Ningú creia en el que jo anava a fer. No tenia ni un centau de crèdit, els proveïdors dubtaven i l’ajuntament no ens va posar les coses fàcils». Amb aquestes paraules, regades d’un cert pòsit d’amargor, Wolfgang Kiessling resumeix les nombroses pedres que va haver de sortejar en el camí per tirar endavant el seu somni de crear un zoològic a l’illa de Tenerife.

La seva és la història d’un jove alemany que va arribar a principis de la dècada de 1970 a Puerto de la Cruz, després d’una etapa com a director general d’una companyia de xàrters i que, sense parlar espanyol, es va proposar iniciar una singular aventura empresarial.

Va pensar a muntar un safari park, negoci de moda a Alemanya i Anglaterra, però no li van sortir els comptes -era molt car- i va fer cas al seu pare, Friedrich Kiessling, que li va aconsellar que creés un parc de papagais com el que, una vegada, havien visitat a Miami. «Els papagais viuen cent anys, i el que mengen cap en una mà», li va dir.

Va fer les maletes i va marxar amb Brigitte, la seva dona, a Miami per a buscar inspiració i coneixement al Parrot Jungle on el seu propietari, un home d’ascendència austríaca, li va donar algunes claus que li van ser molt útils. Allà va conèixer Grey Fletcher, un dels professionals del xou de papagais, a qui va convèncer per a venir a Espanya i treballar per a ell com a entrenador d’animals.

La seva idea dels papagais no va comptar amb molts adeptes, però va aconseguir un milió de marcs alemanys d’un amic de la família de la seva dona i el seu pare li va avançar de l’herència un altre milió. En pessetes, uns 20 milions.

Amb aquests diners, que no van donar tant de si com ell al principi va arribar a pensar, es va posar a la feina aliè encara a l’ambient advers que l’esperava.

El primer revés el va trobar en buscar terreny. Durant mesos es va il·lusionar amb un solar abandonat al cèntric Parc de Taoro, però les autoritats, al final, li van tancar la porta. Poc després, va saber d’un terreny de 13.000 metres quadrats, amb una gran casa abandonada, que es venia a Punta Brava. No era el que havia pensat, però va haver de conformar-se.

Van venir més obstacles. Poc després, en anar a crear la societat Loro Parque, el notari li va dir que no podia «inscriure una societat de parcs perquè, per llei, necessitava un soci espanyol per a aquest tipus de negoci». Això sí, li va explicar que el que sí que podia fer era inscriure un hotel i que aquest tingués un parc. Així és com va néixer la idea de convertir la casa abandonada que hi havia al solar en un hotel de cinc habitacions i cinc estrelles. La casa va necessitar neteja i una gran reforma. «De la cuina en sortien centenars de milers de paneroles», recorda Wolfgang.

Però la mala sort es va acarnissar amb el projecte quan ni tan sols havia començat encara a caminar. Les obres per a la reconversió de l’immoble en hotel van acabar pràcticament el dia de la inaguració, que va ser el 17 de desembre del 1972. Aquell dia, a les 3 de la matinada, va explotar la instal·lació de la caldera i la casa va patir greus danys. «Teníem un hotel sense aigua calenta, i un proveïdor que no va voler assumir la reparació», lamenta. La falta de liquiditat va fer que l’hotel hagués de romandre tancat dos o tres anys.

Els 20 milions de pessetes es van revelar insuficients per a un projecte que va arrencar amb lloros que havien aconseguit amb anuncis als diaris i amb plantes que havien comprat als veïns. «Anàvem per les cases preguntant: senyora, ens venalguna planta? 100 pessetes pagàvem per cadascuna».

Només Kiessling, que mai es va rendir, semblava creure en la seva idea. A l’acte d’inauguració vhi van anar molts amics que apreciaven l’esforç, però que «creien i deien que no funcionaria».

El primer dia, en els primers 50 minuts, van entrar a Loro Parque 82 persones. No estava malament. Quan tot apuntava que el negoci podria funcionar, va aparèixer una pluja torrencial a Tenerife com no s’havia viscut en molts anys. Va durar tres dies, i va arrencar i arrossegar totes les plantes.

Després va venir un cop encara més dur. Havia contractat un paio amb visió comercial, un tal Moreno, amb el qual estava encantat. La seva confiança en ell es va truncar quan, de sobte, un dia algú li va dir: «sap vostè que aquest home per cada compra que fa rep una comissió?». No ho sabia. Poc després se li van presentar uns senyors del Banc Popular i li van comunicar que tenia un crèdit de 7 milions del qual ningú no en sabia res a Loro Parque. El tal Moreno, que s’havia fet amb els poders, l’havia demanat a nom de l’empresa per al seu ús personal.

Allò gairebé fereix de mort a Loro Parque. Kiessling no sabia d’on treure els diners i ja ningú li’n volia prestar. Es va enrecordar llavors d’un adinerat alemany, «amb un Lincoln enorme», que els havia visitat dies abans i s’havia enamorat de Loro Parque. Horst Sommer, que així es deia, va ser el seu àngel de la guarda. Es va brindar a ajudar-lo quan ja ningú volia fer-ho. Durant set anys va haver d’ingressar tota la caixa diària que feia Loro Parque, excepte 3.333 pessetes, per saldar el deute.

Després, amb l’ajuda, entre altres, d’un austríac, un tal Stephan, que treballava a Viajes Insular, va començar a rebre autobusos turístics cada vegada més grans i el negoci va començar a enlairar-se.

El camí de Loro Parque fins avui ha estat ple d’adversitats que Wolfgang Kiessling, unes vegades, ha afrontat sol i altres, amb l’ajuda de persones com el seu amic, l’artista César Manrique, per a qui només té paraules d’agraïment.

Una vegada, l’ajuntament, incomplint el que havien pactat al principi, li va comunicar que havia de cedir una part important del terreny, enmig del Loro Parque, per ampliar una carretera. I aquí va ser César Manrique qui va organitzar una roda de premsa i va sortir en la seva defensa per impedir un mal irreparable per al projecte. «Tot es va arreglar, gràcies a César Manrique. De nou, algú a qui dec moltíssim», conclou.