El 8 d’agost del 1914, tot just unes setmanes després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, salpava del port de Plymouth, a la Gran Bretanya, l’anomenada «Expedició Imperial Transantàrtica», una aventura capitanejada per Sir Ernest Shakleton, al comandament de la goleta Endurance, amb la qual pretenia travessar, de banda a banda, el continent glacial. L’embarcació, les restes de la qual acaben de ser trobades, va acabar enfonsant-se a la capa de gel marí, però els seus 28 tripulants van aconseguir sobreviure, després de passar diversos mesos de penalitats arran del gel. Si l’enfonsament del Titanic, tres anys abans, ha estat enarborat com a metàfora de les crisis mundials, el recordatori del naufragi de l’Endurance -que en català significa Resistència- és una obertura a l’esperança de la supervivència, més que sigui plena de calamitats...
L’odissea s’inicia el 8 d’agost del 1914, quan parteix de la Gran Bretanya aquesta goleta de tres pals, de nom sobri i premonitori, amb 28 tripulants i cent gossos a bord. El seu patró, l’irlandès Ernest Shakleton («un cavaller una mica dispers», encara que «molt culte», segons els cronistes de l’època, un aspecte ratificat per la qualitat literària dels seus quaderns de navegació), va organitzar aquesta expedició esperonat pel repte del noruec Amundsen, que havia descobert el Pol Sud just l’any anterior. «El més difícil és travessar el continent gelat de riba a riba», es repetia a si mateix. Després d’haver-se enrolat ja en algun viatge pels voltants de l’Antàrtida, Shakleton ambicionava, certament, el somni amfibi de ser el pioner a travessar el continent polar de mar a mar.
En les aigües d’origen, el mar de Weddell, la velocitat de creuer havia transcorregut a la perfecció, fins que, en internar-se a la capa de gel marí, el mes de desembre, el capità observa, amb britànica flegma, que el dens gel comença a comportar-se amb «un caràcter molt obstinat». A partir d’aleshores, la navegació es fa lentíssima, a passos de gegant, entre les imponents formacions de glaç. La ràdio ha deixat de funcionar, i amb l’arribada de l’hivern antàrtic, el juny del 1915, l’Endurance és una fonda encallada al gel. Literalment, doncs conscient que l’embarcació ja era «una closca d’ou a la deriva», Shakleton ordena el seu desallotjament, i que només es pugi a bord a pernoctar. La moral encara és alta, segons el seu quadern: hi ha queviures, tots ballen i canten, organitzen carreres de gossos i fins i tot juguen a futbol sobre el gel. Però, després de reprendre la navegació -per dir alguna cosa-, al final de l’hivern, l’Endurance amb prou feines encertava a esquivar les parets de gel, entre freqüents vendavals i rugits de gel.
A finals del mes d’octubre, «amb un soroll terrorífic, com d’un bombardeig», una immensa formació de gel va trencar el costellam de la nau, que van haver d’abandonar immediatament, per improvisar un campament, a 25 graus sota zero.
L’Endurance –les restes del qual acaben de ser trobades- va tenir la gentilesa de resistir unes setmanes, abans d’enfonsar-se, el 21 de novembre del 1915, cosa que va permetre buidar-lo al complet i habilitar les seves tres barques salvavides. Ara començava la veritable odissea de l’«Expedició Imperial Transantàrtica», un títol una mica estrambòtic i pretensiós en plena Guerra Mundial.
En els primers mesos del 1916, els expedicionaris vivaquejarien sobre una plataforma de gel -a la qual van batejar, curiosament, com a Camp de paciència-. I si, el 1917, Sir Ernest Shakleton i els seus 27 tripulants arribarien sans i estalvis a la Gran Bretanya, per ser condecorats, va ser gràcies al centenar de gossos que els acompanyaven. Amb escrupolós sentit de l’administració gastronòmica, un cop esgotats els queviures, se’ls anirien cruspint en grups homogenis, de més grans amb més petits, mes a mes, com a dieta complementària a la monòtona, i, a la llarga, indigesta, carn de foca.
A diferència de l’enfonsament del Titanic, tres anys abans, en el cas de l’Endurance només va morir l’embarcació; encara que, a canvi d’una penosíssima supervivència, que incloïa carregar a les espatlles les tres piragües salvavides en nombrosos trams, «enfonsats a la neu fins als genolls», apunta el capità. I complint, així, el somni espectral, i privadíssim, d’El vaixell ebri de Rimbaud, en què coincideixen, per fi, el nauta i la nau, amb el rostre encarnat al mascaró de proa.
El curiós és que Shakleton i els seus homes no deixaven d’albirar terra ferma la major part del temps; només que «com més a prop, més lluny i com més lluny, més a prop», fins que, a l’abril del 1916, es van topar, gairebé de xiripa, amb l’Illa Elefant, que va permetre iniciar l’organització del rescat.
vivències actuals
L’episodi és tan suggerent -a més d’estar escrit amb lletra molt petita, en relació amb altres catàstrofes molt assenyalades, com l’emblemàtic enfonsament del Titanic-, que va motivar una novel·la, amb capítols molt fidedignes, de l’escriptora Caroline Alexander, titulada Atrapats al gel (Columna en catala, Planeta en castellà, 2007). I, el 2013, fent-se ressò intertextual d’aquella trama, el poeta Mateo Rello (Badalona, 1968) li va dedicar un suggeridor poemari, Meridional asombro (Editorial Igitur), quallat d’al·legories relatives a vivències actuals.
De la mateixa manera que Marcelo Cohen va parlar, en certa ocasió, de «novel·lats», per referir-se a un emergent gènere híbrid entre novel·la curta i relat, es podria batejar com a «poemat» el gènere que Rello utilitza en aquests versos, a cavall entre la poesia i el relat. És, de fet, un gènere usual a la literatura anglosaxona, amb cultivadors tan destacats com Kipling o Stevenson, i, tanmateix, pràcticament inèdit a casa nostra: la poesia d’aventures...
El seu poemari s’obre amb aquesta cita de Baudelaire, que, potser, subscriuria el mateix Sir Ernest Shakleton, abans i després de la seva aventura contrariada: «Todo se me hace alegoría». És justament la seva capacitat al·legòrica, per estar tota l’estona parlant-nos d’una altra cosa diferent de la peripècia que tracta el llibre, cosa que el torna atractiu. El poemari s’organitza com el diari de bitàcola dels tripulants de l’Endurance, a través de la seva terrible singladura per l’estepa de gel del Pol Sud, aquí èmula de la mort i el sense sentit.
Com bé defineix Jordi Gol Corzo, al pròleg concís i eloqüent, el poemari tracta de «la crònica lírica d’una derrota èpica». No és aquesta la definició exacta de la conjuntura en el recompte en què ens trobem un segle després? Tracta, en efecte, de la desoladora aventura de la condició humana, sense ni tan sols possibilitat de fugida: «Nosotros, moradores de la noche, atormentados / cortesanos de este reino sin límites, de su infinito / palacio alucinado / quisiéramos huir del poderoso / hechizo que aquí nos retiene; / arrebatados por las hadas, quisiéramos / huir, huir, poder volver al tiempo / y de acuerdo a los usos corrientes, / entre vosotros acabar».
En encallar a la seva anhelada Antàrtida, Shakleton haurà de reconèixer la «glòria fatal» del seu destí: «Buscaba conjurar otros naufragios / y me esperaba el mío». Però el tema central del poemari de Rello és, sens dubte, una al·legoria del desamor; el periple que emprèn l’amant acabat d’abandonar a través dels paratges gèlids («A 18 grados bajo cero, / digo tu nombre...»). Així, cada veu dels desgraciats membres de la tripulació, que enyoren la terra ferma i acollidora deixada enrere, és un fragment del subjecte abandonat, escindit i fet pols -com les estelles del gel, que semblen «magnòlies i clavells rosats»- en la típica conjunció de paranoia i terra erma del desamor. Expressionisme i intimisme s’articulen molt bé, amb un gran sentit de la causticitat, i fins i tot amb dosis d’humor. L’amant rebutjat defineix l’Antàrtida com un lloc idoni per fingir amb l’estimada «una trobada casual»... I si aquells nàufrags de l’Endurance van sobreviure menjant «carn de foca i de pingüí» la seva al·lusió trivial sembla revelar-nos una perfecta metàfora de les restes d’ella i ell; «carn de foca i de pingüí», cosa que ha estat una parella ja extinta, vista amb despit des del naufragi amorós, en el record.
Però és que, a més, els veritables supervivents de l’Endurance van aconseguir no morir d’inanició menjant carn de gos. Gairebé es van cruspir, d’un viatge, el mateix nombre de gossos que els 101 dàlmates dels nostres imaginaris infantils.
