Quan vaig anar al Vittoriale degli Italiani, a Gardone Riviera, no existia, com és natural a causa de la manca d’ús, cap rastre del galliner ben assortit que Gabriele D’Annunzio va ordenar aixecar per tenir sempre ous a la seva disposició. He llegit que en va arribar a consumir mitja dotzena al dia. Però, en canvi, sí que estava en perfecte estat de revista la famosa Sala Cheli, una luxosa cambra daurada i vermella, anomenada així per la seva tortuga mascota. Quan Cheli va morir per abusar de les roses, D’Annunzio va fer fer un motlle de bronze amb la seva figura i el va fixar al final de la taula del menjador, una advertència als convidats sobre els perills de la golafreria.
El menjar despertava en el Poeta d’Itàlia certa repulsió i segons va venir a dir li suggeria la germandat de l’home amb les bèsties, el fet simple de menjar consistia a «omplir tristament el sac». Els excessos retòrics de D’Annunzio definien, no obstant, l’ambivalència amb què es conduïa per la vida, i en el cas del menjar no resultava una excepció que el vituperés per tot seguit venerar-lo. Senzillament, encara que el terme senzillesa no sigui el més adequat per referir-se al comportament habitual del poeta irredemptista, volia allunyar la idea de l’alimentació de l’ús ordinari. La seva taula no llanguia; al contrari a la cuina, que estava dotada amb els últims avenços, hi abundaven les petites exquisideses: en sortien les frittatas, variant italiana de les truites, els canelons, els rissottos amb tòfona i gamba «alla Duse», en honor de la seva amant més famosa, la cèlebre actriu Eleanora Duse, les costelles cruixents, els peixos, els mol·luscs de petxina, enormes safates de fruita i una xarcuteria variada procedent dels Abruços. D’Annunzio era de Pescara. En el focus principal de la seva intendència gastronòmica no hi faltava un teler per a la pasta «alla chitarra».
La cap de tot això era una dona molt especial anomenada Albina Becevello, natural de Treviso, la cuinera que des de molt jove va estar al seu servei exclusiu fins al final i amb la qual va mantenir una relació diferent que amb la resta de dones que l’envoltaven. Potser per raons estètiques diuen que mai se’n van anar al llit, cosa que la converteix en una excepció tractant-se de la classe de depredador que era D’Annunzio. Complaïa, això sí, algunes de les seves peticions més extravagants i va compartir confidències íntimes. «Estimada Albina –li va escriure una nit– fa vuit dies que no follo. És igual que m’enviïs el ponx d’ou, no necessito redreçar l’esquena». Sor Intingola o la Germana Salsa, com també en deia, era capaç d’enviar-lo directament a l’èxtasi amb la recreació d’un plat d’ous i anxoves que li recordava la infantesa. «Albina, siguis lloada pels segles dels segles –li tornava a escriure– brilla per sempre en la constel·lació de l’ou i la nebulosa de l’anxova! Amén». I Albina estava disponible a qualsevol hora per satisfer els seus capricis i els de les seves amants quan ressorgien, després d’hores, d’entre els llençols.
Si resultava difícil aconseguir carn fresca en un dia determinat, ordenava a Becevello que comprés un vedell viu, el sacrifiqués i l’esquarterés ella mateixa, per després congelar el que no es consumia. Impulsiu, exigent, egocèntric, aquest era el D’Annunzio que resulta familiar a qualsevol que s’hagi interessat per la seva vida. N’hi havia un altre, amable, de vegades commovedor. Per les notes que li enviava a Becevello, li insistia que prolongués les vacances perquè semblava cansada, i amb molta freqüència li donava generoses propines, així com importants sumes de diners per enviar a un germà discapacitat. Era, sens dubte, la gratitud pel servei i la seva capacitat per cobrir-ho amb nostàlgia i sentiment casolà; a la seva manera solipsista, va veure en el talent creatiu i l’habilitat d’Albina guanyada amb tant esforç una cosa que identificava com a art i, per tant, mereixia el respecte que negava altres servents.
El que D’Annunzio exigia de la seva «cuoca» tenia les arrels al segle XIX en què s’havia criat. «Tinc una passió sobtada pels can-nel-lo-ni», li va escriure una tarda. «Has de tenir els canelons llestos a qualsevol hora del dia i de la nit. Canelons! canelons!». No tots els seus contemporanis compartien la passió pels sabors i els plats tradicionals d’Itàlia; en un moment en què el feixisme amenaçava de transformar Europa, alguns dins del seu cercle volien capgirar la cuina italiana com si fos una truita.
D’Annunzio, de nou exhibint la seva ambivalència, no els feia cas. Filippo Tommaso Marinetti, que s’havia entusiasmat amb l’expedició a Fiume del poeta i fundador d’un moviment que ell mateix va batejar com «la religió de la velocitat», va decidir declarar la guerra a la pasta a Itàlia. Com és natural, no tenia en compte el país on havia nascut. «Abollamo la pastaciutta!», van tronar pintors i poetes el 15 de novembre de 1930, durant la proclamació a Torí del manifest futurista. Parlava de preparar àgils cossos italians per als lleugeríssims trens d’alumini que substituirien els pesats de ferro i fusta de llavors. Tota aquesta mentida conceptual futurista començava a resultar aliena a aquell vers solt que era el Gran Depredador, Il Vate de les lletres d’Itàlia. D’Annunzio ja era un vell visionari aferrat a altres plaers; Albina Becevello, aquella cuinera dels seus sopars solitaris o dels refrigeris a l’alcova al costat de les seves amants, s’havia convertit feia temps en un element important de la seva vida, possiblement des del dia que es va posar al seu servei per atendre els convidats del poeta quan habitava la Casetta Rossa del Gran Canal de Venècia, el mateix lloc on molt abans el joveníssim escultor Antonio Canova havia creat la seva obra mestra, Dèdal i Ícar.
En aquella meravellosa llotja temàtica del Garda que és el Vittoriale, entre passejades pel mausoleu, el parc, la Nau Puglia, l’amfiteatre i, sobretot, el menjador de la tortuga que es menjava les roses, vaig tenir temps per imaginar-me la figura arrodonida d’Albina Becevello acudint a satisfer el segon dels plaers de la carn de l’irrepetible Gabriele D’Annunzio
