El pensador Joquim Xirau, filòsof eminent més valorat i conegut a fora que ací, fou també professor i traductor. Nat el 23 de juny de 1895 a Figueres en el si d’una família de terratinents liberals de nombrosa descendència, dos germans seus, Antoni i Josep, es dedicaran a la política, un altre, Joan, serà farmacèutic i també s’exiliarà a Mèxic. Xirau estudià a l’Institut de Figueres i a la Universitat de Barcelona, amplia estudis a França, Brussel·les, Lovaina, Ginebra i Cambridge. Després dels doctorats reeixits va dirigir, amb Emili Mira, la Revista de Psicologia i Pedagogia, fins el 1935.
Col·laborà amb les institucions catalanes, essent membre del Consell de Cultura de la Generalitat i del Patronat Escolar de l’Ajuntament i pogué entrar de professor a la Universitat de Barcelona després de ser el 1927 nomenat catedràtic de Filosofia de la Universitat de Salamanca. I d’impartir docència a la Universitat de Saragossa. Establert a Barcelona assumí una càtedra i assolí un alt prestigi per les seves aportacions entre les que remarquem la primera el 1927 El sentido de la verdad que aparegué a les Edicions de La Revista en català dos anys després. Aquests anys col·labora en premsa catalana com la mateixa La Revista o el Butlletí dels Mestres.
Mantingué també una presència cívica i ciutadana rellevant i sempre amb un pensament catalanista que mantingué al llarg de la seva vida i vinculat al pensament socialista. El 1931 fou membre de la Unió Socialista de Catalunya de la que havia estat un dels fundadors el 1923. Vice-president de l’Ateneu Barcelonès. Degà de la facultat el 1933, impulsà el Seminari de Filosofia. Publica diverses obres: Rousseau y las ideas políticas modernas (1923), Descartes y el idealismo subjetivista moderno, (1927) i L’amor i la percepció dels valors (1936). El 23 de gener de 1939 donà la seva darrera lliçó a la universitat i marxa vers un exili, curt per una mort prematura
Totes aquestes activitats, docents, socials, públiques i privades, foren trencades sobtadament pel resultat advers de la guerra refugiant-se a França i passant a Mèxic, on fou professor del Liceu Francès de la capital i de la Universidad Nacional Autónoma de México. Ací se li encarrega una càtedra universitària i desenvolupa una rica activitat docent i editorial, essent un dels puntals del Colegio de México, lon aconseguí un extraordinari prestigi per la seva vàlua. El 1940, publicà Amor y mundo, el primer treball escrit a l’exili, és la meditació i la maduració dels últims anàlisis que ja havia començat a publicar abans.
Impartí docència a més de Barcelona i Ciutat de Mèxic a París, Oxford, Cambridge, Londres i l’Havana. De la seva producció podem destacar, entre altres, Una introducció a la fenomenologia (1941), Lo fugaz y lo eterno i El pensamiento vivo de Lluís Vives i Vida, pensamiento y obra de Bergson, que han estat aplegades en l’obra completa. A la capital mexicana morí accidentalment el 10 d’abril del 1946. No feia vuit anys que era a l’exili i el seu nom fou incorporat ràpidament a la cultura i l’edició mexicana.
