L’últim, després de molt rodar, després d’haver seguit les drogueries principals, va trobar-ne dues llaunes en una de mala mort, que mai s’hauria pensat que poguessin tenir-ne. Les comprà totes dues, malgrat el sobrepreu que li’n demanaren. I al cap de la setmana tornava a córrer pels pobles venent mistos.

Els feia en casalots abandonats, en cabanes perdudes pels barrancs i cloterades de la serra, lluny del pas de la gent, mudant tot sovint de lloc i cercant-los sempre ben distants l’un de l’altre. Ni els carrabiners ni els mossos d’en Cabreta podien atrapar-lo mai, per més que no paraven de perseguir-lo. Quan havien fums d’on era que tema l’obrador i feien pensament d’armar-li un parany que no pogués escapar-se, ja l’aucell havia fuit del niu, deixant-los burlats i confosos.

L’ajudava de molt a salvar-se d’aquella persecució el tenir a favor seu la pagesia de la comarca. Tota la gent de la terra li anava a l’ajuda en la seva revolta contra el govern, contra el despotisme i la cobdícia d’aquell mal govern que els prenia el pa de la boca amb contribucions de tota mena, que se’ls enduia els fills a servir al rei, que els feia la vida penosa i miserable. Tots els terrassans, jornalers i menestrals i pagesos de masoveria, tots la sentien bategar sordament en la llur ànima, la protesta d’aquella revolta. Si no gosaven revoltar-se obertament com el mistaire, no era pas per falla de ganes, no; era per la temença de tot aquell poderiu de jutges i presons i gent armada, que pesava com una fatalitat damunt la llur existència. Mes en totes les animes era cosa viva el sentiment de l’obligació en què estaven de sostenir an en Gori en la seva lluita contra l’enemic comú; hi havia en totes les consciències una simpàtica barreja d’admiració i d’agraïment per l’heroica actitud d’aquell home, plantant cara tot sol al despotisme de la injusta llei, d’aquell home que amb la seva revolta venjava en certa manera els agravis rebuts per tots ells anys i més anys. I tots l’ajudaven de sotamà, joiosos de poder contribuir a fer mal al govern, de poder fastiguejar an els que el representaven. No podien els carrabiners donar un pas, no podien moure un peu els agents de l’Arrendatària, que el vell tot seguit no en fos avisat. I entre aquestes voluntàries confidències i lo pràctic que era de tots els camins i caminets de l’encontrada, se’ls esmunyia sempre de les mans, quan més pensaven tenir segur d’agafar-lo.

En Cabreta estava furiós. Malgrat les prometences que feia als carrabiners, amb tot i els escàndols que aixecava an els seus dependents, no conseguia fer caure el mistaire a la ratera. Tots els paranys, totes les combinacions resultaven inútils. Aquell dimoni de vell semblava tenir quelcom de sobrenatural que el protegia, fent-lo invisible an els seus perseguidors. I en Cabreta n’estava segur, no en podia dubtar, de que mentrestant anava fent mistos. Tot sovint els carrabiners o els seus mossos trobaven senyals, en algun casalot, d’haver-hi treballat en Gori: fins i tot alguna vegada li havien atrapat les cassoles de compondre les mixtures. Mes an ell mai eren a temps de sobtar-lo enlloc. I per molt que en acabat se posessin a l’aguait dies i dies no en treien cap profit. Semblava que sentís el perill. Una vegada li havien descobert el cau, ja no s’hi acostava més d’una hora lluny. I el temps anava passant i el mistaire venent mistos.