Prudenci Bertrana és conegut per la seva gran novel·la Josafat, però Nàufrags fou la seva primera publicada amb èxit i és considerada pels estudiosos una obra molt rellevant. Podem afegir que és de molt bon llegir i que el viatge literari és en el temps i l’espai però també a l’interior del cor humà.
Editada a la laica, avançada i progressista editorial del diari El Poble Català, en una molt bonica edició d’una mítica col·lecció en la que aparegueren autors jovencells cridats a tenir un important paper: Rovira i Virgili, Josep M. Folch i Torres, Pous i Pagès... Esdevingué una autèntica novetat ideològica en una societat on la presència i influència de l’església era immensa. La literatura començava a criticar la seva forta dominació, del bateig a l’extremunció, de la vida a la mort, amb la barreja entre les funcions de l’estat –documentació del naixement, del matrimoni, la mort, cementiris...- i la presència oficial d’una activitat privada. Esmentem només el cas teatral d’Electra de Galdós, amb manifestacions al carrer. Era el preludi d’altres qüestions més dures encara –divorci, avortament...- i on cuejarà la resposta oficial: afusellament de Ferrer i Guàrdia per disputar l’ensenyament a l’església, sota l’excusa de mal pagador d’una inducció als desordres de la Setmana Tràgica o Setmana Roja.
Els vint-i-nou capítols de Nàufrags són breus, reiteratius en els sentiments i l’evolució d’una vida marcada pel seminari i uns desigs de joventut de l’amor, la vitalitat, la sensualitat de les relacions. Però els convencionalismes i les limitacions priven. La vida és una mar i mossèn Joaquim, la seva germana Lena i la cosina Cèlia són els protagonistes. Joaquim viu a la intempèrie en la immensitat de la mateixa navegant sense rumb i en plena incertesa, sigui a ciutat o a l’ermita perduda a la serra. Tant se val.
Aquesta és l’argumentació de la tercera novel·la de Bertrana, després de Violeta i Josafat, i en la que sembla no hi passi res, que no hi hagi cap acció. Pocs fets però riquesa emotiva, tothom té en el seu interior uns pensaments, uns desigs, uns ideals, uns anhels, i els del jove Joaquim se’ns obriran, esbullats com rosa marcida, del tot davant la passió que sent, jove com és, per una noia que, tanmateix, és la cosina però ell, clergue, ha fet vots de castedat i la seva germana renuncia al futur familiar propi per tenir-ne cura. Tot un panorama vital on triar és impossible sense l’escàndol.
La novel·la té cinc edicions. Apareix el 1907, la segona edició, reescrita, el 1930, a Proa, que ha estat la base per la darrera. La tercera, dins les obres completes (Selecta, 1965), la quarta en una col·lecció que no va poder reeixir tot i la bona intenció del seu director, Joaquim Molas, «L’Alzina» d’Edicions 62, el 1986, i la darrera, exhaurida, a Ela Geminada, en la reeixida col·lecció dedicada a Bertrana que dirigeix Xavier Pla. Té un extens estudi introductori d’Oriol Ponsatí-Murlà que analitza les diverses edicions.
El text de Bertrana és elaborat amb una fina sensibilitat, traspua al·lusions de rerefons, suaus, del tipus següent, tot just començar: «Regnava un gran silenci: un d’aqueixos silencis respectuosos, com els que solemnitzen els defalliments d’amor.» I poca acció, molt poca acció, descripció de sentiments, de percepcions, només interioritats, la vida interior en la que l’autor excel·lirà en altres obres seves en les que narra el món interior.
Ací, com en Josafat, un tema viu i que serà motiu d’escàndol social atenent la força de l’estament eclesiàstic en la societat tradicional catalana. Criticada i blasmada, com Josafat, pel seu contingut de ruptura moral, rebé elogis tant de les posicions avançades ideològicament com d’escriptors com Joaquim Ruyra.
