Les gironines Aya Sima, auxiliar d’infermera de 32 anys, i C.B., infermera de 33, són dones de referència per a d’altres que, com elles, s’han vist, es veuen o es veuran amenaçades per la imposició d’un matrimoni forçat. Una violència masclista que s’acarnissa en noies, quan de vegades encara són nenes, i que la realitat obliga a conjugar en passat, present i futur perquè, malgrat la invisibilitat social que l’oculta, es continua practicant tant a Girona com arreu del món.

Aya Sima, membre de Valentes i Acompanyades. david aparicio |

Sima i C.B. ho saben perquè quan tenien catorze i tretze anys, respectivament, els seus pares van decidir que es casarien amb un cosí. Els ho van comunicar sense que cap de les dues hagués pensat abans en aquella possibilitat, ja que havien nascut i crescut en un entorn on allò ni passava ni se’n parlava, però el substrat cultural de les seves famílies -una originària de Gàmbia i l’altra del Senegal- va aflorar per sacsejar-les la vida. La primera es va mantenir ferma durant anys en la negativa a casar-se, mentre que la segona es va veure abocada a una altra unió no desitjada per defugir la que li volien imposar i que ja ha trencat; en canvi, ambdues han transformat les seves experiències traumàtiques en activisme i ajuda per a dones que afronten el mateix.

Contra el matrimoni a la força

Podien haver-se’n desentès, però van optar per implicar-se en la creació de l’associació gironina Valentes i Acompanyades el 2014, que lidera la lluita contra els matrimonis forçats a Catalunya. Així, al costat de Maimouna Kebbe, Mariama Balde i Mariama Carme Jadama Minteh, ofereixen el seu bagatge personal per crear ponts emocionals i culturals amb les víctimes d’una manifestació identitària que maltracta les dones. Es converteixen en les seves referents -tal com l’entitat anomena les persones amb què d’altres poden identificar-se perquè comparteixen vivències- i les escolten, les acompanyen i les orienten cap als serveis adequats en cada cas, treballant de manera coordinada amb un equip professional especialitzat en suport tècnic i assistència psicològica.

Entre les fundadores de Valentes i Acompanyades hi ha Carme Vinyoles, actual secretària de l’entitat que presideix Amèlia Barbero. Vinyoles és una persona clau en les històries de Sima i C.B., tal com diuen cada vegada que tenen oportunitat, tot remarcant l’acompanyament que van rebre d’ella. Ambdues van participar en un treball de camp per radiografiar la situació a Girona i posar de manifest que els casaments forçats no eren casos aïllats, sinó una pràctica habitual. Això és el que volia comprovar Vinyoles, a qui el fet de conèixer aquesta realitat uns anys abans la va motivar a encarar l’assumpte, primer des dels desapareguts Grups de recerca i actuació amb minories culturals (Gramc) dels quals n’era sòcia i, després, dintre d’un projecte pilot emparat per la Generalitat i l’Obra social «la Caixa» que es va allargar fins al 2015.

Mirant enrere, ni C.B. ni Aya Sima es van poder emmirallar en referents com elles i ho van trobar a faltar, ja que -segons explica la primera- «és una figura d’acompanyament molt important perquè la noia no se senti sola, s’empoderi i se senti forta. És com la llum que trobes en un camí molt fosc». Per a la seva companya, «el fet que les noies sàpiguen que les comprenen realment, perquè tu has passat pel mateix, les reconforta». Ara bé, deixa clar que «això no evita que pateixin, però sí que és una mica com un bàlsam. És com tot, si passes una mala situació i tens algú que et comprèn, no et sents tan sol». De totes maneres, aclareix que «hi ha noies que fins i tot tenint referents fan passos enrere perquè, tot i ser un plus, no ho és tot; al final, cadascuna decideix el que vol».

Respecte a la soledat que pateixen les afectades, Carme Vinyoles apunta que els matrimonis forçats són «un problema present a tot Catalunya, encara que molt invisible perquè passa a dintre de les famílies» que -diu-, «en realitat, no volen perjudicar les filles, ho fan perquè consideren que és el millor per elles, una tradició que els ha funcionat i que, en determinades ètnies, són pactes de família». Un terme, el de tradició, amb el que Sima i C.B. discrepen, però que Vinyoles defensa, tot remarcant que «té molt a veure amb la pròpia identitat».

Conflicte a la família

En qualsevol cas, la secretària de Valentes i Acompanyades afirma que «l’associació no tiraria endavant» sense dones com elles perquè, encara que hi hagi «qüestions tècniques, burocràtiques i d’atenció professional», la noia que s’hi troba necessita «una ‘germana’, una persona amb qui pugui fer vincle perquè no pot acudir a ningú del seu entorn familiar»; un lligam que no s’estableix «només perquè els hagi passat el mateix, sinó també perquè forma part del mateix entramat cultural. Saben l’important que és per a les famílies, si hi ha algun viatge al país d’origen que pot ser perillós... i les noies saben que elles ho saben». Per a Vinyoles, la implicació de les referents és «un acte de molta generositat i de molta consciència perquè, si no fos per elles, costaria molt més ajudar i empoderar altres joves».

Una tasca especialment difícil perquè el conflicte sorgeix al nucli familiar i el desencadenen les persones més properes i estimades, els pares, que «decideixen per elles perquè també s’ho han trobat», considera C.B., a qui als tretze anys li van notificar que es casaria amb un cosí -encara que la intervenció d’una persona propera a la família va aconseguir prorrogar el compromís fins als quinze-. Ella sempre va dir que no, però en una reunió organitzada pels homes de la casa li van plantejar un ultimàtum: tenia un mes per trobar marit o el casament arranjat tiraria endavant, una tensió que la va abocar a un altre matrimoni no desitjat.

C.B. va continuar a casa i va estudiar fins a la majoria d’edat, però, al cap de tres anys en què la visitava i l’havia de servir -com li indicaven els pares-, la va acabar reclamant i se’n va anar a viure amb ell a Girona. Recorda que «el calvari de veritat» va començar llavors, l’època en què va conèixer la Carme, l’Aya i altres noies que estaven en la mateixa situació. Per no ferir a la família, «intentava creure’m que volia estimar aquell home, però jo sabia que no hi volia estar. Cada vegada que prenia la decisió de trencar amb aquella vida, em feia enrere per no fer mal al pare», i va tardar deu anys a veure-se’n capaç, ja que -afirma- «s’ha de tenir molta força mental i autoestima perquè la pressió de la família et tomba»; paradoxalment, «quan me’n vaig escapar va ser quan vaig caure al pou» i va necessitar ajuda psicològica.

Per a Aya Sima, la bomba va esclatar quan estava a punt de complir quinze anys i el futur marit era un cosí que vivia als Estats Units. Es tractava de formalitzar el compromís i esperar fins que ella acabés d’estudiar, tal com volia la seva mare. En opinió de Sima, que s’hi va negar rotundament d’entrada, «els pares parteixen de la base que ets una nena i no saps el que vols, així que han d’escollir la persona que et donarà un bon futur, que creuen que és correcte per tu». El pare va intentar fer valer el pacte familiar, però, davant la fermesa de la noia, va dissoldre el compromís quan ella quasi tenia dinou anys. Malgrat tenir-ho clar, reconeix que el seu posicionament la feia «sentir malament perquè tens un punt de sentiment de culpabilitat. És una decepció per a la família, no fas el que ells volen i creuen que els faltes al respecte, quan -argumenta- respecte i obediència no han d’anar de la mà». «Tens sentiments trobats perquè, al final, són els teus pares i els estimes», conclou Sima.

Les coaccions que van patir elles exemplifiquen només dues de les «històries molt dures» que es viuen diàriament i que Carme Vinyoles denuncia: «algunes noies fins i tot han estat prostituïdes». La responsable de l’organització incideix en què «si fa el que la família vol, la noia s’ha de casar amb algú que no vol i el seu projecte de vida es destrossa; en canvi, si lluita, sap que tard o d’hora entrarà en un conflicte fort amb la família que segurament comportarà una ruptura, almenys provisional, o haver de marxar de casa». I si es casa, alerta, es produeixen «violacions continuades».

Una altra referent de l’entitat, Maimouna Kebee, relata en un vídeo divulgatiu de l’entitat que els seus pares la van obligar a casar-se amb un home que, a més a més, la maltractava. Kebee va marxar de casa i va tardar dos a anys a alliberar-se del matrimoni per «començar una vida nova, amb gent nova, cultura nova i tot això per mi va ser la llibertat».

Per a situació extrema, també, la que va viure una lleidatana de disset anys a Mali i en relació amb la qual la subdelegació del Govern espanyol va contactar amb Valentes i Acompanyades, cosa que demostra el seu lideratge en l’acció contra els matrimonis forçats a Catalunya. La noia va anar de vacances al lloc d’origen familiar, Bamako, on el pare la va deixar per tornar a Lleida; després, li van comunicar que al cap d’uns dies viatjaria fins a la zona gihadista de Gao per casar-se amb un home. Davant la situació de perill que l’esperava, va contactar amb l’ambaixada espanyola que, per esquivar la vigilància a què ella estava sotmesa, va organitzar el rescat de la noia en un punt de trobada al carrer, en una data i una hora pactades prèviament. Per la seva banda i en tractar-se d’una menor, l’associació gironina va informar la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat, que es va fer càrrec de la tornada i en va assumir la tutela.

Detecció en xarxa

Els camins per apropar-se a Valentes i Acompanyades són diversos: a través dels serveis socials i sanitaris; dels centres educatius -es forma professorat perquè identifiqui situacions delicades-; de cossos policials com els Mossos d’Esquadra, sobre els quals Vinyoles destaca que el 2009 van ser pioners en l’elaboració d’un protocol contra el matrimoni forçat; adreçant-se a les seves oficines, a l’Hotel d’Entitats de Salt, mitjançant altres entitats o del boca-orella i, darrerament, també a través de les xarxes socials. Aquest és un canal útil per a joves que encara en són usuàries, ja que, de vegades, hi detecten noies en situació de risc a les quals donen una primera orientació i posen en contacte amb l’organització.

Quan hi arriben, l’equip tècnic fa una valoració inicial de la situació, de quines són les seves necessitats i què és més urgent, si cal ajuda en inserció laboral, habitatge, acompanyament acadèmic o suport psicològic. Les referents -que també juguen un paper important en la detecció de conflictes- intervenen si la implicada ho necessita i ho demana; cosa que no passa sempre, almenys d’entrada, per malfiança, per por que les famílies se n’assabentin. Segons Vinyoles, s’ha comprovat que «el percentatge d’èxit entre els casos que hi ha una referent i els que no millora moltíssim» i una de les raons és que, quan hi parlen, elles tenen més claus per veure els indicadors d’alerta.

Aya Sima explica que aquests solen tenir a veure amb «l’edat de la noia, amb què estigui desenvolupada»; però també amb la voluntat de les famílies a viatjar al país d’origen, amb què «comencin a controlar-les més en les sortides, a demanar que es tapin i no dormin fora de casa, a limitar les activitats extraescolars, a fer les feines de la casa...». És a dir, resumeix C.B., «les comencen a preparar per servir un home», una afirmació que Vinyoles completa considerant que «es tracta d’aïllar-les de l’altre cercle i anar-les tancant més en el familiar». Amb aquest últim, les referents no hi intervenen perquè «és la noia la que ha de fer el pas» -diuen les referents.

economia, religió, identitat

A les comarques de Girona, les comunitats en què el matrimoni forçat està més present són del Marroc, Senegal, Gàmbia, Camerun, Índia i Pakistan, tot i que les integrants de Valentes i Acompanyades consideren que és molt difícil d’acotar perquè està present arreu. A l’espera de tancar la memòria del 2021, la primera meitat de l’any ja havien fet el seguiment de 87 casos que, com diuen des de l’entitat, només són la punta de l’iceberg.

Al darrere, hi ha «raons econòmiques, la religió, la importància de la virginitat de les nenes, l’honor de les famílies i mantenir els vincles», detalla Sima, qui afirma que «les que ens hem negat som una minoria»; un fet sorprenent si es té en compte que «estàs aquí i tens més oportunitats de dir que no», reflexiona C.B. La seva companya lamenta que «hi ha noies que han nascut aquí, de la nostra edat, i són segones dones o terceres dones», i que en alguns casos s’està produint «una involució» en el sentit que «hi ha bastants joves que volen reforçar la seva identitat cultural i s’aferren a les tradicions i els costums».

El matrimoni forçat és una realitat desconeguda per la societat gironina i catalana, un drama sobre el qual les integrants de Valentes i Acompanyades troben a faltar consciència ciutadana. Per això, tot i que «les institucions i les entitats estan més al cas», Sima explica que treballen amb els centres educatius perquè «és on estan els joves que poden trobar-se amb aquestes situacions, o conèixer algun company a qui li pugui passar i fer-li saber que hi ha llocs on acudir».

Carme Vinyoles coincideix en l’avenç realitzat a les institucions perquè, «al principi, no ho veien com a violència masclista, tot i que la llei ho diu». Recorda que, en els seus inicis, l’associació no tenia pisos propis per allotjar noies que necessitaven sortir de casa i havien de recórrer a la xarxa pública, però de vegades es trobaven amb respostes d’aquest tipus: «si després ve una noia que pateix violència masclista es quedarà sense lloc». Això ha canviat i ara hi ha consens entre totes les administracions en què s’ha de lluitar contra aquest problema, però -afegeix- «una altra cosa són els recursos, cal que es posin les piles».

pla frenat per la pandèmia

Vinyoles reclama que s’apliqui i es desplegui al territori el «Protocol per a la prevenció i la detecció del matrimoni forçat a Catalunya», que el Departament de Treball, Afers socials i Famílies de la Generalitat va presentar públicament el març del 2020, just abans del primer confinament per la pandèmia de la Covid-19. En la seva elaboració, hi van participar diferents àrees del Govern català i entitats que treballen amb persones immigrades i amb dones provinents de països on aquesta pràctica és vigent. Entre els precedents del document hi ha el «Protocol per a l’abordatge dels matrimonis forçats», que es va confeccionar a Girona el 2014, fruit dels plans d’actuació contra la violència masclista endegats a aquestes comarques.

L’objectiu del pla que reivindica Vinyoles és determinar la cooperació i l’actuació de diferents àmbits -educatius, sanitaris, de seguretat, immigració, serveis socials, atenció a les dones, als infants i adolescents, lleure, esport o joventut- «per prevenir, detectar i intervenir davant les situacions de matrimoni forçat i garantir que cap dona que viu a Catalunya en sigui víctima». «Valentes i Acompanyades vam demanar molt que es fes un protocol d’àmbit nacional», defensa la seva secretària, qui demana desplegar-lo perquè si el treball de proximitat que realitza l’entitat «es fes a tot arreu on hi ha població de risc, l’efectivitat seria molt important».

Per la seva banda, l’associació vol ampliar la xarxa amb què treballa i desenvolupar projectes europeus; s’ha proposat fer campanyes més impactants que complementin les vies de difusió tradicionals i ha demanat una subvenció relacionada amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible acordats pels líders mundials el 2015.

A més de potenciar la comunicació a través de les xarxes socials, Aya Sima concreta que l’entitat vol «fer un treball més comunitari, incloent-hi la sensibilització amb les mares» perquè segurament «n’hi ha moltes que no s’atreveixen a enfrontar-se a la família». L’objectiu —explica— és trencar la cadena que lliga aquestes dones, ja que «les filles estem sota el paraigua de la mare i la mare sota el de l’àvia, dels oncles, de la comunitat... Tots estem sotmesos a un altre que està per sobre nostre i s’ha de canviar el xip a tothom». Per a Vinyoles, «hi ha feina a fer amb les dones que tenen entre trenta o quaranta anys perquè, si les han casat, és possible que també estiguin acceptant la tradició»; en canvi -reflexiona-, «amb les que no crec que puguem fer gaire res és amb les que en tenen cinquanta o seixanta». En preguntar pels nois, aclareix que les famílies solen esperar que siguin més grans que les noies per parlar-los de casament i defensa la necessitat de «mentalitzar-los perquè ells no ho vulguin».

En la seva opinió, el més important és «donar suport i fer acompanyament de manera efectiva i afectiva» a les joves amenaçades per un matrimoni forçat, precisament en una edat en què són molt vulnerables des del punt de vista emocional. Així, doncs, alhora que Valentes i Acompanyades dona ajuda tècnica per tramitar una prestació econòmica, un habitatge, orientació laboral o formació, també té molta cura de la part afectiva perquè -tal com remarca Vinyoles- «nosaltres no som una administració que treballa de manera deshumanitzada»; un afecte molt necessari per recompondre’s i que les usuàries reben del personal tècnic, «però sobretot de les referents».

PREMI EWOMAN PER A VALENTES I ACOMPANYADES. L’Associació gironina va ser guardonada en la darrera jornada eWoman, organitzada per Diari de Girona i Prensa Ibérica i que es va celebrar el novembre passat a l’Auditori de Girona. Valentes i Acompanyades va rebre el premi eWoman Igualtat, que va ser lliurat pel director del diari, Josep Callol, a la secretària de l’entitat, Carme Vnyoles, i a la referent Aya Sima.«Aquest premi és en reconeixement al valor i coratge de les joves que es rebel·len contra els matrimonis forçats», va dir Vinyoles en recolir la distinció.