El cert era que Cèlia semblava ufanar-se més encara amb l’encens vulgar dels galants que l’enrondaven.
Revivia amb un nou aspecte perdent sa mobilitat d’ocell juganer i les seves rialles ingènues, adquirint aires de matrona, de dama incompresa somreia amb certa benevolència i parlava amb una ironia casolana i de bon ésser, absolutament inofensiva. El sacerdot la jutjava amb severitat. Li pesava la seva cadena d’esclau aquella cadena forjada amb tanta il·lusió i que ara continuava lligant-lo a un cos sense ànima, un cos que l’atreia fatalment, que se l’enrossegava amb el seu encís carnal.
I l’abrusava una sedasseria eròtica, un afany d’esbrinar els enigmes d’aquelles rodoneses, d’aquell nu que mai no podria conèixer. Les confidències de la cel·la sorgien novament tal com les havia oïdes a aquell terrible company de Seminari, amb tota la seva franca brutalitat, amb aquella cadència enervant i amb aquella tria de paraules afrodisíaques que enfollien els sentits enyoradissos.
I se li apareixia la faç acartronada i resseca de l’ordenando en que la claror freda de la lluna marcava grans plans d’ombra, movent l’esbiaixada boca ressonant com la d’un oracle, profetitzant l’hora present, l’agonia present.
Els dies s’escolaven igualment malignes i xardorosos, i ell, irresolut, seguia sotjant Celia procurant endevinar les palpitacions de les seves carns, els petits calfreds de la seva pell, les més insignificants febrades que l’estremien, tots els lleus misteris d’una feminitat que esdevé plena i completa.
A voltes es cansava i restava setmanes enteres reclòs a la seva cambra com un ocell ferit que s’arrauleix per morir.
El despertar era un turment car els somnis tenien per a ell ironies cruels, i Cèlia, emmalaltida, se li presentava plena de consentiment i de dolcesa.
I en l’hora poètica de la matinada, quan fora al jardí xerrotejaven els oronells, i el ventijol espolsava la rosada de les branques verdejants, i la cambra s’inundava de fresca claredat i una vaga aroma de flors novelles es filtrava pels junts del balconet, era l’instant que amb més vital energia cobejava l’amor de la seva cosina.
La seva castedat li pareixia llavors una cosa insofrible. Veia l’adorable testa de Cèlia reposant en el mateix coixí, els ulls closos, ombrejant-li les pestanyes la seva galta aborrissolada, els narius sensuals i vibradors, la boca desclosa mostrant les dents encavallades i lluminoses; creia percebre el perfum que es desprèn del cabell de la dona volguda, olor de niu, de plomissol, de violes, d’agrosa transpiració d’animal manyac i després la verge somreia, estirava els braços de pell morena i ensetinada i l’embolcallava en una abraçada somniosa, obligant-lo a enfonsar el seu rostre en la plenitud tèbia, de la seva gorja excelsa.
Una enyorança profunda, sense llàgrimes, dominadora i salvatge, l’escometia. Oh!, la trista solitud d’aquelles matinades de la seva vida!
Es vestia amb recança, calmosament, contemplant la seva cambra austera; el cobrellit de flors grogues (...)
