"Que diferent. Només hem conduït tres minuts i sembla que estiguem en un altre món», assegura un nen de 13 anys de Girona en tornar al centre de la ciutat després d’un matí de dissabte al camp de futbol municipal de Vila-roja, feu de l’Escola Esportiva Girona Est. Mai havia sentit el nom de Trajano, com tants altres nens de la seva edat. El sorprèn la pancarta amb un gran Bienvenidos a España que rep els visitants l’entrada del barri.
L’escola esportiva, un dels peus de la Fundació Girona Est, ofereix futbol als joves dels barris que integren aquest sector de la ciutat: Vila-Roja, Mas Ramada, La Creueta, Grup Sant Daniel i Font de la Pólvora, «un conjunt de barris que històricament ha quedat invisible a la resta de la ciutat, pel seu desconeixement. En 1,5 km² hi viuen 4.200 persones. I es caracteritza per tenir alts índex de persones aturades, un nivell important d’economia informal, rendes baixes i un índex alt d’abandonament escolar. Aquest sector de Girona concentra les bosses d’exclusió social més importants de Girona i possiblement de Catalunya, que malauradament impacten d’una forma molt especial en la població infantil i juvenil. Un gran nombre de famílies, socialment i culturalment desafavorides, està en una situació d’alta vulnerabilitat i té alts factors de risc de quedar exclosos del sistema educatiu i laboral», afirmen els responsables de l’escola esportiva, que avui compta amb uns 130 nens i nenes. I amb el suport del Girona FC.
La fundació, presentada l’octubre passat amb la voluntat d’esdevenir «una palanca de transformació social», també té una proposta de bàsquet, amb 25 nens i el suport de l’Uni Girona, el Bàsquet Girona i la Fundació Ricky Rubio; una de multiesport, amb el suport del GEiEG; i una de música, amb 25 joves més. «Tot va començar amb el futbol i l’escola esportiva, ara fa quatre anys. És la punta de llança, la gran base i el motor pel número de nens que mou, però la idea és començar a deixar la marca escola esportiva i començar a ser fundació: una cosa transversal perquè els nens puguin participar de tots els projectes», explica Gerard Arderiu, coordinador de la fundació, que fins ara s’encarregava de l’escola esportiva. «El projecte central és l’educació. I treballem amb diferents vehicles. L’esport és un gran vehicle per educar i donar eines. Com més eines tinguin, més fàcil serà prendre decisions», afegeix.
El futbol com a excusa
El club és més que un club de futbol, els valors són més importants que els gols i les victòries: «El futbol només és una excusa: el més important és el que envolta la pilota, tot el que suma al voltant: jugar, interactuar, conèixer altres equips, nens i llocs, sortir del barri, veure món durant el trajecte en cotxe».
En aquest sentit, sobre els viatges a camp contrari, Arderiu també destaca que evidencien i il·lustren «el gran canvi en la responsabilitat dels pares: al principi potser havíem de fer tres cotxes d’entrenadors. I dos o tres viatges. Ara ja no cal». A més, destaca la importància d’anar més enllà de les fronteres del barri, les físiques i les mentals: «Mai serem una societat evolucionada si mantenim guetos, zones tancades».
Al seu costat, Sergi García, entrenador i educador, il·lustra la necessitat de descobrir el món que s’alça més avall del bar Cuéllar: «Un dia vam anar a jugar a Salt i en Francisco, un nen, va quedar al·lucinat: mai havia vist una persona negra. Potser si no fos pel futbol no hauria vist un entorn diferent del que havia vist fins avui. El futbol és un espai on compartir amb gent de fora. I també és important que els nens de la resta de Girona vinguin aquí i sàpiguen que aquest barri existeix. I com és. Per treure’s del cap alguns perjudicis que es poden tenir, sobretot els pares».
Gent normal, com tothom
En paral·lel, García emfatitza que els joves juguin «a prop de casa, al barri». «I amb entrenadors del barri. Som meitat i meitat: meitat del barri, meitat de fora. I és important per tal que puguin tenir referents d’aquí. Que no només sigui gent de fora que ve aquí a ensenyar i a portar allò seu. Aquí no es donen peixos. Aquí s’ensenya a pescar. Es donen eines», afegeix. En aquest sentit, Arderiu també posa en valor el barri i accentua que «des del primer moment hem intentat treballar amb normalitat, igual que ho faríem fora d’aquí, i allunyar-nos dels conceptes i prejudicis associats que hi ha. Són gent normal, amb les seves característiques i la seva forma de ser, com tothom, i a partir d’aquí l’únic objectiu és aportar eines i és aportar valors. No volem canviar ni imposar res. No som ningú per imposar. Treballem amb total normalitat».
«Un exemple molt clar, recent: l’entrenador del benjamí va convocar l’equip una hora i quart abans. Dic ‘hòstia, és molt una hora i quart abans, per què?’. ‘No, perquè si arriben tard… fem un quart d’hora més i així ja tenim l’hora’. I no. Hem de ser normals. Oi que a qualsevol altre lloc posaries una hora? Doncs aquí igual. No donem un quart d’hora de marge, perquè les facilitats acaben sent comoditats, i hi ha d’haver uns mínims responsables per part de nens i pares: ser puntuals, portar la roba. S’ha de ser normal en un barri normal», remarca Arderiu. Els jugadors, de fet, paguen 25 euros de quota cada any. I 25 euros més per les equipacions. «Oi que si anessis a fora hauries de pagar? Doncs aquí també. És molt important el tema de la normalitat i de donar valor a les coses: de regal, res. Perquè no hi ha res regalat en aquesta vida».
Arderiu destaca que el projecte «va creixent» i incorporant actors, però matisa que «els resultats de veritat els començarem a veure a partir de la tercera generació. O, encara més, quan els nens que tenim aquí siguin pares. Costa molt evolucionar. Aquí només hi són tres hores i el canvi ve per casa. Llavors hi ha punts de reforç, per donar eines. Això és pluja fina». La pluja fina, però, ja té resultats: «Hem aconseguit vehicular que al barri, de 5 a 8 de la tarda, es pugui tenir una educació no formal, com a tot arreu. I la felicitat que transmeten és molt gran. Ara estem treballant per fer un casal multiesportiu de cara a l’estiu, perquè els nens en comptes d’estar dormint puguin fer activitats als matins. I així no van a dormir a les 4 del matí: això ja tindran temps i edat per fer-ho. Els nens són nens. I són nens tot l’any. I no se’ls pot tractar com adults. Són nens. Si tenen 7 o 8 anys, o 12 o 13, han de ser nens. No se’ls pot tractar com adults, encara que la família ho vulgui. Les etapes de la vida són les etapes de la vida, i si una no es viu queda pendent i ja s’arrossega tota la vida. Molts cops ja no són nens, i aquí donem un fil perquè tornin a la infància, encara que sigui per unes hores».
García li dona la raó: «Al carrer, o al bar, hi ha un altre context, gent més adulta. Aquí comparteixen un espai amb nens de la seva edat. El futbol és un joc. I el joc et fa ser nen. Si deixen de jugar perden el fet de ser nens».
També li dona la raó el pare d’un dels nens de l’equip: «Els dona una cosa on agafar-se i on ser nens. És important que siguin nens. Per desgràcia, són adults. El meu nen, per exemple, ve d’una situació de violència de gènere que la seva mare va patir quan ell només tenia dos anys. Els dona un camí per tornar a la infància, encara que siguin tres hores. Són tres hores que no són al carrer. Ara ser al carrer no és el mateix que abans. Ara hi ha molta maldat. Hi ha molta maldat en les persones. Les persones som molt dolentes. Tenim la part bona i la dolenta i gairebé sempre guanya la dolenta. I aquí els nens estan bé, animats. Estic molt content i agraït a la fundació. No hi ha paraules per definir el que fa. Va començar des de zero i cada cop hi ha més nens. Continuarem empenyent per anar cap amunt. Som guerrillers», somriu.
No li fa res explicar que ho ha passat malament i que ha estat enganxat a la cocaïna. «És el que hi ha», admet arronsant les espatlles, veient que l’ha sentit un nen. Vol ser entrenador dels porters de l’escola. «Vull ajudar els porters, des dels més nanos als més grans. A mi m’omple. Dels nens se n’aprèn. Els nens son com esponges. Ser aquí i veure aquestes cares no es pot pagar amb diners. M’ha donat vida i apartat d’altres coses». «A vegades es posen amb els nens, per venir d’on venen. I penso ‘però què us passa? Per què us fiqueu amb els nens?’». Els estigmes són una de les coses que fan més mal, afirmen Arderiu i García, per les mirades i pels comentaris que desperten.
La pinya de «Lele»
També viu al barri Juan Olmo, conegut com Lele. Entrena l’infantil, però la seva ascendència al barri va molt més enllà. «Molts nens diuen que som com pares per ells. No som entrenadors, som educadors. Alguna cosa més, com de la família. L’esport és molt important, i més en aquest barri. És una arma principal en aquest barri. Sense l’esport, aquest barri seria molt diferent. Lliga i uneix molt. Dona vida. També al barri. I a les famílies, que estan involucrades: quan juga l’infantil hi ha més de 100 persones. I pel barri sempre se sent ‘avui juga aquest, avui juga aquell’. I evidentment dona vida als nens. Enlloc de ser sempre al carrer o on sigui són aquí. I al col·le els incentiva. Són a casa i pensen que han d’anar al col·le i han de portar-se bé perquè això d’aquí és el premi», explica, abrigat amb una jaqueta del Girona FC. El club en va donar una a cada entrenador, a més de pilotes.
I conclou: «La cara de felicitat que posen ja paga. Molts nens d’aquests no podrien jugar en altres clubs de futbol. Aquí sí. Aquí és igualtat d’oportunitats. Siguis qui siguis, pots jugar i has de tenir la teva oportunitat. No hi ha ètnies: no hi ha res. Tots son iguals: ja pots ser gitano, paio, hondureny, marroquí, de Gàmbia. Tots s’avenen. Això és una família, una pinya».
S’acomiada mentre els nens de l’equip criden «un, dos, tres, Girona Est!», mentre en Trajano, també un infant de primer d’ESO, mira els més petits des de la grada. Ell respon encadenant un sí darrere l’altre, amb vergonya i amb timidesa. Respon com un nen. Com el nen que és.
