Els habitants han tingut la imprudència de tallar els arbres, sens dubte en una època molt remota, cosa que ha exposat el seu sòl a ser calcinat per l’ardor del sol, i l’ha reduït a no tenir ni rierols ni fonts», (La Pérouse , 1786) Un vaixell holandès, manat per Jacob Roggeveen, va arribar a l’illa de Rapa Nui el dia de Pasqua de 1722, concretament el 5 d’abril. Va ser, que se sàpiga, el primer abordatge dels europeus a aquesta illa perduda a l’oceà Pacífic, a quatre mil quilòmetres a l’oest de la costa xilena i gairebé als mateixos de l’est de les illes Marqueses o de Tahití. Aquest minúscul territori només té uns 166 quilòmetres quadrats de superfície i estava ocupat pels navegants polinesis des de feia uns mil tres-cents anys. Allí, aïllats del món, havien desenvolupat una cultura el símbol més reconeixible de la qual són els moais.

L’ocupació de les illes al Pacífic, la Polinèsia i la Micronèsia, es va dur a terme gradualment en un procés que va durar milers d’anys. Els polinesis van arribar a dominar la navegació d’altura sent capaços, gràcies als seus coneixements astronòmics i meteorològics, de fer trajectes d’anada i tornada de milers de milles en una ostentació de domini marítim. Tot i això, Rapa Nui, com les illes Hawaii o Nova Zelanda, quedaven fora d’aquest circuit conegut i van ser les últimes a ocupar-se. Els rapanui van arribar molt probablement de l’illa de Mangareva, ja que així ho indiquen les proves d’ADN, lingüístiques i fins i tot la raça de les gallines (també de les rates que venien amb ells) que els van acompanyar al viatge. Thor Heyerdahl va voler demostrar en el seu viatge de la Kon-Tiki que el poblament de les illes oceàniques a què ens referim va ser a la inversa, és a dir de Sud-amèrica cap a Oceania, però la seva teoria no és avui acceptada per gairebé ningú.

Per la seva banda, els navegants europeus van començar a freqüentar aquests mars després que Fernando de Magallanes ho fes per primera vegada fa cinc-cents anys. Al segle XVIII eren els anglesos, francesos, holandesos i espanyols els que buscaven allà illes de les quals prendre possessió. Les espècies eren encara la principal raó.

La primera trobada amb els europeus el 1722 no va acabar bé: deu o dotze nadius van morir a mans dels holandesos, que no van fer res per assentar-se a l’illa que van batejar com a illa de Pasqua. Van explicar que hi havia milers d’habitants i que els moais estaven drets, però ja van parlar de la manca de fusta per construir embarcacions.

El 1770, Rapa Nui va rebre la visita de dues fragates espanyoles al comandament de Felipe González de Haedo. No va haver-hi violència en aquesta ocasió, es va negociar amb els indígenes i l’illa va rebre el nom de San Carlos, que com és obvi no ha prosperat, i va ser incorporada formalment a la Corona espanyola. Tampoc aquesta vegada no es va crear cap assentament permanent i són pocs els comentaris de valor científic que ens van deixar. El 1776, la va visitar el capità Cook qui va escriure sobre ella als seus Diaris posant en relleu la degradació que s’advertia en la vida dels aborígens. Els moais apareixien ja tirats a terra i els homes eren petits, prims i mal alimentats. El 1786, va ser el francès La Pérouse qui es va acostar a les seves costes. El comentari de la cita inicial ens diu clarament quina va ser la seva impressió.

Finalment, en aquest repàs breu, la República de Xile, després d’una negociació amb els caps tribals, la va incorporar a la seva sobirania: «Tinc l’honor de posar en coneixement d’Us. que amb data 9 del present (9 de setembre de 1883) acceptem i proclamem la cessió que els naturals de Rapa-Nui o illa de Pasqua ens van fer de la sobirania d’aquesta illa per al Suprem Govern de la República. M’és grat participar a Us. l’entusiasme amb què els naturals van saludar la bandera de la República en enarborar-se definitivament en aquella apartada illa (sic)». La relació amb Xile s’ha mantingut fins avui, però ha passat per fases d’abandonament i malestar profund. Es pot dir que fins a la dècada de 1960 Xile no es va prendre seriosament les seves obligacions amb els rapanuis. L’última llei que tracta de regularitzar les relacions amb aquesta comunitat és del 2018 (Llei-21070 23-MAR-2018 Ministeri de l’Interior i Seguretat Pública).

Malgrat tot, els illencs se sentiren segurament més protegits, ja que durant aquell segle havien estat objecte de razzia, sobretot per part dels pescadors nord-americans de foques i balenes, que en diverses ocasions van assaltar l’illa per emportar-se’ls com a esclaus que venien al Perú, llavors necessitat de mà d’obra. La població havia baixat fins a poc més de cent habitants des dels diversos milers de què ens parlaven Roggeveen, Cook o La Pérouse. Els arqueòlegs creuen que l’illa va arribar a tenir més de deu mil habitants.

És a dir, tenim una illa, amb palmeres (l’endèmica niu, Paschalococos disperta, està extinta), arbres de cert port i aliments portats pels polinesis com el nyam, la batata, el plàtan, la canya de sucre, ocupada probablement per gent que es van desviar de la seva ruta però que dominaven l’art de la navegació, que al començament van prosperar amb un creixement demogràfic sostingut, amb una estructura social molt jerarquitzada, governats per l’ariki, que segons les seves tradicions tenia ascendència directa dels déus, i amb una cultura cridanera que, com he dit, té per símbol més representatiu els moais. Aquestes construccions de pedra llaurada amb eines de basalt, de les quals n’hi ha centenars repartides per l’illa, tenen una alçada mitjana d’uns quatre metres amb un pes de cinquanta tones, però n’hi ha de molt més grans que arriben a vint metres i tres-centes tones (la més gran coneguda encara està sense acabar al planter). També van aixecar fins a tres-cents altars cerimonials de maçoneria, els ahu, sobre els quals assentaven els moais, així com unes corones de lava vermella, pukao, que persisteixen sobre el cap d’algunes d’aquestes figures. A més, els kohaurongo rongo o tauletes parlants eren escriptures de tipus jeroglífic que encara no han estat desxifrades, encara que alguns creuen que són relativament modernes. El seu període de més benestar es fixa entre el 1200 i el 1500.

Després, la sobrepoblació, la necessitat de terres de cultiu que va acabar amb els arbres i, per tant, amb la fusta necessària per a navegar, encara que es va mantenir la pesca amb xarxes a prop de la costa, van provocar un conflicte social que va acabar amb enfrontaments entre tribus i una degradació de les condicions de vida. Hi ha altres variables a considerar, com diferents terratrèmols i tsunamis dels quals es té notícia, així com l’erupció de diversos volcans a la zona que podrien haver refredat el clima. La seva trobada amb els europeus no va fer sinó aprofundir en aquest declivi. D’altra banda, n’hi ha que defensen que va ser l’energia, i la fusta, emprada en la construcció obsessiva dels moais la que els va portar a aquest estat. Hi ha una explicació d’aquest procés al controvertit llibre de Jared Diamond Colapso.

Tres-cents anys després del començament de la nostra història no tenen els rapanuis un horitzó clar. S’ha hagut de limitar, consta en la llei abans esmentada, l’afluència de nous habitants a la minúscula illa. El turisme, com sabem, és molt corrosiu per al medi ambient i més en un lloc tan fràgil. L’autopercepció dels aborígens com un poble sotmès i menyspreat al llarg dels darrers segles no ajuda a la recerca de solucions. Rapa Nui es pot veure com un cas singular o com un exemple de mala adaptació al medi que es pot generalitzar a un món on consumim més del que aquest produeix. I així la ruïna és el nostre únic futur.