El desembre del 2021 va ser un mes de contrastos. Mentre al nord peninsular, el País Basc sumava gairebé un mes de pluja diària i Navarra, la Rioja i l’Aragó s’inundaven a causa del desbordament de l’Ebre, a Andalusia, en canvi, la prolongada sequera inquietava els agricultors després d’un estiu llarg i una tardor molt seca. Aquest és un exemple concret i conjuntural, segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), provocada en part pel pas de la borrasca Barra per la Península. No obstant això, també serveix per visualitzar les tendències que s’estan definint gradualment al país, a causa dels efectes del canvi climàtic, ja que els darrers anys estan sent força més humits al nord i molt més secs al sud.
Jesús Riesco, meteoròleg de l’AEMET, explica que la tendència generalitzada a la Península Ibèrica, segons les prediccions climàtiques, és que les precipitacions cada cop siguin més escasses; un descens que serà més acusat al sud, per la qual cosa augmentaran les diferències entre una i altra meitat peninsular quant a la presència de pluja.
«Encara que les incerteses són grans, plourà menys, en general, a la Península», explica Riesco. «Però plourà menys al sud que al nord respecte al que és habitual en èpoques anteriors. O sigui, que si ja de per si plou menys al sud, ara hi plourà encara menys», afegeix. Això va en consonància amb les advertències per a l’entorn europeu recollides al sisè Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), presentat l’estiu passat. En aquest informe, elaborat al si de les Nacions Unides, es pronostica un augment de les precipitacions al nord d’Europa, sobretot a l’hivern, mentre que baixaran a l’estiu a la zona mediterrània.
«Està projectat un augment de les precipitacions extremes i les inundacions si l’escalfament global excedeix d’1,5 graus a totes les regions», assenyala el panell.
Extrapolant aquests resultats a Espanya, Jesús Riesco afegeix que aquest descens de pluges vindrà acompanyat d’un canvi als patrons de precipitació: menys dies de pluja cada any, però més intensos. Tot i això, no només les pluges extremes estan contribuint al desbordament dels rius. També ho fan altres factors cada cop més freqüents, com l’augment de la temperatura a cotes altes, la pluja sobre neu o el desglaç de les muntanyes. «El desglaç contribuirà que es produeixi un augment ràpid del cabal dels rius», cosa que pot agreujar les inundacions, especialment a les zones del nord d’Espanya, explica.
Quant a la sequera, els períodes d’escassetat de precipitacions cada cop seran més llargs, amb estius prolongats i tardors seques. «Això va molt en sintonia amb el canvi climàtic. L’estiu climatològic s’està prolongant a la part final, amb temperatures que cada vegada són més altes, especialment al mes d’octubre», assegura el meteoròleg, que reitera que la situació s’agreuja al sud peninsular.
Segons els darrers informes del Govern, gairebé el 74% del territori espanyol està en risc de desertificació per raons climàtiques i el 70% de les demarcacions hidrogràfiques es troben amb nivells d’estrès hídric alt o sever. Solament se salven el nord peninsular, alguns trams de conques fluvials, l’àrea occidental de Mallorca i part de l’illa de La Palma. «En els darrers escenaris de canvi climàtic elaborats per a Espanya per AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) es projecten augments en l’escala anual de les temperatures màximes d’entre 2°C i 6,4°C cap a finals de segle, més acusats a l’estiu , i amb increments més grans a l’interior i menors al nord i nord-oest peninsular», conclou l’informe Impactes i riscos derivats del canvi climàtic a Espanya (2021), elaborat pel Ministeri per a la Transició Ecològica.
Pèrdua de biodiversitat
Els efectes del canvi climàtic sobre els patrons de precipitacions i la temperatura propis de la Península Ibèrica tenen conseqüències directes sobre el comportament de la flora autòctona i també l’exòtica invasora.
El catedràtic de Botànica a la Universitat de Màlaga Enrique Salvo Tierra divideix aquestes conseqüències en tres grups: medi urbà, agrosistemes i ecosistemes naturals.
A les ciutats, el fenomen que exerceixen com a illes de calor està desplaçant les espècies autòctones, que no són capaces d’adaptar-se a l’augment de temperatura. «Al sud tenim el greu problema que les plantes autòctones del nostre entorn ja no s’adapten a aquests microclimes urbans que tenen unes característiques tan singulars», explica Salvo Tierra, i assegura que cal canviar el punt de vista : en lloc d’esperar que espècies invasores colonitzin nous espais, caldria seleccionar acuradament la ubicació d’aquelles plantes que sí que es poden adaptar.
Pel que fa a l’agricultura, el catedràtic exposa que la sequera i les precipitacions extremes estan provocant que certs cultius comencin a exigir cada cop més altitud per trobar el clima a què estan acostumats. Un exemple que es repeteix a tot el país, segons Enrique Salvo Tierra, són les vinyes. «El cas de les vinyes és el més espectacular. A Catalunya, a tot el litoral mediterrani i també a l’interior, a la zona de la Manxa, ja vèiem recentment com els propietaris d’aquests cultius comencen a comprar zones limítrofes de més altitud on les condicions siguin més benèvoles». Passa el mateix amb el margalló al litoral mediterrani. «Cada cop puja més per les muntanyes; no ens n’adonem, perquè els seus moviments són lents, però anem observant com van buscant altituds més grans per trobar condicions climàtiques similars a les que anteriorment tenien, sobretot abans dels anys 80, que és quan es va produir el gran bucle quant a començar a observar els efectes de l’escalfament global», assenyala l’expert.
Finalment, quant als ecosistemes naturals, el catedràtic de Botànica subratlla la invasió de les plantes invasores. Per explicar-ho, fa ús d’un «principi ecològic» bàsic: «Tot buit tendeix a omplir-se». És el cas de la canya de Sant Joan, que s’aprofita de les riuades i les inundacions per estendre’s. A això, hi afegeix un factor de component humà: la tala de dues plantes «fonamentals», els baladres i els tamarius, per guanyar espai de cultiu. Aquestes espècies «tenen les arrels molt superficials i fan un efecte de xarxa de contenció dels ròssecs de pedra, els rolling stone», detalla l’expert. «S’han eliminat a les zones baixes mediterrànies, la canya brava ha entrat a gust i avui és un problema molt difícil d’eradicar, perquè segueixen ascendint via amunt i no troben competidors».
El que més el preocupa d’aquesta pèrdua gradual de biodiversitat és que, en desaparèixer una espècie, aquesta deixa de proveir «els seus serveis ecosistèmics», és a dir, les funcions que exerceix en tot el sistema natural, des del seu paper en la cadena tròfica fins a l’absorció de gasos d’efecte hivernacle. «Estem perdent un patrimoni que no sabem fins on pot arribar», adverteix.
