No sóc el que es coneix per un mitòman, ni tan sols en aquests temps en què la mitomania s’exerceix al voltant del vol una mosca. No conservo fotos amb famosos i quan he tingut l’oportunitat de fer-ne sempre m’ha fet mandra i fins i tot una mica de vergonya posar-hi. En canvi, sí que he visitat discretament als cementiris les tombes d’alguns dels meus escriptors favorits i perseguit el seu rastre pels cafès o els restaurants que van freqüentar. És, diguem-ne, una mitomania de baixa intensitat relacionada amb l’esperit del lloc, que els llatins van anomenar genius loci.
Al llegendari New York de Budapest em vaig deixar portar pel somieig que havia vessat el cafè d’una tassa al mateix lloc on en un altre temps va estar la butaca grisa en la qual Frigyes Karinthy va vessar la tinta de la ploma que el cambrer li havia facilitat. Hi va haver un temps en què alguns distingits clients del New York demanaven amb el cafè servei de ploma i tinta, a més de llengua de gos, un tipus de vainilla silvestre que es barrejava amb el tabac per potenciar-ne l’aroma. Segons sembla, la causa que tot això desaparegués va ser la relliscada de Karinthy.
Al poeta i periodista Karinthy se li deu això del món és un mocador que neix de la seva teoria connectiva entre persones dels «sis graus de separació». Hi establia que un petit nombre d’enllaços és suficient perquè el conjunt de coneguts es converteixi en tota la població humana. La idea, sens dubte pionera a les xarxes socials, va arribar a plasmar-se en una pel·lícula estrenada el 1993 que va dirigir Fred Schepisi.
Al que anava, el New York, que es va anomenar d’altres maneres al llarg de la seva atrafegada història, és un cafè de somni, probablement el més bell i majestuós que he conegut. Qualsevol que hi hagi estat em donarà la raó. Durant dècades va acollir la flor i nata literària i artística de la capital hongaresa, aristòcrates i petits burgesos. Entre els seus clients, la llista de famosos és interminable: Toscanini, Thomas Mann, Johan Strauss, Emil Jannings, Josephine Baker, Dezs Kosztolányi, Ravel, directors de cinema com Michael Curtiz; Imre Kalmán, el rei de l’opereta; Sandor Marai, etcètera, etcètera.
Quan va ser concebut, el seu concepte era el d’un edifici grandiós i d’estil eclèctic al centre de la ciutat. A finals del segle XIX, l’arquitecte Alajos Hauszmann va rebre l’encàrrec d’una asseguradora dels Estats Units de planificar-ne el disseny i va construir el luxós palau de quatre pisos amb el Cafè a la planta baixa. Els buits del seu opulent interior estan separats per columnes de marbre en espiral, i les estàtues de bronze ornamentals situades a l’exterior són els catorze faunes sinistres creats per Károly Senyei com a símbols de sensualitat i burla. Ningú no es resisteix al seu encant i més d’un ha quedat bocabadat davant del bell espectacle de nostàlgia que ofereixen els seus imponents salons.
El New York va travessar, però, moments difícils, reformes i transformacions, i fins i tot va arribar convertir-se a una botiga d’esports. Als anys 40 del segle passat els comunistes el van tancar per entendre que es tractava d’un planter d’idees burgeses i decadents, freqüentat per antirevolucionaris. De res havia servit el gest del dramaturg Ferenc Molnár de llançar al riu la clau del Cafè perquè es mantingués obert a totes hores. El 1954 va reobrir com Hungària, i el 1990 va recobrar el nom original.
Al New York que vaig conèixer a finals del segle passat havien transcorregut massa coses per no percebre la nostàlgia d’altre temps. Potser no era massa diferent de l’Hungària que van freqüentar Pablo Neruda i Miguel Ángel Astúries al Budapest de la Guerra Freda, durant les seves nits èbries d’opípars sopars proletaris. Borges en deia que el comunisme els havia estat literàriament molt útil, ja que van començar sent uns poetes sentimentals mediocres i van acabar convertint-se en grans poetes públics, fills de Whitman, a qui tant estimaven. Però jo crec, almenys pel que fa a Neruda, que el que més útil li va resultar va ser la pròpia vida i els seus moments més dissipats.
A Budapest, tinc llegit, Neruda i Astúrias van beure el Danubi: els era igual el llegendari i aristocràtic tokay, que arribava escortat per cosacs a la taula de Caterina la Gran, o aquest mateix vi vermell que Béla Kun, president el 1919 de la República Soviètica hongaresa, obsequiava a Lenin.
Però no només bevien el famós nèctar licorós, també feien gàrgares amb el popular i vigorós egri bikavér, sang de toro, amb el nom del qual es relacionen diverses històries curioses. La més estesa recorda com les dones de la vella ciutat d’Eger, a la regió del nord on es produeix, homenatjaven els seus homes amb enormes gerres de bikavér abans de les seves batalles amb els turcs, fins que les barbes dels guerrers adquirien la tonalitat vermella del vi vessat. D’aquesta manera, els turcs preferien abandonar el combat abans que enfrontar-se als hongaresos que bevien sang de toro per enfortir-se. La derrota els arribava abans de començar la batalla.
Al restaurant del New York jo també vaig beure sang de toro dels turons d’Eger, amb uns medallons de filet de vedella i cèrcols de ceba acompanyats de pörkölt, una salsa semblant a la del guisat del goulash que es cuina amb tomàquet, paprika, pebre i vi.
Aleshores ja coneixia l’anècdota sobre els inicis d’un dels clients que més deu al Cafè: Alexander Korda. Quan la indústria cinematogràfica hongaresa era encara incipient, un productor a la recerca de talents li va preguntar a un dels seus contertulians si coneixia algú que pogués dirigir una pel·lícula. L’amic va assenyalar el jove periodista Korda, que no es trobava lluny, embrancat en els seus assumptes. «Un tal Korda. Intenteu-ho amb ell…», va indicar. D’aquesta manera va començar la carrera al cinema de l’hongarès nacionalitzat britànic que acabaria produint al costat de Carol Reed El tercer home, una pel·lícula que no em costa incloure entre les deu millors de tots els temps.
