Des del seu privilegiat emplaçament al centre de la ciutat, l’edifici que ha acollit la Clínica Girona durant 90 anys viu uns darrers dies d’encara més frenètica activitat si és possible. A l’anar i venir habitual de metges, auxiliars, pacients i familiars s’hi afegeixen les tasques que es portaran a terme la setmana entrant per al trasllat al nou edifici, situat a la carretera de Barcelona, que començarà a funcionar el dilluns dia 18 d’abril. Així, d’aquí a pocs dies, aquest continu moviment a l’interior de l’edifici s’acabarà mentre encara es desconeix què li depararà el futur, però la història d’aquest sentinella de la salut del centre de la ciutat ha quedat gravada en la retina de tots els gironins.
En tot cas, lògicament l’edifici no ha estat sempre igual, ha anat canviant amb el pas del temps des que el doctor Francesc Coll i Turbau hi tenia el seu consultori. L’edifici en aquell moment de tres plantes el va projectar l’arquitecte Rafael Masó, amic del doctor Coll i Turbau, i havia de fer les funcions de consultori-clínica i residència d’aquest metge, obrint les seves portes el 1932. En aquell mateix any va aparèixer el nom de la Clínica Girona per primera vegada en un ple de l’Ajuntament de Girona, però la seva fundació com a societat anònima no va arribar fins el 1934. Inicialment l’edifici era un petit xalet construït en uns terrenys «fora muralla» situats en un carrer no urbanitzat que en aquella època rebia el nom de Pare Claret i que posteriorment es va anomenar Joan Maragall. En aquell moment es tractava d’una zona sense pavimentar que començava a les Pedreres i es perdia Pare Claret enllà, enmig d’un grapat d’hortes i formant part d’un Eixample que començava a formar-se. En aquella zona hi havia molt porques construccions, un convent de les Adoratrius edificat l’any 1892, una residència dels Pares del Cor de Maria i algunes cases unifamiliars amb grans jardins.
L’impacte que va tenir l’obertura del centre el va descriure l’historiador i cronista oficial de Girona Enric Mirambell i Belloc (1922-2020): «L’obertura de la Clínica Girona va causar un gran impacte en la societat gironina dels anys 30. En aquells anys en què la higiene deixava molt que desitjar i la major part dels habitatges de la ciutat ni tan sols disposaven d’una comuna, aquell edifici blanc, pulcre, que tenia un munt d’habitacions i totes elles amb lavabo, era una cosa excepcional. Tothom en parlava. Era un centre d’allò més modern, comparat amb l’única institució sanitària que existia aleshores a la ciutat, que era l’Hospital de Santa Caterina».
Sobtada mort del fundador
El fundador del centre va morir només dos anys després de la seva creació, als 49, víctima d’una pneumònia vírica que va contraure visitant uns malalts de tifus exantemàtic, havent de fer-se càrrec de la clínica la seva vídua, Manolita Carreras, que tot i haver d’afrontar l’inici de la Guerra Civil va aconseguir juntament amb els accionistes tirar endavant el centre. Van ser uns temps durs per a la clínica, però als anys 40, en plena postguerra, la direcció va ampliar el nombre de llits per poder col·laborar amb el Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), en una cooperació que es va estendre fins el 1956, any en què va entrar en funcionament la Residència Sanitària Álvarez de Castro (avui Hospital Josep Trueta).
D’aquesta forma, la clínica va créixer i als anys 50 ja hi havia set plantes, tot i que en només tres d’elles es tractaven malalts. Així, la cinquena es va destinar als pacients que necessitaven cirurgia general, la sisena per als de traumatologia i altres especialitats i la setena per a dones parteres i totes les que requerissin un tractament de ginecologia. En cadascuna d’aquestes plantes hi havia els seus quiròfans específics i en total hi havia 291 llits. La resta d’instal·lacions estaven destinades a la part administrativa, la residència de monges de la Companyia Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül (que eren les que actuaven com a infermeres), les habitacions per als metges residents, un menjador per al personal i una capella per als serveis religiosos.
Un nou edifici
La dècada de 1960 va ser la de les grans reformes a la Cínica Girona en les mans de l’arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle. Així, el que inicialment havia de ser una reforma d’ampliació es va acabar convertint després de diverses modificacions del projecte en un edifici de més de set plantes, deixant per al record la construcció dissenyada per Rafael Masó, de la qual només va quedar una petita part situada al voltant de la porta principal de la clínica que actualment encara es pot observar. Paral·lelament, l’any 1965 es va crear el servei de radiologia a la Clínica Girona.
Ja consolidat el nou edifici, la direcció del centre es va centrar en la innovació. D’aquesta manera, l’any 1974 la clínica es va convertir en el primer establiment sanitari de la província a disposar d’un centre de diàlisi, un servei que amb el pas del temps es va consolidar fins a tenir trenta places a finals del segle XX.
En aquesta voluntat d’innovar hi va tenir un gran pes Fèlix Ibàñez, que es va encarregar de la gerència del centre entre els anys 1973 i 1992, prenent el relleu dels metges, que a més d’exercir la seva professió s’havien d’encarregar del dia a dia. Ibàñez va aconseguir que la Clínica Girona superés alguns problemes financers amb una ampliació de capital i la incorporació de nous metges. Ho explicava l’actual gerent, Carles Espígol, en el llibre publicat pel 75è aniversari de la clínica: «En aquells temps per treballar a la Clínica Girona s’havia de ser accionista. No ha estat mai escrit enlloc, però era un pacte tàcit i tothom era molt estricte amb això. Precisament es buscava omplir més la clínica, així que es va fer l’ampliació de capital i va entrar un volum important nous metges, potser 50 o 60, comprant tres accions cada un».
Les innovacions van continuar als anys 80 i 90. Així, el 19 de gener de 1983 la Clínica Girona va portar a terme la primera intervenció quirúrgica prèvia del primer trasplantament de ronyó que es realitzava a les comarques gironines, mentre que l’any 1987 va inaugurar el servei de TAC i el 1988 va entrar en funcionament l’UVI.
