El Mediterrani és el mar més envaït del planeta. Hi ha més d’un miler d’espècies exòtiques, és a dir, procedents d’altres ecosistemes, que les darreres dècades han trobat en aquesta conca la seva nova llar, segons alerta l’informe L’efecte del canvi climàtic a la Mediterrània realitzat per World Wildlife Fund (WWF ).

Aquesta és la conseqüència d’un compendi de factors que conflueixen al Mare Nostrum i que van des dels efectes del canvi climàtic fins a l’intens comerç marítim d’aquesta zona geoestratègica perquè és unió de tres continents. També hi influeix la mateixa fesomia natural d’aquest mar tancat. Tot això contribueix a la proliferació d’espècies animals i vegetals exòtiques, alhora que augmenta l’amenaça sobre les mediterrànies endèmiques.

Canvi climàtic

El mar Mediterrani s’escalfa i cada cop ho fa més de pressa. En concret, aquest augment de temperatura es produeix un 20% més ràpid que la mitjana global i ja supera en un grau i mig la mitjana de l’època preindustrial (1880), segons assenyala l’informe Riscos associats al canvi climàtic i els canvis mediambientals a la regió mediterrània, elaborat per la xarxa MedECC.

Així mateix, investigadors del Grup Mediterrani de Canvi Climàtic de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO), juntament amb experts del Sistema d’Observació Costaner de les Illes Balears (SOCIB) i de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC) afegeixen una altra dada: aquest augment de la temperatura està sòlidament situat en els dos graus per segle, tal com concloïen en un estudi publicat a la revista Frontiers in Marine Science.

Així, el Mediterrani avança cap a la seva tropicalització i es converteix cada cop més en una zona confortable per a noves espècies d’aigües càlides, però menys acollidora per a aquelles que necessiten aigües més fredes, que es desplacen cap a latituds més al nord.

Això és el que l’investigador de l’Institut de Ciències del Mar-CSIC Pere Abelló qualifica com a «moviments naturals» de les espècies, que tenen lloc des de les primeres glaciacions i que ara continuen amb els desequilibris del canvi climàtic, augmentant la presència d’espècies exòtiques i el desplaçament de les autòctones i endèmiques.

«Si a una espècie li agrada l’aigua freda i l’aigua es va escalfant, el que fa és anar cap al nord d’una manera natural. Van buscant la temperatura òptima. Això és una realitat que estem observant, sobretot les últimes dècades», explica.

Mar tancat

No obstant això, en el cas del Mediterrani, com que és un mar semitancat, connectat a l’Atlàntic per l’estret de Gibraltar i al Mar Negre per l’estret del Bòsfor, les espècies marines natives tenen poc marge per trobar noves localitzacions, per la qual cosa si no són capaces d’adaptar-se, la supervivència passa a veure’s amenaçada. «Les espècies d’aigua freda, si pugen cap al nord, es troben amb les costes de França o d’Itàlia. O s’hi adapten, o es moren de calor. Mentrestant, les espècies africanes poden entrar per l’estret de Gibraltar», continua Abelló.

«Podrien migrar també cap a més profunditat, però hi ha espècies que necessiten llum, com serien totes les espècies vegetals, algues, herbes marines o fins i tot alguns coralls, ja que la profunditat a què poden arribar està limitada per la llum que hi arriba. Que sigui un mar tancat té conseqüències, sobretot per a les espècies autòctones», afegeix Núria Marba, investigadora a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA-CSIC).

Canal de Suez

El 1869 s’inaugura el Canal de Suez, una via artificial de 163 quilòmetres que connecta el Mar Mediterrani amb el Mar Roig. Després de dos segles, aquesta ruta ha esdevingut una peça clau per al comerç internacional, ja que permet la connexió entre Europa i el sud-est asiàtic sense haver de voltar l’Àfrica.

Més enllà dels èxits comercials, la construcció d’aquest canal va suposar també l’obertura de la porta d’entrada més gran per a espècies procedents del Mar Roig i de l’Oceà Índic que avui viuen a la Mediterrània. Un exemple d’això és el peix conill, una espècie d’origen subtropical de tonalitat entre verd, marró clar i groc i amb espines verinoses a les aletes dorsals.

«Aquestes espècies normalment es quedaven a la zona d’Egipte, Israel, Turquia, Grècia… aigües molt calentes, però no arribaven a la zona del Mediterrani occidental. El que passa és que com que les aigües del Mediterrani s’han anat escalfant força sobretot durant les darreres dècades per efecte clarament del canvi climàtic, ja hi han arribat, o hi estan arribant, les espècies que porten més d’un segle establertes a la Mediterrània Oriental», afegeix Abelló.

Aigües de llast

Una altra de les vies més efectives per a la introducció d’invasores a la Mediterrània són les aigües de llast, emprades per assegurar l’estabilitat dels vaixells que transporten mercaderies. Així, els vaixells inunden de forma controlada uns tancs instal·lats a l’interior del casc, que es van carregant i descarregant segons la necessitat.

«En aigües salades i càlides, el vaixell flota més, necessita ficar més aigua per mantenir la seva estabilitat i, alhora, en aigües fredes necessita deixar anar aigua», assenyala l’investigador.

A causa de l’estructura comercial globalitzada, pot passar que un vaixell carregui els seus tancs d’aigües de llast a Florida i les descarregui, per exemple, a prop de les costes espanyoles o gregues, fet que genera un excel·lent sistema de distribució internacional de larves i petits organismes .