Es tracta de l’únic personal no sanitari amb accés pràcticament il·limitat a cada racó de l’hospital. La majoria de centres sanitaris disposen de capellans des de fa molts anys, disponibles «a totes hores» per a aquells pacients que necessitin acompanyament espiritual o rebre sagraments, com ara la comunió, la confessió i l’extrema unció. Però en el cas de l’hospital Trueta i Santa Caterina, les funcions dels mossens van molt més enllà i és que, sense deixar de banda el servei religiós, formen part d’un projecte pioner a través del qual ofereixen suport emocional i psicòlogic (SEP). Sebastià Aupí, delegat de la Pastoral de la Salut del Bisbat de Girona, rector d’unes deu parròquies del Gironès i cap de la Unitat, en va ser l’impulsor de forma oficial el 2017, tot i que ja fa uns deu anys que va començar a instaurar-ne les bases després d’haver-se format a Itàlia, on aquest model s’està desenvolupant amb èxit des de fa temps. Des del juliol del 2020, el mossèn Antoni Coll, que també és rector a Caldes de Malavella, s’ha unit a l’equip.

«Hem pres de referència la nostra història i l’hem actualitzada, ja que la funció del capellà ha canviat molt en els darrers anys. És per això que vam trobar oportú integrar diversos perfils en un sol equip per tal de cooperar entre tots», especifica Aupí, qui assegura que aquesta doble vessant no és incompatible. «No portem una doble vida, senzillament ens adaptem a cada situació i oferim la nostra faceta més adequada a les peticions dels pacients». De fet, la dinàmica és clara i innovadora. «A diferència de fa uns anys, no som nosaltres els qui ens acostem a les habitacions per oferir-nos, sinó els mateixos pacients qui reclamen els nostres serveis. Alguna vegada han sol·licitat un capellà per un sagrament i no n’hem acabat fent cap, simplement els hem acompanyat i escoltat. I també ha passat a la inversa, ens han sol·licitat per un servei més social o emocional i hem acabat fent un sagrament quan han sabut que també érem capellans. Mai se sap com acabarà però sí que m’agradaria recalcar que mai ens han rebutjat, tot el contrari, sempre ens han agraït que hi siguem», explica. A més, un altre detall anecdòtic però significatiu és que no porten cap tret identificatiu, com ara sotana o alçacoll, sinó que van vestits amb bata blanca i són fàcils de confondre amb el personal sanitari.

Els psicòlegs Goretti Pijoan i Josep Soler, planificant futures atencions a pacients ANIOL RESCLOSA

Més sentit per la pandèmia

Amb l’esclat de la pandèmia de la covid-19, ara fa dos anys, aquest model d’acompanyament als pacients ha pres més sentit que mai i s’ha acabat de consolidar. Aupí recorda la duresa de la primera onada, que va agafar «per sorpresa» tothom, i les «bufetades» que causava la mort. «Vam intentar que els pacients morissin acompanyats però no donàvem l’abast; fins a finals d’abril vam anar desbordats i, entre tots, vam fer un esforç titànic», recorda Aupí, qui assegura que «hi havia dies que dormia a l’hospital i, en general, vaig poder descansar molt poc».

Malgrat el risc de contagi, en cap moment li van limitar l’accés i va intentar oferir l’acompanyament espiritual i religiós sempre que va poder i va fer falta. «Ens havíem de coordinar amb els metges a l’hora de comunicar-nos amb les famílies i no repetir-nos, no era fàcil donar males notícies i encara menys que no es poguessin acomiadar; la mort no donava treva. Podia anar a veure un pacient que estava estable i aquella mateixa nit moria; l’endemà sempre m’havia de prendre una estona per situar-me», explica.

Sebastià Aupí, a punt d’entrar en una habitació de l’hospital Trueta per atendre un pacient

Sebastià Aupí, a punt d’entrar en una habitació de l’hospital Trueta per atendre un pacient ANIOL RESCLOSA

La revolució de les tauletes

Va arribar un moment que la comunicació per telèfon entre les famílies i els pacients era insuficient. «Alguns pacients no tenien forces per parlar i això feia créixer el nerviosisme. És per això que calia buscar una alternativa i la idea de les tauletes va ser molt ben acollida. Les primeres videotrucades no anaven gaire bé, però al cap d’unes quantes, la comunicació millorava. La nostra tasca era de tutorització i acompanyament en aquesta nova via de contacte», relata Aupí.

Quan va començar la pandèmia, a part de Sebastià Aupí, hi havia tres mossens més que oferien servei religiós al Trueta. «Com que ells tenien més de 65 anys, em vaig quedar sol, ja que si es contagiaven tenien més risc tenint en compte l’edat», explica Aupí. És per això que a l’estiu del 2020, el Bisbat va nomenar el mossèn Antoni Coll com a col·laborador als hospitals Trueta i Santa Caterina. Filòleg de formació, Coll va ser ordenat capellà just abans de la pandèmia tot i que no va poder exercir com a tal fins al cap d’uns mesos, quan el van destinar com a rector a Caldes de Malavella. «Al principi anava una mica més perdut, però em regia per l’exemple dels altres membres del SEP. A més, m’estic formant a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, en un curs d’acompanyament a la malaltia», explica Coll.

Quan es va incorporar als hospitals, la covid-19 havia donat una mica de treva tot i que, ben aviat, la segona onada va començar a anar a l’alça. «Durant aquells mesos de més tranquil·litat, em vaig poder anar situant i preparant per a tot allò que vindria», diu Coll. De fet, tots dos capellans coincideixen que el més dur de la pandèmia ha sigut la «duresa» de les festes de Nadal. «Hem viscut dos períodes nadalencs en què l’hospital ha hagut de prendre mesures extraordinàries de prevenció i els pacients han vessat moltes llàgrimes pel fet d’estar separats de les famílies, nosaltres hi érem per escoltar-los i fer-los companyia», recorden els dos mossens.

«Per sort, hi va haver dies màgics com el de Reis, en què es va trencar la grisor que es vivia gràcies a la iniciativa de portar els regals amb tirolina, amb la col·laboració dels Bombers. Va ser molt emotiu», recorda Aupí, visiblement emocionat. A partir d’aquell dia, l’esgotament mental acumulat de tota la pandèmia va passar factura a mossèn Sebastà Aupí i va haver d’agafar la baixa per burnout. Actualment, ja s’ha reincorporat.

El mateix Aupí, consultant la pàgina web de l’assessorament religiós que ofereix als pacients, de forma paral·lela al projecte SEP (Suport Emocional i Psicològic) ANIOL RESCLOSA

Contagi en primera persona

Un altre dels moments més complexos dels darrers mesos, en el cas d’Antoni Coll, es va produir l’estiu passat, en plena cinquena onada causada per la variant Delta. Malgrat que sempre prenia les mesures de prevenció estipulades, es va acabar contagiant de covid-19 al juliol. «Sabia que podia passar, però no m’imaginava que m’afectaria tant, fins i tot estant vacunat amb les dues dosis», explica Coll. «Feia dies que em notava cansat però no hi donava importància, ja que em pensava que era com a conseqüència de la feina. Finalment, em va aparèixer la febre i el cansament extrem i es van confirmar les sospites: m’havia contagiat», relata Coll.

Va estar divuit dies confinat però no es va acabar de recuperar fins a finals d’agost. Va perdre l’olfacte per complet i no el va recuperar fins al novembre; encara avui, té algunes seqüeles. «Sempre he tingut tendència a ser bronquític, els refredats se’m poden allargar tot un hivern, i això se m’ha accentuat des que he passat la covid-19», lamenta. Tot i que no estava recuperat del tot, a finals d’agost es va poder reincorporar.

L’equip complet del Suport Emocional i Psicològic, en una reunió de treball

L’equip complet del Suport Emocional i Psicològic, en una reunió de treball ANIOL RESCLOSA

Psicòlegs «imprescindibles»

Un dels principals pilars del Servei Emocional i Psicològic del Trueta i Santa Caterina és que està format per un equip multidisciplinari. És a dir, a part dels dos capellans -que han rebut formació complementària per portar a terme aquestes funcions- a l’equip també hi ha dos psicòlegs: Goretti Pijoan i Josep Soler. Pijoan és, juntament amb Sebastià Aupí, una de les precursores del projecte. «Ja ens coneixíem de feia temps, per tasques més vinculades a l’Església, perquè hi tinc un paper bastant actiu. Així que fa deu anys em va proposar si volia formar part de l’equip i no en vaig tenir cap dubte; considerava que era una idea molt interessant, ja que l’acompanyament espiritual i religiós és tan important com el psicològic i emocional».

Al principi, Pijoan i Aupí treballaven conjuntament a l’UCI, on atenien els pacients que requerien un servei religiós, com la comunió, i paral·lelament, Pijoan els oferia atenció psicològica. «Ben aviat vam veure que era injust perquè només les persones que rebien un sagrament també tenien aquesta atenció; així que va ser quan vam començar a separar les dues vessants», explica. La psicòloga va estar de baixa per maternitat durant la primera onada i quan es va reincorporar, es va trobar amb una situació totalment capgirada. «Vaig tornar l’octubre del 2020 i, ben aviat, començaria la segona onada quan encara no m’havia adaptat al nou funcionament». El que més li va venir de nou va ser aprendre a contactar amb les famílies per telèfon, quan sempre ho havia fet de forma presencial. «El que generalment hem portat pitjor és tenir els pacients aïllats de les famílies; tot ha suposat una barreja de duresa i molta emoció», admet.

Actualment, Pijoan ha començat a assumir el suport psicològic als professionals sanitaris, a part del servei a l’UCI, entre d’altres. Pijoan recorda que el Trueta no disposa de places de psicòlegs i reivindica que la pandèmia «ha fet visible» la importància d’aquest perfil, «cada vegada més necessari». Tanca l’equip el psicòleg Josep Soler, que també es va reincorporar més tard, com mossèn Antoni Coll. En el seu cas, està més vinculat a l’hospital Santa Caterina, tot i que també fa atencions al Trueta. «Sempre he sigut molt respectuós amb totes les religions i és important per poder oferir una bona atenció; de fet m’agrada perquè trobo molt interessant aprendre’n coses noves», explica Soler. El psicòleg ja tenia experiència prèvia en casos complexos, ja que va treballar a l’Associació Contra el Càncer i també va ser professional d’emergències. «Acabes aprenent a gestionar les emocions a base de topar-te amb situacions molt dures».

Soler vol fer èmfasi en l’acompanyament emocional i psicològic que fan als professionals sanitaris. «S’aguanten per un fil, l’ansietat per la pandèmia ha augmentat molt i és difícil desconnectar quan arriben a casa; han aguantat molt i ara en paguen les conseqüències», explica. Respecte al SEP, Soler valora que «treballem molt bé en equip, és un dels més fàcils on he treballat perquè aquí ningú competeix; tenim molt clares quines són les nostres funcions i que fem un servei cap a les persones». També vol destacar la tasca dels mossens, perquè ells hi són «sempre». «Estan disponibles cada dia, a diferència de la resta de personal, inclús fan tasques socials, com per exemple si han de portar roba neta a pacients que han tingut algun accident molt greu de trànsit».

En definitiva, tant Aupí com Coll relaten que el que més han après de la pandèmia és a «escoltar i callar molt». També han viscut situacions dures que els han fet créixer com a persones i com a mossens. «Som de les persones que fem més abraçades i ni en temps de covid-19 les hem pogut rebutjar», explica Coll, quan recorda un bateig recent que va fer a un nen que li quedava poc temps de vida, però els seus pares volien que es bategés abans de morir. Un cop fet, en una cerimònia íntima en una habitació de l’hospital, el pare del nen el va abraçar com a mostra d’agraïment. Sebastià Aupí també admet que viuen uns canvis emocionals molt bruscos: «pots passar de fer comunions a atendre un adolescent que l’acaben d’atropellar». Però, malgrat tot, «aquesta és la nostra funció i la intentem dur a terme de la millor manera possible, perquè així ens l’han confiada», conclou Aupí.