Avui què és el llac on es va ofegar Narcís?», «Tenim un destí?» o «El jo és un mite?» són algunes de les preguntes que interroguen els visitants d’Art i mite. Els déus del Prado, una exposició amb què el CaixaForum Girona repassa la petjada que la mitologia clàssica ha deixat en la història de l’art i els ressons que encara manté en l’actualitat. Fins al 28 d’agost, la mostra s’acosta a la representació que l’art ha fet dels mites grecoromans a partir de l’amplíssima col·lecció del Museu del Prado de Madrid.

2 Bustos de diverses divinitats, amb un Júpiter provinent d’un taller romà al centre. |

En total, l’exposició inclou quaranta-dues peces entre pintures, escultures i objectes de tota mena com ara medalles que van del segle I abans de Crist i fins a la primera meitat del segle XVIII, amb obres d’artistes de la talla de Rubens, Francisco de Zurbarán o Jan Carel van Eyck.

3 Una visitant observant el Narcís de Jan Cossiers per la Torre de la Parada. |

El discurs clàssic d’aquestes peces es contraposa amb una mirada a la vigència dels mites en l’actualitat en forma de preguntes, un cicle de conferències que complementa la mostra i un audiovisual en què escriptors com Raül Garrigasait o Bel Olid; la il·lustradora Rocío Quillahuaman o el músic David Carabén reflexionen sobre la pervivència dels mites en la cultura contemporània.

4 Júpiter fulminant els gegants, de Leoni Leone, una peça de plata de 1549. 5 Una visitant davant d’Apol·lo perseguint Dafne, de Theodoor van Thulden.

«La mitologia és eterna, perquè les històries teixides entorn dels mites retraten les passions humanes, són grans històries consubstancials al gènere humà», subratllava en la presentació de la mostra Miguel Falomir, el director del Museu Nacional del Prado.

text

En el mateix sentit es pronunciava el cap del departament d’Escultura del museu madrileny, Manuel Arias, que va destacar com els artistes han sabut donar, al llarg de la història de l’art, «una forma plàstica» a aquesta manera «d’explicar l’inexplicable, les passions de deus que actuaven i sentien com els homes».

«L’exposició permet reviure el mite com a substrat cultural, veure com es feia servir la imatge per entendre la paraula, i alhora, ajuda a despertar l’interès del públic per veure’n encara més mostres al Museu del Prado», segons Arias.

I és que aquesta exhibició és un dels fruits de l’aliança estratègica que el museu de Madrid i la Fundació La Caixa mantenen des del 2011, una col·laboració que s’ha traduït en set exposicions arreu de l’Estat i un projecte educatiu.

Déus com Zeus, Posidó o Venus; herois com Hèrcules i personatges com Ariadna, Narcís o Helena de Troia apareixen en els vuit àmbits temàtics en què es divideix la mostra, que arrenca i acaba amb referències a Homer, el creador de l’Ilíada i l’Odissea, dues obres que són «pilars fonamentals encara ara de la nostra cultura», segons afirma Manuel Arias, perquè són testimoni escrit de narracions que fins llavors es transmetien només de forma oral.

Un bust del poeta cec rep el visitant, que de seguida topa amb un arbre genealògic per no perdre’s per l’atapeït panteó clàssic i la duplicitat de noms segons ens fixem en la cultura grega o en l’antiga Roma per designar aquestes divinitats tan humanes, protagonistes d’uns relats que han arribat fins als nostres dies i que servien per explicar les passions i emocions més terrenals, però també l’origen del món o els fenòmens de la natura.

El passeig per l’Olimp que proposa el CaixaForum ofereix, de forma simultània, diverses representacions de déus i interpretacions d’un mateix episodi mitològic, múltiples perspectives que generen miralls entre ells a partir del fons de la pinacoteca madrilenya, seleccionats per Fernando Pérez Suescun, cap de Continguts Didàctics del Museu del Prado i comissari d’aquesta exposició.

Déus, esperits lliures i herois

L’exposició Art i mite. Els déus del Prado fa conviure en les diverses sales expositives que ocupa les escultures dels déus sortides dels tallers romans amb la imatge, pintada o esculpida, d’altres figures mitològiques, esperits lliures com ara les muses o les nimfes, que eren deïtats menors de la natura que poblaven els boscos i les aigües; les tres gràcies materialitzades en la base d’un gerro del segle XVIII o els sàtirs, representats en una pintura de Nicolas Poussin.

També als herois, com Aquil·les, Perseu o el famosíssim Hèrcules, amb una obra de Francisco de Zurbarán que representa un dels dotze treballs i que forma part de la decoració del Palacio del Buen Retiro de Madrid.

Les obres que Felip IV va encarregar a Rubens per embellir la Torre de la Parada, un pavelló de caça proper a la capital espanyola, centren l’apartat dedicat a l’amor, el desig i la passió. Es tracta de composicions fetes per l’artista que posteriorment van ser executades per alguns dels seus deixebles per a representar mites com el de Narcís, per exemple.

Les faltes i els càstigs, un altre dels temes clau de la mitologia grecoromana, també tenen un espai en l’exposició que es pot veure a la Fontana d’Or, amb un relleu del Laocont o La caiguda del Faetó de Van Eyck.

En aquest apartat també hi apareixen les famoses fúries i els turments que es repetien una vegada rere l’altra, sense fi, com la història de Tici, el fetge del qual devorava cada dia una au rapinyaire, i que està present a la mostra amb una còpia d’un espectacular quadre de José de Ribera.

el poder de transormar-se

Per assolir els seus propòsits, tot sovint relacionats amb els plaers de la carn, els déus de l’antiguitat tenien la capacitat d’alterar el seu aspecte físic i adquirir una nova aparença. Moltes d’aquestes transformacions van quedar recollides a les Metamorfosis d’Ovidi, que ha servit durant segles com a referència per als artistes a l’hora de traslladar-les a les seves creacions. «Era el vademecum de molts creadors per a plasmar les transformacions», segons Manuel Arias.

Zeus, per exemple, feia servir aquest recurs, adoptant normalment una aparença animal per acostar-se als seus objectius. L’apartat de la metamorfosi està gairebé totalment dedicat a ell, amb representacions com la del rapte de la princesa Europa, que va executar transformat en toro.

Altres vegades el canvi físic servia per evitar l’assetjament d’un déu, com en la transformació de Dafne en llorer per escapar d’Apol·lo que va pintar Theodoor Van Thulden, quadre que aquests dies penja en una de les parets de la planta baixa de la Fontana d’Or.

Les gestes d’Aquil·les, Jason i sobretot Hèrcules protagonitzen el penúltim apartat de la mostra, dedicat als herois, éssers sovint nascuts d’un progenitor diví i un de mortal.

El «final apoteòsic» de l’exposició és, tornant de nou a Homer, la guerra de Troia. El gran enfrontament entre grecs i troians, en el qual segons la mitologia els déus van intervenir d’una forma activa i decisiva, ha deixat per a la cultura occidental personatges memorables, com Agamèmnon, Odisseu o Aquil·les.

Aquests i altres protagonitzen el darrer tram de la mostra, des de l’espurna de la guerra, el judici de Paris representat en un oli de Francesco Albani de mitjans del segle XVII fins a El rapte d’Helena de Juan de la Corte o la destrucció de Troia en un gran incendi pintat per Francisco de Collantes.