Pablo García Cortés, Pablito, va començar a fotografiar les comarques gironines a principis de la dècada de 1960, quan arrencava la seva gran transformació i començaven els que serien els anys daurats de la Costa Brava. En milers i milers d’imatges va captar aquesta evolució i els seus protagonistes: són fotografies que des del punt de vista tècnic no resulten especialment remarcables, no hi jocs d’ombres ni de textures, ni perspectives agosarades, ni enquadraments arriscats, ni atmosferes suggeridores, ni mecanismes d’avantguarda... Però en canvi retraten molt sovint moments que ningú més no va retratar, perquè Pablito era l’únic fotògraf present. Ell sempre hi era, i la seva constància i la seva manera de ser, amable, discreta, simpàtica i divertida, li obrien portes i confiances vedades a la majoria de periodistes.
Jordi Xargayó, exdirector de Diari de Girona i que va ser company de feina de Pablito durant anys, avala aquest argument: «Pablito, des del punt de vista tècnic, no era un gran fotògraf, però tenia l’habilitat de ser a cada lloc en el moment oportú per captar amb la seva càmera la notícia. I això ho aconseguia a través d’una personalitat única. Era amable, simpàtic, desprenia bonhomia, qualitats que li obrien totes les portes. ‘Pablito, una foto’, era una frase que s’havia pronunciat en milers d’ocasions. Per sort, a les comarques gironines, hem tingut altres bons fotògrafs, però la nostra història visual no seria la mateixa sense les seves fotografies d’episodis clau del segle XX, sobretot els anys emergents de la Costa Brava on Pablito es movia com peix a l’aigua».
Les paraules de Xargayó queden plenament ratificades aquests dies a l’exposició Pablito, una visió propera, que es pot visitar fins el 21 de maig a la Casa de Cultura de Girona, i que mostra una selecció d’imatges captades per Pablito que demostren la seva versatilitat: des de les obres de construcció de la plaça Catalunya de Girona a la processó del pelegrí de Tossa, passant per partits de futbol, corrides de toros, saraus diversos en discoteques i locals de nit, visites de personatges notables... La mostra ha estat organitzada per la Diputació per commemorar el centenari del naixement del fotògraf, que es compleix dimarts que ve, 10 de maig.
Aquell dia de l’any 1922 va néixer Pablo García Cortés a Almeria. Era el gran de tres germans i el seu pare era l’encarregat d’una fàbrica d’energia elèctrica. Durant la Guerra civil, la família va passar un temps al País Basc francès, on es va guanyar la vida treballant en un restaurant, fins que la proximitat de la victòria franquista els va decidir a tornar a Almeria, amb una breu aturada a Salt. Des de la ciutat andalusa, el març del 1939 van emprendre el camí de l’exili, en vaixell, a la localitat algeriana d’Orà, on d’entrada el pare és tancat en un camp de concentració i els tres germans es queden amb la mare en un centre d’acollida per a refugiats.
Amb el temps, la família acabarà tenint un bar a Perrégaux, a la carretera entre Orà i Alger, i és durant aquesta etapa que Pablito comença a exercir de fotoperiodista, per a L’Echo d’Oran i més endavant per a Le Journal d’Alger. Entre les informacions que cobreix hi ha combats tant de la Segona Guerra Mundial a partir del desembarcament aliat del 1942 com de la guerra d’independència algeriana.
És precisament aquest conflicte, i les amenaces que rep la família per part dels independentistes algerians, la causa que deixin el país africà a finals de la dècada de 1950 i tornin a Espanya en un nou exili. Pablito treballa de fotògraf a Madrid i Barcelona fins que s’instal·la a les comarques gironines i combina la fotografia amb la feina en un hotel a l’Estartit, en aquells inicis del «boom» turístic de la Costa Brava.
La seva activitat professional es va veure condicionada pel fet que les autoritats franquistes no li van concedir el carnet de periodista a causa del seu passat polític (exiliat republicà), de manera que les seves fotografies les havia de signar una altra persona. Això no impedeix que treballi per a mitjans diversos com Los Sitios, L’Indépendant, Lean, Dicen, Tele/eXpres, les agències Efe i Europa Press i el setmanari francès Paris Match. I en paral·lel obre un bar a Girona, el Ven y ven (Casa Pablo) a Vista Alegre.
L’any 1984, Pablito deixa la premsa i es converteix en fotògraf oficial del Govern civil de Girona, càrrec que mantindrà fins a la seva jubilació, l’any 1988. En els anys posteriors serà objecte de diversos homenatges i reconeixements (l’Ajuntament de Girona li va dedicar uns jardins, la Diputació li va organitzar una exposició, va rebre diverses distincions...) i cedirà el seu fons de més de 78.000 imatges a Inspai, Centre d’Imatge de la Diputació de Girona, que poc després de la mort del fotògraf, que es va produir l’1 de març del 1999, va editar el llibre-homenatge Pablito, 30 anys d’imatges.
Aquest llibre el va coordinar Josep Victor Gay, també excompany de feina i exdirector de Diari de Girona, qui aquesta setmana en destacava la seva condició de doble exiliat, i també aquests trets del seu caràcter que el feien tan popular: «A tot arreu coneixia algú, i era capaç de fer-te entrar on ningú més podia entrar». Gay explica moltes anècdotes de Pablito, però en destaca dues perquè al seu parer defineixen a la perfecció el personatge. I les dues amb el Rei emèrit Joan Carles com a coprotagonista: «Una vegada el Rei va anar a esquiar a la Molina i els periodistes vam ser convidats a una trobada amb ell. Tothom anava amb anoracs i botes, ben equipat per a la fred i la neu, menys Pablito, que anava amb traje, corbata, abric i sabates enllustrades. ‘Jo em mudo quan vaig a veure algú destacat per la feina’, va replicar». I el cert és que aquesta acostumava a ser la seva manera de vestir quan treballava.
La segona va ser l’estiu del 1981: «El Rei i la Reina van venir a la Costa Brava en vaixell. Van fer una aturada a Blanes, i Pablito en va fer fotos. Van agafar el vaixell i van anar Sant Feliu de Guíxols. Pablito també hi era perquè hi havia anat en cotxe. I finalment els Reis van anar fins a Cadaqués. I Pablito, en cotxe, també. Era l’únic fotògraf perquè es tractava d’una visita privada, i quan la Reina va voler fer una foto amb Dalí i no se’m sortia amb la càmera que portava, van cridar Pablito. Aquelles fotos les va vendre per 50.000 pessetes a l’agència Efe i es van publicar per tot el món, fins i tot al New York Times».
Jordi Xargayó incideix en aquesta manera de ser de Pablito com a tret característic i remarcable del seu llegat: «A banda de la seva faceta com a fotògraf, era una persona extraordinària. Ens va ajudar sempre als joves que començàvem en el món del periodisme. Tinc un gran record d’ell dels quatre anys que vam viatjar junts al ral·li de Montecarlo. No he trobat mai ningú que m’hagi parlat malament d’ell. Quan cites el nom de Pablito, a la gent que l’ha conegut se l’il·lumina la cara».
Quan Xargayó parla de viatjar amb Pablito al ral·li de Montecarlo no s’ha de pensar en allò que el comú dels mortals pot entendre per viatjar, ni que sigui un viatge ràpid de feina. En un article publicat al Diari de Girona el 2 de març del 1999, en les pàgines en les quals s’informava de la defunció, el dia abans, del fotògraf, Jordi Xargayó en donava detalls: «Era un dijous de gener de 1980. Servià (Salvador, pilot gironí de cotxes) estava a punt de firmar una gran actuació al Ral·li de Montecarlo al volant d’un modest Ford Fiesta. La tarda d’aquell dijous, a la sortida d’un dinar per celebrar el patró dels periodistes, vam enfilar el camí de Mònaco. A les tres de la matinada, després de perdre’ns per uns solitaris carrers de Niça, decorats ja per a l’imminent carnaval, érem al Principat. El ral·li acabava a les set del matí. Servià havia donat canya a les marques oficials i va arribar al port de Montecarlo en una magnífica posició. Amb les seves fotos i amb la informació que jo havia recollit, a la tarda ja estàvem de tornada a Girona. Pablito acaronava els seixanta anys, però així era ell: un fotògraf professional disposat a ser en el lloc oportú per fer una foto».
Aquesta habilitat per estar sempre on tocava la remarcava també un altre excompany de feina de Pablito i també exdirector de Diari de Girona, Jordi Bosch, en un article publicat en aquest diari el passat 24 d’abril: «Pablito, a tots els esdeveniments que cobria informativament per aquest mateix diari durant molts anys, per altres mitjans o agències d’aquí o fora, sempre anava un pas per davant dels altres. És cert que ajudava la seva simpatia i naturalitat, la facilitat d’accessibilitat que abans sempre tenien els fotògrafs i periodistes, molt menys nombrosos que en l’actualitat, essent també els personatges públic més receptius. Però la meva experiència personal, des que era un jove aprenent de periodista al cantó de Pablito, em va demostrar que ell anava més enllà de fer una foto. Parlava amb els protagonistes, suscitava temes, suggeria o provocava situacions que donessin peu a una millor cobertura de la notícia».
Una de les persones que sovint van ser a l’altra banda de l’objectiu fotogràfic de Pablito, l’exalcalde de Girona Joaquim Nadal, l’evocava amb aquestes paraules en un article publicat al Diari de Girona l’any 1997, quan el fotògraf feia anys que havia abandonat l’activitat periodística: «Enyoro en Pablito amb la càmera. El seu somriure, la seva alegria permanent, un aire entre distès i discret, una atenció constant a la realitat i el distanciament suficient per mirar-se-la tranquil».
