Passaparaula. Conté la S. Pèrdua o debilitat notable de la memòria. És fàcil. Amnèsia. És el vocable perfecte per definir el creixent oblit en què ha caigut una curta (i única en el món) història del cine espanyol: els sis anys en què va estar vigent la classificació precisament «S» per a les pel·lícules més verdes. Facin la prova. Preguntin a qualsevol menor de (posem una edat a l’atzar) 45 anys. El cinema «S», amb el que va arribar a ser (no com la setena de les arts, sinó sociològicament) ha caigut en el més absolut oblit.
La segona meitat dels 70 i primera dels 80 és recordada sovint amb emocionada nostàlgia per llibertària, underground, creativa i dissoluta, però gairebé mai per aquella rebotiga que va ser el cinema «S», la qual cosa és tot un disbarat memorístic que ha decidit saldar, encara que sigui només parcialment, Ricard Reguant, conegut director teatral, guionista, realitzador de televisió i cineasta, al qual, malgrat el seu dilatat currículum, en els sopars amb amics sempre acabaven per demanar-li el mateix, que expliqués anècdotes d’aquella poc coneguda etapa de la seva trajectòria professional en la qual va ser guionista, actor i director de pel·lícules «S». Les ha recopilat en un llibre, més pròxim a unes anotacions passades a net que no pas un canònic llibre de memòries, però el seu valor documental és tan excepcional que Esteve Riambau, autor de dues desenes de llibres sobre les grans icones de la història del cine, ha decidit que mereix ser presentat a la Filmoteca de Catalunya. Com a mínim.
Entre Ciceró i Marc Aureli
La citació que ve a continuació potser semblarà inesperada o fins i tot pedant. Esperem que no. És una reflexió de Flaubert sobre aquell moment únic de la història que va de Ciceró a Marc Aureli, «quan els déus ja no existien i Jesucrist encara no havia aparegut, en què només hi va haver l’home». Aquesta és la qüestió, que entre la mort de Francisco Franco i l’accés al poder de Jordi Pujol hi va haver a Barcelona un caos cultural i creatiu en el qual tot estava permès, tal com recorda Joan Estrada, agitador d’aquella època a través d’un lloc icònic llavors com la Cúpula Venus, on els striptease de Christa Leem van ser elevats a la categoria d’una de les belles arts i, en una faceta que menys es coneix d’ell, fins i tot extra en una de les pel·lícules dirigides per Reguant, No me toques el pito que me irrito.
Aquells van ser els anys de Nazario i Ocaña, del tenorio del Born, de les Jornades Llibertàries del parc Güell, de les Jornades Catalanes de la Dona, en les quals el paranimf de la UB a punt va estar de convertir-se en un gran taller d’exploració genital femenina (al final va ser als passadissos i als lavabos, que no és poca cosa) i, al que anàvem, d’una mena d’efecte gegant Streisand avant la lettre. Així mateix.
El 2003, Barbra Streisand va reclamar que una fotografia de la seva casa de Malibú fos retirada de la base de dades d’internet i, és clar, va aconseguir el resultat contrari. Una imatge a la qual ningú havia parat atenció va passar a ser centenars de milers de vegades descarregada. El 1978 va passar una cosa equivalent a Espanya. El final de la dictadura va suposar el final de la censura prèvia, per no dir literalment un torrencial desgavell. La repressió havia sigut tan majúscula que el desenfrenament posterior va ser inversament proporcional, de manera que el Govern d’Adolfo Suárez, en una incalculada decisió, va ordenar que les pel·lícules que poguessin ferir la sensibilitat dels espectadors fossin exhibides, a manera d’advertència, amb el qualificatiu de «S» a les portes del cine. Allò va aconseguir l’efecte indesitjat. Eren pel·lícules rotundament dolentes, però les sales s’omplien sessió rere sessió i, amb això, les butxaques dels productors.
Reguant repassa al llibre com algunes inversions de 500.000 pessetes es multiplicaven per 10, 15 o 20 en taquilla. Alguns d’aquells visionaris, per anomenar-los d’alguna manera, van guanyar notables sumes de diners, prou perquè, quan l’era del cine «S» va arribar al seu final amb l’accés de Pilar Miró a la Direcció General de Cinematografia, poguessin produir pel·lícules de factura més exigent, com El Lute i El caso Almería. Es podria afirmar que els pits van alletar aquella època. És el cas d’Interviú, revista de referència, que amb els seus nus en portada i en pàgines interiors va poder pagar les nòmines de periodistes d’investigació.
L’oportunitat de Reguant
Reguant, repassada la seva trajectòria, simplement va ser la persona adequada en el moment oportú. Era fill d’una família que tenia una botiga de revelat fotogràfic, un establiment que en l’etapa agònica del franquisme estava unida pel cordó umbilical de l’autopista A-7 a Perpinyà. D’allà portava el seu oncle pel·lícules rodades en súper-8 que es venien clandestinament als clients de confiança. Mort el dictador i inaugurada aquella etapa entre Ciceró i Marc Aureli, es va introduir en el món d’aquells rodatges, primer com a guionista mal pagat, després com a actor i, finalment, com a director, on va viure tota mena de còmiques situacions que relata al llibre. No va ser bona idea, sens dubte, rodar a Tunísia i aparcar la furgoneta en la qual es canviaven de roba les protagonistes a les portes d’una mesquita. Però en aquest viatge als sis anys del «S» ve més de gust, per concloure, que l’acudit, una reflexió. És una mica exòtica, queden avisats, però aquí va.
Explica Reguant a través d’un parell de capítols com de difícil va ser rodar la primera escena realment, com es deia llavors, porca. El problema ni van ser les càmeres, ni el plató ni la contractació de dones disposades al nu explícit. A elles les van trobar, en alguns casos, en clubs de cites. Per als actors, van posar un anunci a la premsa. Entre els interessats, molts estaven sorpresos que, a més, els pensessin pagar per allò. Quins temps. A l’hora de la veritat, no obstant, allò va ser una processó de destrempades. Fins i tot el grum d’un hotel en el qual van llogar una habitació per rodar una escena es va postular com a actor porno, amb idèntic resultat fallit. L’atàvica por masculina de ser incapaç de satisfer la dona, probable causa partícip de tants segles de masclisme, sempre disposada a demonitzar el plaer femení, va quedar resumida en certa manera entre aquelles quatre parets. Evidentment, d’això ni se’n va parlar allà llavors, però, el que hem dit al principi, el valor documental de Clasificado S, el llibre, no és com ho explica, sinó el que explica.
