplia xarxa d’escoles jueves; festivals de música i cultura jueva tenen lloc des de Kíev fins a Florència i hi ha uns 120 museus jueus oberts al públic, incloent-hi el de Girona, que està dedicat a la trajectòria històrica de les comunitats jueves catalanes durant l’edat mitjana.
Viatges inspiradors
Els pelegrinatges són viatges amb motiu concret, sovint espiritual. Els jueus n’han fet sempre. Per exemple, al final de la seva vida, el rabí de Girona Mossé ben Nahman (1267) va emprendre el camí cap a la Terra d’Israel, des d’on va enviar cartes sentides i plenes d’enyorança a fills i deixebles. Alguns pelegrins destacats, com els andalusins Judà ha-Levi (1140) i Maimònides (1165) o el navarrès Benjamí ben Jonà de Tudela (1171) van deixar escrits els seus relats de viatges en textos interessants i útils per aprendre costums, creences i històries diverses.
Hi ha també el costum de pelegrinar a llocs de sepultura d’homes i dones sants, una tradició immemorial a Israel, Orient Mitjà i el nord d’Àfrica, estesa també a Europa i a Amèrica del Nord. En aquells indrets consagrats s’hi encenen espelmes, s’hi reciten pregàries i s’hi deixen peticions per escrit.
I encara hi ha un altre tipus de pelegrinatge: l’adreçat a retre homenatge al judaisme i al món jueu d’Europa d’abans de l’Holocaust. Fou en aquest sentit que Elie Wiesel va viatjar a Sighet (Romania), i que d’altres ho van fer al gueto de Venècia, o a la tomba de Franz Kafka a Praga, especialment en l’aniversari de la seva mort.
Tanmateix, no hi ha dubte que, malauradament, els jueus han fet molts viatges per salvar-se. És a dir, fugint. No en va, un proverbi hebreu diu: «Canvi de lloc, canvi de sort». Durant la Primera Croada (1096), fugir va ser quasi impossible, arreu d’Europa. Durant el període de la Inquisició espanyola i portuguesa (1492-1530), fugir va ser la millor decisió.
Durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, la població jueva es va veure obligada a abandonar molts llocs. Rússia, Xangai, la República Dominicana i alguns altres països els van acceptar i acollir. L’operació Kindertransport («transport d’infants») va portar 10.000 nenes i nens a Gran Bretanya, durant els nou mesos anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
En definitiva, el judaisme es podria definir com una forma de vida en moviment; un moviment constant, que s’esdevé tant en l’àmbit de llar i família com en ruta pel món. Per a la gent jueva que es desplaça, el fet de tenir a l’abast aliments caixer i un lloc segur on celebrar el xabbat són aspectes essencials i necessaris. En la mostra no falten alguns d’aquests elements que han permès durant la història als jueus seguir exercint de tals malgrat trobar-se de camí cap a algun lloc, com quasi sempre. Èxodes, exilis i diàspores els han sigut sempre ben propers.
No és casual, per tant, que l’exposició del Museu d’Història dels Jueus rebi els visitants amb aquests versos de Iahuda Amikhai:
«Els camins són nous,
les sabates, comprades ahir mateix,
però la marxa és antiga i heretada»
