Diari de Girona

Diari de Girona

El món perdut del pare Ubach

El monjo Bonaventura Ubach va documentar amb la seva càmera la manera de viure de pobles del Pròxim Orient que havien canviat poc durant segles i que testimoniaven el llegat de les cultures que van escriure la Bíblia; les fotografies que va captar es poden consultar «on line» i ara a més al Museu de Montserrat se’n fa una exposició

Un sacerdot compra al mercat de Betlem, en una imatge que també palesa la convivència entre diferents comunitats religioses. Bonaventura Ubach

L’afany del pare Bonaventura Ubach (1879-1960) per retenir tant com fos possible l’essència de les civilitzacions que van engendrar els textos bíblics es palesa en les més de 6.000 fotografies que el monjo i els seus col·laboradors van fer en els viatges i les estades al Pròxim Orient durant el primer terç del segle XX, un llegat imponent del qual se’n fa ressò l’exposició La mirada del biblista. Instants d’eternitat que acull el Museu de Montserrat fins al proper 17 de juliol. «Les imatges estaven destinades a il·lustrar els volums de la Bíblia Grossa, una de les grans fites de la Catalunya dels anys 20», explica l’arqueòleg i comissari de la mostra Joan Eusebi Garcia Biosca. Talment com la Sagrada Família, que sembla que acabarà tenint més sort, la Bíblia montserratina projectada per Ubach va restar inacabada, però el corpus fotogràfic destinat a acompanyar els textos en uns volums propis està emergint i s’ha digitalitzat i posat a disposició de la ciutadania a través de la pàgina web de la Biblioteca de Montserrat.

«Encara hi ha molts calaixos per obrir», reconeix Garcia Biosca rememorant que en els darrers anys el nom del pare Ubach, que va residir a Palestina i va recollir testimonis materials i arqueològics de les cultures bíbliques, s’ha fet cada cop més conegut, ha estat objecte d’una ficció literària -L’arqueòleg, de l’escriptor gironí Martí Gironell- i ha merescut fins i tot expressions com la de l’Indiana Jones de Montserrat. Però de l’Ubach fotògraf no se n’havia parlat gaire, tot i que aquesta faceta «ja era coneguda», principalment pels tres volums il·lustrats que es van publicar acompanyant els vint-i-cinc de traducció dels llibres bíblics.

Vista dels treballs d’excavació del jaciment de Ramat al-Khalili, a Hebron, l’any 1928.

«A la Catalunya de l’època es van emprendre grans projectes, com la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, però la Bíblia Grossa ha quedat una mica amagada, potser per la seva temàtica religiosa», indica Garcia Biosca. «Era un esforç titànic, la primera traducció al català de la Bíblia que es feia des de l’edat mitjana, amb un aparell crític exuberant», afegeix l’arqueòleg: «Una feina sense precedents».

Del segle XV al XIX

Ubach va fer un primer intent el 1915, quan «va presentar un projecte per traduir la Bíblia al castellà a una comissió bíblica espanyola», tot i que no va reeixir. El 1478, es va publicar la coneguda com a Bíblia valenciana, una de les primeres traduccions a una llengua moderna, però per trobar el text següent en català del llibre sagrat del cristianisme s’ha de fer un salt de tres segles i mig. «El 1832, Josep Melcior Prat, un català exiliat a Londres, va traduir Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesucrist per a la Societat Anglesa i Estrangera de la Bíblia, destinada a la comunitat protestant», explica Garcia: «Un dels trets que diferencien catòlics i protestants és l’accés a la Bíblia en la llengua vernacla; els protestants estaven a favor que hi hagués una Bíblia a cada casa, però els catòlics deien que només es podia llegir en llatí. Fins que no es va superar la Inquisició, les Bíblies en català i en castellà estaven perseguides».

El monjo fotògraf s’apropava sempre amb empatia als grups de dones i nens als quals volia retratar, com aquestes beduïnes que passen l’estona a l’entrada de la cova on vivien, l’any 1926.

Ja al segle XX, el polític i empresari Francesc Cambó «va considerar que si Catalunya era una nació moderna, havia de tenir els textos fonamentals de la nostra cultura en la nostra llengua, i per això va tirar endavant la Bernat Metge i la traducció al català de la Bíblia», un projecte al qual Ubach s’hi va sumar inicialment però del qual se’n va despenjar posteriorment per emprendre la Bíblia Grossa, que no es va poder concloure però va ser la base de la traducció en format assequible i tapes verdes que tenen moltes famílies catalanes.

.Llauradors amb arades al coll, a Hebron (1935).

«La guerra espanyola i després la mundial van dificultar l’empresa d’Ubach, i va arribar un moment en què Montserrat no tenia els diners per continuar el projecte», anota Garcia: «A més, els criteris editorials i d’exegesi bíblica dels anys 20 havien canviat molt als 50, en portes del Concili Vaticà II, que va promulgar una església més oberta; la bíblia montserratina va quedar antiquada».

Una tècnica molt útil

La fotografia no era un invent acabat de sortir del forn quan Ubach la va descobrir a principis del segle XX, però «a finals del XIX Kodak va treure la Box, la primera càmera portàtil, i això va democratitzar la seva pràctica». En aquest sentit, Garcia no dubta a afirmar que «el monjo estava a l’última de les novetats del gènere» i era conscient que «la fotografia era un mitjà excel·lent per documentar la cultura material, els monuments, les inscripcions, s’hi va llançar de cap, tot i que ell no era arqueòleg».

El pare Ubach (assegut, a la dreta), a un grup de sacerdots sirocatòlics, el 1922 a l'Iraq.

El comissari explica que en el primer viatge al Sinaí, a inicis de la dècada de 1910, el pare Ubach ja va fer fotos. «Es van publicar, però no n’hem trobat els originals», indica Garcia. El gust d’Ubach per la fotografia va continuar durant les seves estades a Palestina fins al punt que va demanar a Montserrat que li enviessin joves monjos per formar-los en la tècnica que li permetia capturar la manera de viure de pobles mil·lenaris. Fa uns quants anys, «l’Institut Europeu de la Mediterrània va tenir coneixement del fons del pare Ubach i va entomar la feina de preservar-lo i divulgar-lo».

Realitzades fa pràcticament un segle, les plaques del monjo ens han arribat en bon estat de conservació gràcies a la cura de l’Scriptorium de l’Abadia de Montserrat, que «conserva els calaixos, les fitxes i les llibretes on anotava les dades de les excursions». A parer de Garcia, no hi ha un fons igual a l’Estat espanyol i ben pocs a Europa: Ubach va cobrir des de l’Iraq fins a Egipte, però es va centrar sobretot en tres països, Palestina, Jordània i Israel». Ubicat a Jerusalem, el clergue català va fer diversos viatges pel Pròxim Orient, dels quals en va deixar prolífica constància.

Cultures que s’esvaeixen

Bonaventura Ubach «era conscient que va ser dels darrers que va poder veure en persona un món que desapareixia, un món que per a ell es va mantenir durant segles amb pocs canvis». Tal com apunta Garcia, «en la segona meitat del XIX es van produir transformacions com el ferrocarril, la industrialització i el creixement de les ciutats que van posar fi a formes de vida molt antigues». Al monjo arqueòleg li «interessaven» sobretot els beduïns, perquè «considerava que eren el reducte de les formes de vida que volia observar».

Dones beduïnes amb nens a Palestina.

La fi de l’imperi otomà va limitar la llibertat de moviments d’aquest poble nòmada. Les tensions a la zona de Palestina, la immigració, la guerra... van liquidar un passat que tenia molt valor per a Ubach: «Va aixecar el testament d’un món que estava desapareixent, i ho va fer emocionat i dolgut; tenia un parer negatiu sobre la colonització jueva perquè la culpava d’aquest punt final». Segons Garcia, «l’Església anterior a la Shoah tenia una posició doctrinal antijueva, els seus fidels eren els que vivien en aquella zona, i vivia amb preocupació tot el que hi passava».

De la fotografia de paisatge, al monjo li interessaven «les panoràmiques» perquè «ressalten la petitesa de l’home enmig de la immensitat de la natura». Però els seus «punts forts» eren «els grups humans, com vivien, com podien ajudar a entendre els textos bíblics». Ubach va establir vincles amb les persones que visitava, i per aquest motiu va poder realitzar fotos des de l’interior dels grups: les instantànies que es reprodueixen en aquest reportatge en són una bona mostra.

La fotografia bíblica

El treball que van dur a terme Bonaventura Ubach i els seus col·laboradors «s’insereix en la tradició de la fotografia bíblica, un gènere comercial que va néixer a la segona meitat del segle XIX; al Líban, Síria i Palestina hi havia empreses que feien fotos per vendre als pelegrins, que volien endur-se un record. «El model que va seguir el montserratí era el dels pares dominics, que van realitzar una feina exhaustiva de documentació i de planimetria», explica Garcia.

Processó de diumenge de Rams a Bagdad, l’any 1922; l’acte és força concorregut i dona testimoni de la presència de comunitats cristianes al Pròxim Orient convivint amb els qui professaven altres credos religiosos.

Processó de diumenge de Rams a Bagdad, l’any 1922; l’acte és força concorregut i dona testimoni de la presència de comunitats cristianes al Pròxim Orient convivint amb els qui professaven altres credos religiosos. Toni Mata i Riu

La qualitat de les impressions realitzades per Ubach i els seus ajudants en plaques fotogràfiques de 10x8 i en plaques de cel·lulosa gairebé tan grans han permès fer reproduccions d’una nitidesa encomiable i panoràmiques de format gegant. D’aquesta manera, es pot gaudir del visionat d’unes instantànies que transporten als anys 20 del segle passat i permeten aprofundir en la dimensió polièdrica del treball que el monjo va dur a terme a Terra Santa.

En aquest sentit, l’exposició de Montserrat exhibeix a més de les fotos d’Ubach diversos materials documentals que parlen d’una època en la qual es van encavalcar diversos projectes de traducció de la Bíblia al català i es van iniciar les expedicions científiques al Pròxim Orient.

Compartir l'article

stats