Enduts per aquesta correntia, els nostres historiadors han especulat respecte l’esdevenidor del país si la Providència hagués fet l’estalvi a Martí el Jove d’una mort prematura; si Jaume d’Urgell hagués resultat electe en l’escamoteig de Casp o el fill de Ferran II i Germana de Foix fos arribat a púber o l’arxiduc Carles, representant del nostre federalisme monàrquic, perdurés en la dinastia.

La present dissertació té per objecte l’exègesi seriosa i documentada d’un d’aquests desllorigadors de l’ossamenta del passat en una cruïlla dels fets.

Permeteu-me doncs, perquè em vano d’ésser retòric, que estableixi una composició de lloc i divideixi en tres els enunciats d’aquesta conferència, ço és:

Primer. De com no se’n va anar de gaire, més ben dit, se’n va anar d’un pèl, que Vilasacra arribés a ser, històricament, la capital del món.

Segon. De l’estructura probable de la immensa ciutat.

Tercer. De la responsabilitat corresponent a cada un dels empordanesos actuals en aquella ciutat de Vilasacra, cosmopolita i metropolitana.

Situem-nos d’antuvi a l’any 1213. El gran cavaller, honor d’aquesta comarca, en Dalmau de Creixell, havia decantat favorablement amb la màxima glòria, o sigui deixant-hi la carcanada, la famosa batalla d’Úbeda, altrament dita, pels cronistes castellans, de las Navas de Tolosa. Era sobirà d’Empúries, la monarquia més antiga d’Espanya, En Huc IV, i comte de Barcelona i rei d’Aragó En Pere I, segons la nomenclatura catalana, el més arravatat cavaller de tota l’època medieval. S’esqueia l’hora teològica que les terres de la Septimània, avançant-se de dos segles, incubaven l’heretgia dels Albigesos que havia de revertir en el cisma d’Avinyó. El més creient i ardit i generós des nostres prínceps, l’únic que va assolir, abans i després, ésser coronat sinó per mà, pels peus del Sant Pare, es trobava pres en la intrincada xarxa del feudalisme federal, i, per lleialtat a la fe deguda i pactada a varvassors i vassalls del migdia de la Gàl·lia, i per llei de paradoxa, essent catòlic, feia la guerra a Roma. Aquest episodi dels Albigesos és el més ingenu, noble i subtil, i extravagant, lleial i essotèric de l’Europa del segle XIII, mentre les voltes de canó de les esglésies romàniques començaven a perdre el seny, que és la gravetat, i rumiaven un nou estil que permetés apuntar vers els núvols atrevits feixos de columnes, arbitraris contraforts i capriciosos pinacles.

I es produeix la transcendental batalla de Muret, irremeiablement perduda pel rei En Pere, perquè li va mancar el consell del guerrer empordanès En Dalmau de Creixell, l’artífex de la victòria d’Úbeda. És el fet d’armes més luctuós de tota la història catalana, l’única d’una dinastia, una desfeta capaç de desbaratar la política del Mediterrani occidental, estrangular les ambicions més amples i els destins més útils, i fer trontollar la solidaritat ecumènica.

És el moment de recordar que la causa de tanta aflicció va ésser una dona, el nom de la qual ignorem, per estalvi de la seva ignominiosa glòria.