Com una bola de neu, la pandèmia del covid va agitar el món el març de 2020. D’un dia per l’altre se’ns va tancar a casa, vam deixar de veure familiars i comptabilitzàvem les morts per milers. També es paraven les revisions mèdiques i la gent tirava endavant amb els nens com podia. La incertesa es barrejava amb la por, el dolor i problemes econòmics. Amb aquesta situació, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va voler saber quin percentatge de la població havia plorat. El resultat és que només el 35% havia vessat llàgrimes: la resta, res.
Mentre que algunes persones en fan prou amb veure La vida és bella per ser un bany de llàgrimes, altres asseguren que són incapaços de plorar quan pateixen una pèrdua o veuen com la seva vida va directa al clot. Aquí no parlem de les llàgrimes que brollen en pelar una ceba, sinó del plor emocional: el descrit com el que vessa l’aparell llagrimal en absència de qualsevol irritació d’ulls. Aquest que de vegades s’acompanya d’alteracions en certs músculs de la cara i de sanglots.
Noelia Morán, professora de la Facultat de Psicologia de la Complutense i presidenta de la Societat Espanyola per a l’Avanç de la Psicologia Clínica i de la Salut (SEPCyS), planteja diverses hipòtesis sobre per què la gent no plora. Fer-ho, afirma, és una manera de comunicar-se. Però no tothom té la mateixa capacitat per mostrar com se sent. Hi ha qui pot sentir que les llàgrimes «indiquen debilitat» i creuen que no els respectaran igual per la vulnerabilitat que projecten.
La realitat és que les llàgrimes generen resposta d’empatia. «Tenen un component cognitiu i social. Si tens la idea que expressar les teves emocions és útil, et serà beneficiós i els altres t’acolliran», subratlla.
Sentir-se millor
Una altra opció que planteja la psicòloga és que siguin persones que estiguin «bloquejades». Poden haver passat per una experiència dura que els hagi fet desconnectar de les seves emocions, i el mer fet de plorar pot significar per a ells un descontrol per no saber fins a on pot arribar.
És clar que el plor no és l’única manera de mostrar les emocions. Hi ha qui «pot haver desenvolupat altres mecanismes d’expressió», explica la també col·laboradora del Consell General de la Psicologia d’Espanya. Per exemple, amb les expressions facials o parlant del que els passa. El problema és quan no hi ha cap mena d’expressió, ja que pot repercutir en la salut emocional. «Les persones que passen per un mal moment i no expressen com se senten, sinó que es queden amb un món emocional negatiu a dins, poden patir més», explica.
Ad Vingerhoets, professor de la Universitat de Tilburg i un dels principals experts mundials en plor, va realitzar un experiment en el qual alguns voluntaris van ser preguntats sobre el seu estat d’ànim abans de veure La vida és bella i Hachiko. Els que van plorar durant la pel·lícula van declarar sentir-se sensiblement millor; els que no, tenien el mateix humor que abans.
«L’habilitat per excretar llàgrimes emocionals és una de les poques funcions psicològiques que distingeixen els humans d’altres animals», va dir l’investigador William H. Fre, que va teoritzar que aquestes llàgrimes es desenvolupaven com a resposta adaptativa a l’estrès emocional.
La raó de sentir-nos millor després d’haver plorat és que «hem pogut expulsar certs químics tòxics». Amb tot, hi ha molt poca investigació. En un altre estudi, Vengerhoets assenyala que el»desemparament i la pèrdua» (davant del dolor, la ruptura romàntica o la malaltia) semblen ser les situacions que més porten a plorar.
El plor és la manera que tenen els nadons d’expressar les seves necessitats per sobreviure. Però a partir dels 20-25 anys anem reduint la intensitat. En general, elles ploren més. Entre els homes, un 16,9% havia plorat per la situació de la pandèmia davant d’un 52,8% de les dones. Les persones més joves, de 18 a 24 anys, eren les que més reconeixien haver-ho fet.
Només amb el futbol
«Davant d’aquesta frustració, el resultat immediat sol ser la ràbia, l’enuig o la violència», explica el sociòleg i sexòleg Erick Pescador Albiach. El més normal és que tots plorem el mateix fins als 13 anys. Després canvia. Els resultats d’un estudi publicat a la revista Der Ophthalmologe el 2009 mostraven que les dones ploren cada any de 30 a 64 ocasions, quatre vegades més que els homes. També ho fan durant més temps i sangloten força més.
Pescador indica que «no hi ha superherois que plorin», mentre que tenim moltíssims exemples d’elles fent-ho «a llàgrima viva» a la ficció: «Si hi ha una situació d’estrès i de problemes, com la pròpia pandèmia, els homes treuen pit. I ho fan aguantant, serrant les dents i sense plorar». «És un sistema de control de les emocions masculines –afirma– i com a diferenciació del que és femení». Ell pregunta en col·legis i instituts als nois si ploren. Els que diuen que sí admeten que mai ho faran davant dels seus col·legues, no fos cas que se’n riguessin.
El mite dels «homes no ploren» els persegueix, encara que no sempre. Quan Messi se’n va anar del Barça aquest estiu i culers de tot el món van plorar la notícia a llàgrima viva, moltes persones van ironitzar a Twitter sobre com ells havien passat de riure’s d’adolescents sanglotant pels seus ídols a fer-ho pel canvi d’equip d’un jugador. L’esport és dels pocs espais en els quals veiem homes plorar o fer-se petons. «Sol ser en la victòria o en situacions extremes d’emoció. Es permet quan fas un gol, però no quan estàs entendrit davant del teu fill. Potser ara comença a haver-hi una mica de tot això», explica Pescador.
Morán apunta que hi ha aspectes hormonals –Frey va exposar que la testosterona masculina inhibeix el plor– i molts altres de tall social: «Encara avui s’espera que les dones tinguin més sensibilitat i plorin més que els homes, per això que ho fem d’una manera diferent. Tant de bo arribem al moment que tots plorem igual».
