No m’agrada parlar d’espècies invasores perquè ja els estàs posant un adjectiu», adverteix l’investigador de l’Institut de Ciències del Mar Pere Abelló. «L’entrada d’invasores és culpa de l’espècie humana».

Entre el miler d’espècies al·lòctones que s’han detectat al mar Mediterrani s’hi poden trobar des de peixos, crancs i altres crustacis fins a diferents tipus d’algues i macroalgues.

Pel que fa a les espècies vegetals, l’experta Núria Marba destaca la presència de diverses macroalgues. És el cas de la Caulerpa cylindracea, una alga verda endèmica del sud-oest d’Austràlia que es creu que es va introduir a través del trànsit marítim i l’aquariofília, és a dir, l’afició a la cria de peixos.

Segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), és una de les 100 pitjors espècies invasives del Mediterrani, ja que és capaç d’alterar les condicions físiques i químiques del medi natural.

De la mateixa manera, la Lophocladia lallemandii, una alga vermella filamentosa, està desplaçant a la Posidonia oceanica, una espècie fonamental davant del canvi climàtic, ja que actua com a magatzem de diòxid de carboni.

No obstant això, no totes les espècies exòtiques tenen efectes negatius en els ecosistemes on s’introdueixen. És el cas de la Halophila stipulacea, que contribueix al segrest de CO2 al Mediterrani. Aquesta va ser la conclusió d’un estudi internacional en què va participar l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA CSIC-UIB), que va analitzar els efectes d’aquesta espècie vegetal procedent del Mar Roig i l’Oceà Índic, que es va introduir a través del Canal de Suez i ha colonitzat el litoral de l’est i el centre del Mediterrani.

«L’halophila és una herba molt petiteta que creix on les herbes autòctones han desaparegut o on no hi havia abans herbes», explica Núria Marba, investigadora a l’IMEDEA-CSIC).

«El que hem vist és que tenen importància a l’hora d’enterrar carboni. Pot generar embornals de carboni igual que les altres herbes marines que tenim alMediterrani, com la Posidònia».

Pel que fa a les espècies exòtiques animals que es troben al Mediterrani, en destaquen dues. El peix lleó [imatge siluetejada] es caracteritza per les seves cridaneres vetes blanques i vermelles i les seves aletes amb espines verinoses. Procedeix de l’Indo-Pacífic. «És un depredador voraç, s’assembla molt a les escórpores que tenim aquí. Està causant problemes a Grècia i Turquia», assenyala Pere Abelló.

Un altre exòtic és el peix conill, també verinós, amb tonalitats que van des del marró al gris verdós, i del marró clar a groc al ventre. El seu origen rau al Mar Roig i l’Oceà Índic.

Té espines molt verinoses que poden arribar a ser letals, per la qual cosa suposa un risc per a la pesca esportiva i un handicap per al turisme a les zones costaneres.

«Si un pescador el captura no es pot comercialitzar. Cal anar amb compte», alerta l’investigador de l’Institut de Ciències del Mar.

En el cas dels crustacis, Abelló apunta al cranc blau americà, procedent de les costes d’Amèrica del Nord i Amèrica Central (en menor mesura també present al Brasil) com una de les espècies que més problemes estan donant.

Al Mediterrani Occidental ja s’han detectat al Mar Menor de Múrcia, encara que sense grans afeccions, i al Delta de l’Ebre, on sí que es van crear poblacions importants.

«És una espècie que s’intenta mitigar mitjançant l’extracció pesquera. Es troba en zones d’aigües salobres, també en aigües dolces riu amunt, encara que normalment en zones que tinguin certa salinitat», explica l’investigador. «Té un cicle reproductiu molt complex i una fecunditat molt elevada que fa que sigui una espècie difícil d’eradicar».