Diari de Girona

Diari de Girona

Temples romànics del Ripollès en miniatura

Josep Maria Anglada fa més de tres dècades que destina les hores lliures a fer maquetes, i durant la major part d’aquest temps ha elaborat minuciosament una col·lecció de 29 peces basades en esglésies romàniques del Ripollès; ara, plasma el passat miner d’Ogassa

Josep Maria Anglada contemplant una de les maquetes que té exposada al Palau de l'Abadia Ariadna Reche

El Palau de l’Abadia, un edifici d’origen medieval ubicat a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), acull una col·lecció de 15 maquetes d’esglésies i ermites romàniques de la comarca. En vitrines individuals, el visitant pot apreciar fins a l’últim detall de reproduccions més que acurades d’aquests edificis, repartits per l’orografia del territori. Un mirall, col·locat a la part posterior de cada recipient, permet contemplar-ne tots els angles i fa palesa la delicadesa i precisió de la seva construcció.

L’autor de l’obra és Josep Maria Anglada, nascut al municipi veí d’Ogassa. De maquetes en té 14 més a casa, guardades en capses, que completen una col·lecció d’un total de 29 peces del romànic del Ripollès, elaborades al llarg d’un parell de dècades. La primera, Sant Martí d’Ogassa, la va fer l’any 1990, coincidint amb la restauració del temple. «Sempre havia estat aficionat a fer maquetes i vaig pensar que aquesta l’havia de fer en miniatura; amb pedres proporcionals», explica. Unes pedres seleccionades minuciosament als boscos del seu municipi. I encara les extreu d’allà: «Intento que tinguin la tonalitat de l’església real», afirma. I recalca que «han de ser pedres que es puguin treballar»; és a dir, fàcils d’esmicolar.

La reproducció de Sant Cristòfol de Ventolà nevat, dins d’una de les vitrines ubicades al segon pis del Palau de l’Abadia. Ariadna Reche

Anglada és maquetista autodidacta. La primera església que va reproduir, reconeix que la va fer «molt complicada». «Em feia por que les pedres caiguessin i hi clavava claus per dins; va ser molt enrevessat». Una tècnica que ja no utilitza i que ha anat simplificant amb l’elaboració de cada maqueta. Actualment, si les parets són força altes, construeix una base de fusta i, després, la recobreix amb pedra. «Si és una paret baixa, sí que la faig directament de pedra», detalla.

Les construccions de les maquetes comencen totes de la mateixa manera. Primer, selecciona una ermita i s’hi desplaça; en fa fotos i la mesura in situ al detall. Ho fa amb un metro per les singularitats més menudes i, per les parets del temple, s’emporta una canya de pescar. La majoria, relata, fan entre 5 i 6 metres d’alt i la canya s’estira prou. «A alguna persona l’he sorprès; trobar-me enmig de la muntanya amb una canya de pescar, no deixa de ser curiós», confessa rialler. La té des que era jove i aficionat a aquesta pràctica, la canya. «Per pescar no va servir i ara serveix per a les esglésies», recull. Pels punts més alts, com el campanar de Santa Cecília de Molló, porta un làser. «Intento fer-ho tot; mesurar cada fragment al detall perquè quedi tan real com sigui possible».

Detall de la maqueta de dos metres de llarg, sobre el passat miner d’Ogassa, que Anglada està acabant d’ultimar al garatge de casa Ariadna Reche

Un cop recollit el material, se l’endú al taller. I a partir d’aquí, el comença a reproduir. Calcula que a cada peça hi destina unes 700 hores en total. «Sembla molt, però també fa molts anys que m’hi dedico», confessa. I afegeix: «Si hi passes cada dia un parell d’hores, cada any tens una maqueta».

A les ermites més petites hi ha destinat la meitat de temps. Un temps que passa al taller, sota casa, on les construeix. Amb la persiana pujada, treballa mentre l’espai s’il·lumina per la llum natural del carrer i s’omple de la remor de l’activitat dels veïns i la gent que passeja.

Li agrada passar-hi estones llargues, al taller, però reconeix que té un límit: «Més de dues hores fent maquetes no hi puc estar; se’m cansa la vista i les mans de treballar amb tanta precisió». Confessa que molts dies, abans de deixar el taller, es pot passar mitja hora contemplant la feina feta: «m’agrada».

Les pedres recollides les talla amb alicates. Confessa que no ho fa amb una radial -que seria més fàcil- perquè no quedin «tan ben tallades». Un cop esmicolades, les afina amb una llima; una a una, perquè siguin singulars i úniques. «Si no ho fes així, de tan perfecte semblaria una construcció de Lego i no una reproducció». És perfeccionista i meticulós.

5 L’autor autodidacta amb la maqueta completa dels últims anys d’activitat de les mines d’Ogassa. 6 La miniatura de Sant Esteve de Llanars, exposada al Palau de l’Abadia.

Les teules d’algunes esglésies, que no estan recobertes amb pissarra, les fa amb el cartró dels rotllos de paper de vàter. Primer el desgrana a tires, que pinta per separat amb diferents tonalitats roges. Després, les talla i les doblega per fer cada teula. I, finalment, les col·loca barrejades sobre la teulada «perquè quedi de diferents tonalitats i es vegi més real». Revela que aquesta tasca és de les més fàcils i ho exemplifica: «Ho pots fer, com aquell qui diu, amb el vestit de la festa major perquè no t’embrutes». Abans de donar-les per definitives, les maquetes les completa amb arbres i detalls exteriors; fins i tot, n’hi ha una que l’ha cobert de neu: Sant Cristòfol de Ventolà.

29 maquetes romàniques

Fer aquesta col·lecció no era l’objectiu inicial de l’autor. En primera instància, Anglada va decidir reproduir una ermita del seu poble, Sant Martí d’Ogassa, a la que més tard n’hi va afegir tres més, en honor a una excursió que organitzava la Unió Excursionista de Sant Joan anualment. La ruta incloïa, a part de l’ermita de Sant Martí d’Ogassa, la de Sant Martí de Surroca, la de Sant Ponç d’Aulina i la de Santa Llúcia de Puigmal. «La de Sant Ponç és de la Garrotxa; això demostra la poca intenció que tenia de fer les del Ripollès», afirma el maquetista.

Tanmateix, revela que un cop acabades les quatre peces, va tenir ganes de fer una col·lecció que n’ha acabat englobant 29 (quasi totes les existents). D’esglésies i ermites; els monestirs -de Ripoll, Sant Joan i Camprodon- no té intenció de fer-los. A banda del fet que «són deu vegades més grans i hi hauria de dedicar moltes hores», considera que «ja es visiten» i que les seves maquetes serveixen per descobrir els temples històrics més petits, inaccessibles per la distància geogràfica entre si i la ubicació, en alguns casos, enmig de la muntanya.

Ara fa una vintena d’anys que la meitat d’aquesta col·lecció està exposada a Sant Joan de les Abadesses. L’autor confessa que li agradaria que s’habilités un espai que les concertés a totes, afegint vitrines per a les que té guardades a casa. Manté l’esperança que algun dia pugui fer-se. «Tenen un interès artístic lliure; el que la gent els vulgui donar. Però també tenen un interès cultural i històric, i aquest no se’ls hi pot negar», sentencia. Anglada considera que, conjuntament amb un grapat de fotografies històriques, les maquetes servirien per «recopilar i mostrar la història del romànic en un mateix espai museístic».

Detall d'una construcció de la maqueta general del passat miner d'Ogassa Ariadna Reche

El que més li agrada, de tota aquesta feina que fa, és que «la gent les vegi i em digui, a través del blog o en persona, què els han semblat». Explica que, per tots dos mètodes, rep molts comentaris positius.

Tot i que hi ha passat moltes hores, té clar que no li hauria agradat dedicar-s’hi professionalment. «Pervertiries l’ofici», assegura. I ho justifica: «Fer maquetes ha de ser una feina artesanal i que no tinguis pressa per acabar. Si vols anar massa ràpid, corres el perill de passar-te de proporcions i que no quedin tan reals com haurien de ser».

El passat miner d'Ogassa

Ara ja fa sis anys que no fa maquetes del romànic del Ripollès. Durant tot aquest temps, s’ha dedicat a reproduir el passat miner del seu municipi local: Ogassa. Té gairebé una desena de maquetes individuals, de mines i línies ferroviàries de mineria als anys 50,exposades a l’Ajuntament de Sant Joan. Al seu garatge, ultima els detalls de la que creu que pot ser la seva última creació: una maqueta general que aglutina totes les mines i la comunicació entre si; fa dos metres de llarg.

«No tinc pressa a treure-la», confessa. «M’agrada molt i em sap greu que se’n vagi de casa; és la història de quan era jove. Ara hi mato l’aranya», conclou.

Compartir l'article

stats