L’idil·li d’estrenar una nova vida sedueix valents i curiosos, romàntics i inconformistes, somiadors i agosarats. Un abisme, un all in a una sola carta. El somni es desfà amb la melositat d’un caramel de mel als llavis, però són pocs els que, quan la llum de l’avioneta es fon a verd, s’atreveixen a saltar.
No obstant això, la pandèmia ha canviat les regles del joc. Ha accelerat els canvis. Ha desfermat les ales. I ha esfumat la por a viure. És així com Phil Roberts (63 anys), físic nuclear nascut a Leeds (Anglaterra), va canviar les plataformes petrolíferes del Mar del Nord, els viatges als Emirats Àrabs que arribarien anys més tard quan va posar els peus al sector de la construcció i les recents estades a Llatinoamèrica quan es dedicava a la indústria dels casinos per submergir-se en cos i ànima a l’elaboració de formatges. «Guanyaves molts diners però allò no era vida, ara fa tres anys que no agafo un avió i soc més feliç que mai», assegura, fent esclatar una rialla.
Mentre assaboreix el sabor del canvi, aixoplugat en l’ara i aquí, rebusca en la memòria el motiu que el va portar a Catalunya. Viatgem a l’any 1987. «La meva dona (que aleshores encara era la seva xicota) treballava a Londres i jo vivia a Escòcia, vam decidir buscar un lloc on començar una vida junts. Barcelona sortia molt a la premsa pels Jocs Olímpics, així que vam carregar el cotxe amb les quatre coses que teníem i ens hi vam plantar», recorda. Es van concedir un termini de 6 mesos, que es van acabar convertint en 35 anys.
Però aleshores va esclatar la pandèmia i van decidir refugiar-se en una finca entre Terrades, Boadella i les Escaules (a l’Alt Empordà) que havien comprat el 1992 i, amb grans dosis de dedicació i optimisme, van aconseguir transformar una munió de runes en un oasi, en aquell moment, de cap de setmana. Mesos abans de la irrupció de la covid-19 havien començat a esbossar els plans de jubilació, però va ser aleshores, amb l’amenaça del confinament, quan van decidir fer el cop de cap. «El confinament ens va donar l’empenta que necessitàvem per a fer aquest canvi», confessa. «Vaig fer un primer pla de negoci amb l’escenari de portar vaques i animals a les 17 hectàrees de terreny que tenim, però no sortien els números», explica. De cop, una idea va envair el seu pensament: i si creem una formatgeria? «Ens ho vam plantejar com un repte i vam buscar la fórmula d’aprendre a fer formatges», relata. Carregat d’il·lusió, es va matricular en un curs de dues setmanes a Caldes de Montbui. «Em vaig adonar que estava ple de gent com jo que havia dit prou, enginyers, advocats, economistes, tots volien canviar de vida i deixar enrere l’estrès», subscriu. «Vam construir dues casetes d’obra per a poder produir en condicions d’acord amb el registre sanitari, era una manera de tastar com funcionava el negoci i, si anava bé, ja l’aniríem ampliant». Així, van començar a fer els primers formatges a finals d’octubre del 2020 amb una producció mensual de 40 quilos. Un any i mig després, la formatgeria, que ha batejat com a Artesans dels Avalls, ja fabrica 400 quilos de formatge al mes.
I la il·lusió del primer dia segueix intacta. «Soc molt feliç, però no havia treballat mai tant en tota la meva vida, estava acostumat a estar assegut en un despatx i ara em desperto cada dia a les 6 del matí per a anar a buscar llet», explica. I és que, afirma, «fa de tot», des de visites a degustacions, passant pels rols de comercial i repartidor. Els seus nous veïns, assegura, li han fet molt costat. «Fins i tot he creat un formatge dedicat a ells», relata. Fins al punt que organitzen les seves pròpies sobretaules. «Ells porten el vi i l’embotit i jo hi poso el formatge», confessa. Però l’interès pel seu formatge ha traspassat els murs de l’obrador i l’ha portat fins a l’escola de Boadella, on ha ensenyat l’art del seu ofici.
Ara, se sent en pau. «La meva dona i jo ja havíem pagat l’educació dels nostres fills i era el moment de dedicar-nos a nosaltres, fer el que ens venia de gust». I és que mentre ell s’ocupa dels formatges, la seva dona, que havia estat professora d’anglès a Esade, ara es dedica a impartir classes, també d’anglès, a la Universitat de Girona.
L’AMOR COM A PALANCA
A vegades, com en totes les grans decisions, l’amor pot ser la palanca del canvi. És el cas de Donald Reid (52 anys), que abans de donar via lliure a l’aventura de la seva vida, era consultor (en el sector energètic) establert a Londres. Una missió que el portava des dels Estats Units a l’Aràbia Saudita, passant Europa i Sud-Àfrica. Però 30 anys després d’aquest periple, resseguint el Camí de Santiago, una idea el va començar a perseguir. «La meva parella i jo havíem de crear un projecte en comú». Un, català. L’altre, escocès. I, com si fos un llenç en blanc, van apuntar a l’Alt Empordà. «És preciós i alhora salvatge, aquest paisatge em transporta a casa», confessa. La pandèmia, assegura, els va ajudar a fer el pas definitiu. «Quan tot es va aturar, vaig saber que era el moment de canviar de vida, va ser l’oportunitat que estàvem esperant».
Ara, en ple Parc Natural del Cap de Creus, restauren una masia per a convertir-la en la casa de turisme rural Mas dels Arbres. «Després de 30 anys viatjant necessitava canviar d’estil de vida», explica. El repte, però, és majúscul. I és que a banda de recuperar la masia i habilitar-la, ha de beure d’una tradició que desconeix: la masia com a patrimoni cultural i paisatgístic. «He d’aprendre com funciona», admet. «Tot és nou per mi, és com si estigués aprenent una altra professió». Però, amb tot, està emocionat amb els gestos d’aprovació que han rebut. «Els veïns ens ajuden, estan agraïts que recuperem una masia amb tant d’amor, respecte i entusiasme». Fins i tot, assegura, «ens venen a donar les gràcies».
L’ERÒTICA DEL CANVI
La família i el seu entorn més proper, assegura, li han donat suport des del primer moment. Però el canvi de vida és llaminer i confessa que, fins i tot, el seu projecte feia dentetes als companys de feina. «Em deien: m’agradaria fer el mateix», recorda. Tot i que admet que no li ha estat complicat prendre la decisió de canviar de vida, confessa que hi ha pedres al camí que desafien el traç del somni. Entre elles, l’idioma. Però reconeix que si hagués posat totes les traves i problemes potencials sobre la taula abans de posar fil a l’agulla al canvi de vida, «no hauria començat mai». Ara, és feliç d’haver canviat la vista d’ocell per l’olor a farigola. «Ara he après que hi ha més vida a banda de treballar en una oficina».
TÒQUIO PER MOLLÓ
Leticia Soler (56 anys) ha canviat l’interiorisme per la restauració de mobles, Tòquio per Molló, les classes de cuina japonesa pel cultiu d’un hort ecològic, un pis per una antiga rectoria. De fet, a la comarca ja la coneixen com «la Letícia de la rectoria».
Després de casar-se amb un directiu alemany que havia conegut fent windsurf a Sant Feliu de Guíxols i tenir tres fills, es van traslladar a viure a Tòquio. Durant la seva estada al Japó, que va allargar-se set anys, es va involucrar amb l’Ambaixada Espanyola, organitzant visites culturals, i fins i tot va aprofitar l’ocasió per a aprendre cuina japonesa. L’any 2008, en el retorn a la seva Barcelona natal, van ensopegar amb la crisi econòmica, però no va dubtar en arremangar-se i buscar una solució: oferir classes de cuina japonesa a casa seva. Però la passió va anar més enllà i va decidir muntar un restaurant de cuina japonesa.
I l’any 2021 va arribar el punt d’inflexió que marcaria un abans i un després en la seva vida. «Em van oferir traslladar-me definitivament a Madrid i vaig decidir renunciar-hi», assegura. Aleshores se’n van anar a viure a Roses, a partir d’on van començar a esbossar alternatives. «Un dia, uns amics ens van comentar que el propietari d’una finca de Molló estava buscant algú que li gestionés una casa rural», recorda. En visitar-la, es van trobar amb una «casa destrossada». Però a grans problemes, grans solucions. «Ens vam mirar amb el meu marit i, sense dubtar-ho ni un segon, vam dir-nos: cap a Molló». Un poble que, tot i que no havien trepitjat mai, reconeix que els va «enamorar».
La porció de vida que havien tastat fins aleshores es va convertir en un trampolí per saltar al buit. «Necessitàvem viure a un altre ritme, els fills ja s’havien independitzat i era el moment de pensar en nosaltres». Així que va aprofitar el seu talent i la seva formació com a interiorista, que admet que «no s’oblida mai», per a aportar el seu granet de sorra a la remodelació de l’antiga rectoria de Molló, que aquest mes de juny obrirà les portes al públic reconvertida en Casa Tapiolas.
UN REFUGI ON JUBILAR-SE
Després d’haver fet la volta al món, reconeix que «ara hem trobat el lloc on volem jubilar-nos». La casa rural és, de fet, un somni fet realitat. «El nostre somni sempre havia estat tenir el nostre hotel amb un petit restaurant i poder treballar amb les mans», explica. I és que, de fet, s’hi han involucrat de ple. «Posem molta cura i amor en tot el que fem, i això és el que donarà un aire romàntic i acollidor a la casa». De fet, tant restauren mobles com es preparen per a cultivar el seu propi hort. «Abans no hagués sabut ni per on començar, ara treballar la terra em ve molt de gust». Els veïns també s’han bolcat en ajudar-los, des del pagès als paletes de capçalera.
Amb tot, el seu ritme de vida també ha canviat. «Dono gràcies a Déu per haver trobat aquesta oportunitat perquè realment era el que necessitàvem, buscàvem un enriquiment personal i no monetari», sosté. I la família, assegura, està «encantada» amb la seva nova vida. «Ens diuen: quina enveja, tant de bo ens atrevíssim a fer el pas». Però fa un avís per a navegants: «no tothom seria capaç de fer-ho».
