Ramon de España sol dir que començar fa anys parlant de David Bowie i acabar parlant de Puigdemont, demostra que va pel mal camí. Un, però, opina que això demostra la decadència, no del cronista, sinó de la seva Catalunya i la seva Barcelona.

I pensar que un dia Barcelona va voler ser la Nova York del Mediterrani... Això dèiem uns quants il·lusos a finals dels setanta. Pensàvem que, desaparegut en Franco i entrant a Europa, podríem convertir-la en una ciutat moderna. No havíem comptat que hi havia altres plans, que era convertir-la en la capital d’una nació mil·lenària. Aquests van guanyar, i ara tenim el que tenim.

Què tenim? Una ciutat de províncies cada cop més irrellevant, per culpa de la pinça criminal entre els nacionalistes i els populistes de la Colau.

Això Barcelona, que Catalunya al que aspirava era a ser a Dinamarca de sud. Anava a dies. Alguns dies tocava Dinamarca del sud, altres Kosovo i altres Massachusetts. Depenia de com es llevava l’Astut.

Al llibre evoca amb nostàlgia la seva Barcelona? Gens de nostàlgia, la intenció és que sigui una càpsula temporal, com les que envien a l’espai amb un llibre d’en Gala i un disc de Mocedades. També es pot considerar una autobiografia mitjançant persones i llocs interposats, la majoria morts i desapareguts. Quan tens més anys al darrere que al davant, et dóna per recordar.

Hi havia més llibertat? Hi va haver un interregne entre la mort del caudillo (sic) i l’arribada de Pujol, cinc anys que no es sabia què estava permès i què no, i això era can pixa i rellisca. Tothom feia el que li sortia dels nassos. Ja des de finals dels seixanta hi havia gent que es comportava com si el gallec portés vint anys mort.

Vostè va viure l’arribada del nacionalisme des de Barcelona. Imagini els que la vam viure a la Catalunya profunda. No vull ni pensar-ho. Però alguna pega heu de tenir a Girona, per ser la capital de Catalunya catalana. El problema de Barcelona és que ha sigut sempre una ciutat massa gran per a un país massa petit. El poder nacionalista sempre li ha tingut certa mania, perquè hi havia gent de tot arreu i s’hi parlava massa castellà. Hi havia fins i tot estrangers i lliurepensadors! Barcelona era molesta. Per això li van fer tota a punyeta que van poder. I l’hi continuen fent.

Com el veu de salut, el nacionalisme? Ara ERC intenta tornar a l’autonomisme sense que es noti gaire, i els que no tenen res a perdre perquè són a Flandes tocant-se els nassos, es dediquen a demanar morts, com la vella bruixa Ponsatí. Amb una mica de sort, ERC i Junts acabaran a hòsties.

Va anar de poc, quan Rufian els va acusar de jugar a James Bond. Confio que amb tot l’embolic amb els russos -la UE està en guerra amb Rússia, no ens enganyem-, els fotin l’euroescó. No sé si ens els tornaran cap aquí, però aquest és el pitjor moment per ser Puigdemont i Alay.

És que no considera Puigdemont un messies? Què es pot opinar d’un periodista que per escriure un llibre, truca un altre periodista? Com que està en un embolic monumental, ha de dir coses per fer bullir l’olla i per justificar la pasta que suposo que li estem enviant sota mà. Però s’està convertint en un personatge molt ridícul.

Diu al llibre que «a Barcelona tenim estupidesa per donar i regalar» Per què desmereix així la resta de Catalunya? Es dóna per descomptat que també en tenen, però el llibre va de la meva estimada ciutat. Hauria sigut més divertit viure a Nova York als anys 30 i tractar amb Scott Fitzgerald i Dorothy Parker, però em va tocar Barcelona als 70 i tractar amb Carmen de Mairena. Sóc de les mòmies d’això que ara en diuen «règim del 78», que es veu que va ser molt dolent, horrorós.

Hi surten molts amics que han mort. Això espanta? És el preu de fer-se gran. Ja tinc una edat. O dues. M’haig d’acostumar a veure com la meva generació la va dinyant, i confiar de no dinyar-la jo d’un dia per l’altre. El millor és l’ictus, que no avisa. Tanmateix, crec que he evitat el to fúnebre.

Amb dosis justes d’ironia i molt poc sarcasme. La ironia és defensa pròpia. El sarcasme és un atac que s’ha de reservar pels que s’ho mereixen de debò.

Com diu en un capítol, la natura sol concedir més vida als inútils? Temo que hi ha una relació entre no servir absolutament per res i durar molt. És una cosa que no entenc. Abans pensava que arribat a una edat ho entendria tot, fins i tot què faig al món.

I què? No entenc una merda. Continuo tan perdut com als vint anys. L’únic bo de l’edat és que perds totalment la noció de transcendència, això ho deixes per a gent com en Javier Marías. Les coses deixen de ser de vida o mort, perquè el que s’acosta és la mort. Es va incrementant el fatalisme, que no s’ha de confondre amb el pessimisme.

Tenia raó Vázquez Montalbán quan deia que la lluita de classes és compatible amb una bona borratxera? En Manolo tenia frases per justificar-ho tot. La meva preferida era quan algú li recordava que era comunista però vivia com un porc burgès, i responia «jo assumeixo les meves contradiccions». Em sembla admirable. Una altra cosa és que aquestes contradiccions les assumissin també els altres. Era un personatge curiós, continuava combatent el franquisme quan feia quinze anys que en Franco era mort. En canvi, el Pujolisme, que el teníem al davant, ni el va olorar, no en va dir ni una paraula.

Encara n’hi ha, que combaten el franquisme. Sí, és una espècie que es reprodueix constantment.

Vostè ve de família militar. S’hauria de recuperar la mili? Només perquè serviria per perdre de vista tots aquests que van a concursos de Telecinco. Hi hauria una desaparició massiva de gent que millor estaria cavant rases que fent-se tatuatges. Jo vaig trigar tres mesos a convèncer el metge militar que no m’hi veia i que em tornés a casa. Si m’haguessin convertit en una màquina de matar, ho hauria agraït, el problema és que era una pèrdua de temps.

Tants anys a l’ofici, i mai ha dirigit res. Vaig ser director d’una revista durant un número. Era una revista mensual, i vaig necessitar un mes per adonar-me que no es cobrava. Vaig dimitir.

No li agrada manar? M’agrada més conspirar. És a dir, no ser el cap però estar en la quadrilla rectora. Era el que fèiem a l’època bona dels còmics. És com el d’estar en nòmina, ho vaig intentar i no em provava. Això d’anar cada dia al mateix lloc i trobar-me la mateixa gent, em deprimia molt.

Va estar al TBO. Ja no existeix perquè el substitueix TV3? Mmm... No havia caigut en la possible relació. TV3 es dedica a aquella assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional. Ha complert i continua complint una missió d’adoctrinament, de dir-nos el que s’ha de fer per ser un bon català. Amb una programació dirigida bàsicament a ambients rurals.

M’està mirant a mi, quan parla d’ambients rurals? No s’ho prengui com una cosa personal. Però és que aquests programes com El Foraster, que envien un tio a Villamerda de l’Arquebisbe per dir que són tots estupends, que viuen al centre de l’univers i que són collonuts... Poble a poble, anirà sortint tota la Catalunya profunda.

M’ha semblat que em tornava a mirar, quan ha dit «Catalunya profunda». (Riallada) I cada poble recordarà perfectament en Quim Masferrer, el típic noi català, bon nano, trempat, simpàtic. El gendre ideal de Catalunya. I amb això, anem tirant.

Al llibre confessa que jugava al Risk. Com a expert geoestratega, què aconsella fer a Ucraïna? Tenim un perill públic que és en Putin, s’hauria d’eliminar, directament. Total, Rússia tampoc és tan rica, té un PIB inferior a Itàlia o Espanya, i a Espanya no estem per envair ningú l’última invasió va ser a l’illot de Perejil, un gran èxit d’Aznar. A Ucraïna es tracta de minimitzar danys: Zelenski, tu no entris a l’OTAN, i tu Vladimir, tira enrere, que t’estàs arruïnant. Em costa molt de creure que es pugui ser tan imbècil de muntar una tercera guerra mundial, perquè com va dir Einstein, la quarta la farem a cops de roc.

Ja té el carnet del Consell de la República? En veure que no servia ni per aconseguir descompte al Bonpreu, hi vaig renunciar. De moment no serveix per a una merda. Potser s’hi ha de posar una mica de fe.

Què ha sigut la premsa catalana durant el procés? Una colla de calçasses, bàsicament. La figura del calçasses es va sacralitzar amb aquell editorial conjunt, una mena de «visca el meu amo» signat per tots els diaris. La premsa catalana s’ha dedicat, en el millor dels casos, a no buscar-se problemes. I en el pitjor, a recollir totes les subvencions que ha pogut. Que ho preguntin al Comte de Godó, que quan tenia per allà a Pepe Antich, entrava la pasta de Convergència que donava gust.

I actualment? Continuem una mica igual. És això tan català del «sí però no, no però sí, però parlem-ne...». Totes les reaccions al rotllo del procés han sigut pusil·lànimes. D’una gran covardia. Perquè, collons, això no era Euskadi, aquí no et fotien un tret al cap, a Catalunya només et maten d’avorriment, de donar la tabarra. Però tota la gent que ha estat callada per prudència o per no ser assenyalats...cony, que no et jugaves la vida. Jo porto anys dient el que em surt dels nassos i mai se m’ha acostat ningú ni tan sols per trencar-me la cara, i espero no donar idees. Aquí, a banda dels convençuts, hi ha hagut el gran triomf de la pusil·lanimitat. Començant pels que manen.

A qui es refereix? Vostè creu que un banquer, que és qui té la paella pel mànec, ha de canviar la seu de Barcelona a València? El que ha de fer és cridar a en Mas o al sapastre de torn, i dir-li «deixa de fer el capullo! Jo no me’n vaig enlloc, te’n vas tu!». És que fins i tot els banquers són dels de quedar bé amb tothom, de no enfadar-se, de no picar a sobre la taula...

Ho tornaran a fer? No poden. Ja han vist com acaba la cosa. A menys que estiguin realment disposats a jugar-se la vida, amb la Ponsatí al davant, fent de «iaia metralleta». Ara es queixen que estem tornant a l’autonomisme, però la pregunta és: hem abandonat mai l’autonomisme? Si la independència va durar vuit segons i el principal responsable va sortir corrent! L’únic que poden fer és mostrar-se molt contrariats i molt desagradables; quedar malament a tot arreu. A això es dedica el nen barbut que tenim de president: «si ve el rei, arribo tard, així no el saludo i de passada quedo com un capullo amb tots els altres». Ara mateix, a banda de quedar malament i fer-nos quedar malament a tots, no hi ha gaires opcions més. Rondinar i prou.

Rondinar és molt català. És que tot el que vagi més enllà de rondinar, ensopega amb el Codi Penal. I ja s’ha vist que aquestes coses acaben o a la garjola o al maleter del cotxe.