Al Londres del 1682 la cridòria es renovava constantment a ella mateixa. Aquest xivarri de campanyes inquietes dominades per l’estrèpit del carrer el descriu en uns versos el poeta John Oldham, que deia ficar-se al llit entre tempestes i aixecar-se amb trons. «Els brindis dels borratxos, / les rimes a mitjanit dels campaners, / el soroll de les botigues, / amb els primerencs crits dels venedors ambulants». Explica Samuel Pepys (pronunciï’s Pips) que li va molestar una nit el «maleït soroll entre una sembradora, una vaca i un gos». D’això se’n fa ressò Peter Ackroyd a la seva biografia de Londres, una obra que cal llegir per comprendre millor el pols històric d’una ciutat, i on escriu que el tràfec dels cavalls, les vaques, els gats, els gossos, els porcs , les ovelles i els pollastres que es criaven tots ells a la capital, també es confonia amb el rugit dels enormes ramats de bèsties que es transportaven a Smithfield i a d’altres mercats oberts. «Londres consumia el camp, o almenys això es deia, i el soroll que acompanyava la seva voraç gana era visible a tot arreu». És aquesta infinita i sonora expressivitat que pocs anys després plasmaria Hogarth als seus magnífics gravats.
Pepys, en els seus excessos, també es feia sentir. Va ser un dels grans dietaristes de tots els temps, el millor si ens cenyim a aquesta lliçó de veritat que va imprimir i amb la qual Paul Morand va saber elogiar-ho al pròleg de l’edició francesa del seu dietari. Tot aquest soroll de la ciutat del segle XVII està recollit en el dietari privat que abasta del 1660 al 1669, per dir-ho una dècada: la coronació de Carles II després de la mort del tirà Cronwell, la restauració de la monarquia, i el gran incendi del 1666. Llavors, el foc es va desfermar en un forn de Pudding Lane i es va estendre també a una botiga en cremar un enfilall de faggots, mandonguilles típiques de les Midlands que es fan amb despulles de porc. Va destruir 13.000 habitatges, més de 80 parròquies, Sant Pau i edificis públics importants. Les víctimes mortals no van arribar, no obstant, a les dues dotzenes.
El nostre cronista, funcionari naval, polític membre dels Comuns, a més de luxuriant i luxuriós bon vivant, va ser testimoni de tot allò. De les pàgines del seu Dietari els editors han sabut extreure’n les entrades gastronòmiques per conjugar-les en un llibre a part, La alegría del exceso, que ha vist la llum gràcies a Nørdica i retrata els plaers del Londres d’aquells anys vistos per un epicuri que es diverteix en tavernes fins a altes hores, s’aprovisiona als mercats, fa amuntegament de queviures per a les seves festasses amb amics, assisteix a sopars formals i rep els convidats a casa amb la seva jove esposa com a amfitriona.
Es va aturar, va deixar d’escriure i de ressenyar l’esdevenir dels seus dies el 1669, quan ja no podia prosseguir i la prosperitat havia deixat pas a les desgràcies: els deutes, les baralles amb la seva dona i una pèrdua gradual de la vista. Memorialista fantàstic, llegint-lo amb la franquesa que desprèn és com si no t’estigués furtant res. Les seves anotacions reflecteixen una enorme activitat, la d’un paio que no s’està quiet, treballa i utilitza el seu temps en els plaers refinats, la bona música i la taula ben assortida, com si la laboriositat i l’oci no només fossin compatibles sinó també indissolubles .
Els deixo amb ell un 26 de març: «Aixecat d’hora. Avui fa quatre anys que em van treure la pedra del ronyó i, gràcies a Déu, em trobo molt bé de salut i cada vegada més recuperat. Lloat sigui Déu! Tot el matí a l’oficina i a casa de sir G. Carteret, despatxant un assumpte. Al migdia van arribar els meus convidats: madame Turner; Teophila, la meva cosina Joyce Norton i un cavaller, un tal Lewin, de la guàrdia personal del rei, que per això ens va parlar d’un dels seus companys, mort en duel aquell mateix matí. Els vaig oferir un menjar excel·lent: de primer, un parell de carpes estofades, sis pollastres rostits i una ventresca de salmó; de segon, budí de tanacet, dues llengües de vaca i formatge. Vam passar tota la tarda entretinguts, xerrant, cantant i tocant la flauta. Se’n van anar a la nit molt contents. Després, molt agradablement, la meva dona i jo vam passejar mitja hora pel jardí, vam entrar a casa, vam sopar i al llit. Avui ha vingut un cuiner a preparar el sopar i hem fet trucar la Jane perquè ens ajudés. La meva dona i ella han acordat un sou de tres lliures (la Jane no treballaria per menys) fins que l’Elizabeth li pugui pagar més, de manera que es queda amb nosaltres».
La Restauració va comportar la tornada de l’esplendor passat a Anglaterra, els copiosos sopars en públic van tornar al mateix temps que es reobrien els teatres després d’un període de puritanisme que tots desitjaven deixar enrere. Pepys, al capdavant dels batallons de l’excés alegre, era un prototip d’aquesta Anglaterra decidida a reverdir la llibertat d’esperit que van intentar subjugar els puritans.
