Quiosc

Diari de Girona

De la «gauche divine» a les nits de Piqué

A mitjans dels anys 60, el carrer Tuset de Barcelona, que la vida nocturna del jugador del Barça ha tornat a posar d’actualitat, es va convertir en l’epicentre de la modernitat i el laboratori d’una nova societat de consum; hi van circular models, músics, intel·lectuals i polítics que van generar una gran agitació social i cultural

Salvador Dalí arribant a la Cova del Drac, on va muntar un happening en el qual va signar llibres sobre la closca d’una tortuga que va regalar al zoo. Álvaro Monge

Els ecos de música ie-ie sedimenten en ritmes de reggaeton. Els artistes, intel·lectuals, creatius i fotògrafs del vell Tuset dels 60 i dels 70 han donat avui pas a esportistes multimilionaris, executius sibarites, criptousers internacionals i advocats first class. Però el carrer Tuset, a la seva manera, continua sent diví.

Més de quatre dècades després de l’època daurada de la gauche divine, els seus escassos 300 metres conserven l’aurèola de lloc mític. Tot i que els temps han canviat. Aquell oasi que s’esforçava a ser contracultural és avui dia el vedat d’oci de famosos, influencers i futbolistes com Gerard Piqué, habitual dels clubs i restaurants de la zona. Aquests dies, el nom de Tuset torna a estar en boca de tothom perquè s’hi ha forjat la notícia del cor de l’any: la relació de Piqué amb una jove que ha desencallat la ruptura oficial amb Shakira.

Però el carrer també matina. I el bullici es desperta amb el dia. Des de primera hora pot veure’s trànsit de gent entrant i sortint del caixer, o esmorzant en bars de la zona, on llueixen paios amb americana, Rolex i sabates llustroses. La majoria d’edificis acullen en els seus pisos superiors despatxos d’advocats i empreses de publicitat, tot i que també trobem un coworking sanitari i companyies cosmètiques. El lloguer mitjà ronda ara els 3.000 euros. I el partit més votat a Tuset en les últimes municipals va ser Ciutadans.

Situat en la sisena planta d’un edifici amb aires de brutalisme arquitectònic, Contrapunto BBDO és una agència de creativitat que continua atresorant la vella inspiració de Tuset. Hereva de la clàssica Tiempo BBDO, fundada el 1960 i popular per campanyes com les de Freixenet creades pel mític Leopoldo Pomés, l’agència es desperta amb un ideari nou que connecta amb el pols del carrer, fet d’idees líquides i propòsits socials. Les seves oficines són història viva de Barcelona.

Avançat el matí, els dos passatges que vinculen el carrer amb els seus paral·lels apareixen més transitats. El passatge David porta a Aribau. Aquestes galeries, que avui acullen un gran supermercat i diversos comerços, es coneixien com a Drugstore Tuset. Estan ubicades en un edifici d’aspecte neoclàssic, la història del qual es remunta a principis del segle XX.

El Drugstore només tancava una hora el dia, per a la neteja del local. JAUME MOR

A la vorera de davant, el passatge Arcàdia, que en el seu temps allotjava l’Stork Club, lloc de reunió d’artistes de diversa índole -en les seves visites a la ciutat, Lola Flores mai fallava-, continua representant una república independent del món i un trànsit de reverberacions retro. Cares relativament noves a la zona com A Vocados, Tento i La Burguesa serveixen les seves menges sense parar. A la llum del dia, sorprèn veure en aquest carrer un Macxipa amb un gran rètol de 24 hores presidint-lo.

Misteris a part -després hi tornem-, a Tuset es poden trobar menús de migdia més accessibles, però hi ha un local on costa trobar lloc: Honest Greens. Aquest restaurant de menjar saludable atrau infinitat de moderns i turistes.

A la tarda, i amb la caiguda del sol arriben les copes amb tapes. Locals com 4 Latas i Ajoblanco es posen a rebentar. Fins a última hora de la tarda segueixen en marxa comerços com la mítica perruqueria Iranzo, un negoci de butaques de massatge i la gran botiga de mobles Habitat, ubicada en un imponent edifici de tribunes semicirculars a la cantonada amb Diagonal. Creada als anys 60 pel dissenyador anglès Terence Conran, el seu elegant repertori d’elements de la llar fets de materials bioètics compta entre els seus clients amb la baronessa Thyssen i Artur Mas, veí del carrer.

Avui pocs assidus recorden que aquest carrer va arribar a dir-se Tuset Street perquè els qui alternaven per aquí, mig segle enrere, van voler mirar-se al mirall de la londinenca Carnaby Street, bressol del swinging london. És cert: aquí ja no s’albiren fills de la burgesia amb temptacions romàntiques i revolucionàries, però les cares guapes hi segueixen. Sobre les seves voreres continua planejant un formiguer d’activitat comercial, hedonisme de classe alta i oci nocturn enfebrat. Les nits de Bocaccio han esdevingut matinades de Bling Bling.

Que venen els «erasmus»

Per a una ànima despistada, travessar aquest carrer passada la mitjanit d’un dimecres pot ser un exercici inquietant. Disseminats per les voreres, infinits grups de joves orinen sobre arbres i persianes, mentre alguna noia emergeix d’una discoteca amb el seu luxós vestit cobert de vòmit. Des de la platja, els promotors atrauen els erasmus fins a Sutton Club Barcelona amb la fórmula de barra lliure de 17 h a 00 h per 40 €. Així es resol l’enigma del MacXipa 24 hores, que no deixa de servir entrepans i pastes de matinada als postadolescents.

Els dijous arriben més universitaris a aquest primigeni temple de l’oci. El cap de setmana el club cerca un traç més fi: s’exigeix vestimenta clàssica i puja la mitjana d’edat. És llavors quan es pot veure algun client top utilitzant els seus caixers de criptomonedes.

Just al costat, Gatsby Barcelona proposa un viatge en el temps que va més enllà de l’època de la gauche divine. Aquest restaurant evoca el Nova York dels anys 20 del segle passat, amb un local inspirat pels antics speakeasy, elevat a l’enèsima pels seus sopars-espectacle. Hi ha un codi de vestimenta elegant per garantir l’ambient glamurós. Tanmateix, la gran triomfadora de la nit a Tuset és la selecta discoteca Bling Bling, una passarel·la de gent guapa des de la seva permanent cua al carrer fins a les seves nombroses pistes de ball i les seves sales VIP per on cirulen secretament esportistes multimilionaris i corren ampolles de Dom Pérignon Rosé de 1.500 euros.

Els altres dos grans vèrtexs nocturns són Feroz Barcelona i l’atribolada cocteleria La Traviesa Tuset. Com a hores d’ara ja deuen saber, aquest còctel bar d’aires pícars està en l’epicentre de les xafarderies sobre l’amiga de Piqué. Sens dubte, el nom d’aquest desenfadat local ha anat de primera a innombrables periodistes de la xafarderia, però no: la noia no és cambrera de La Traviesa. Feroz, per la seva banda, enlluerna per la seva cuina de mercat i els seus elegants salons retro. El seu èxit orbita entorn del moment en què els tovallons de còctel substitueixen els plats de gambes i caviar iranià. De nit es converteix en un exclusiu club freqüentat per vips. El dj agita l’ambient i les portes baten sigil·losament per acollir empresaris, músics i futbolistes. Malgrat la discreció del seu personal, a Tuset se sap que figures com Rauw Alejandro, Rosalía, Dani Alves i Piqué són habituals als seus reservats.

Lluny queda aquella nocturnitat simbolitzada per Oriol Regàs. Avui dia Tuset és un escape room de portes batents per a famosos i un nínxol de luxe en ple Upper Diagonal. Nits memorables, i res a recordar. Que ho preguntin a les treballadores de MacXipa.

Tot passava a Tuset

Hi havia un temps en què la vida social, cultural i intel·lectual de Barcelona va confluir a Tuset. Era a mitjans dels anys 60 i, de manera més o menys espontània (segur que algun empresari amb bon ull el va veure a venir i es va apuntar a fer caixa), es van ajuntar en un mateix lloc empreses dedicades a la publicitat, la moda, l’oci i la reunió que es van omplir de personatges il·lustres. Llocs llavors denominats distingits que, en vocabulari actual, podrien dir-se cool (cada època té les seves expressions lapidàries).

Tuset era l’epicentre de la modernitat i d’una nova societat de consum, i també punt de trobada de la gauche divine, el moviment cultural barceloní creat per polítics, intel·lectuals i gent que sabia divertir-se. En aquest context -publicitat, famosos, intel·lectualitat...-, la model Teresa Gimpera es va convertir en musa de tots ells, retratada per la càmera de Leopoldo Pomés en innombrables ocasions. Com Gimpera, moltes altres models sortien de les agències i es quedaven prenent alguna cosa. D’aquí ve que Tuset era «ple de gent guapa» (la discoteca Bocaccio, a Muntaner, era un altre dels imants de la crema social).

Teresa Gimpera, que va ser musa de la «gauche divine», posa davant d’un retrat seu obra del fotògraf Oriol Maspons, en una imatge de l’any 2000. ÁLVARO MONGE

Però el mite també neix d’alguns locals que van anar més enllà, com el memorable La Cova del Drac (amb Ermengol Passola com a agitador cultural), refugi i punt de trobada indispensable per a Els Setze Jutges i els membres de la Nova Cançó. Amb concerts i espectacles de cabaret diaris, es va convertir en un enclavament crucial per a la música en català en la seva primera època d’apogeu. Per allà van circular Guillermina Motta, Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Tete Montoliu i Josep Maria Espinàs, que feia de presentador dels espectacles.

Un altre lloc assenyalat era el Pub Tuset, despatx copa en mà d’escriptors com Manuel Vázquez Montalbán i Terenci Moix o l’il·lustrador Jaume Perich. I més avall, a l’inici del carrer, dins del passatge Arcàdia la mateixa Lola Flores va establir el seu lloc de culte a Barcelona a l’Stork Club -Àngel Casas apunta que la Faraona tenia amistat amb la propietària del local-. Durant aquells anys el periodista es passejava per allà parlant amb uns i amb altres i escrivia cròniques culturals sobre el que passava -«de vegades tampoc hi havia gaire tema»- al setmanari Tele/Estel sota el prestat epígraf Tuset Street. «Parlava de moda, discos, disseny... El que menys hi havia era xafarderia», apunta Casas, ja retirat de la vida pública.

Perquè sí, el bullici va portar que el carrer tingués una espècie d’identitat pròpia i la rebategessin com a Tuset Street. Hi ha molta llegenda sobre qui va posar el nom a aquest formiguer social i cultural. Guillem Celada, historiador del disseny, que ha dedicat molt temps a remoure la memòria del carrer Tuset, considera que hi ha indicis fundats que el branded va ser cosa del fotògraf Oriol Maspons, que va arribar a fer samarretes de Tuset Street.

El carrer també va ser una cita turística obligada per als visitants estrangers. De fet, tot allò va acabar inspirant una pel·lícula titulada -endevinin-... Tuset Street (1968), dirigida per Jordi Grau i Lluís Marquina i protagonitzada per Sara Montiel i Patrick Bauchau. Per aquesta mateixa via també deambulaven cineastes de la rebel Escola de Barcelona.

Però ¿qui va començar a disparar el moviment? Casas ho té clar: «L’autèntic creador del fenomen de Tuset va ser el perruquer Pascual Iranzo, el primer que va plantar botiga allà». Iranzo va tallar els cabells a tots els polítics de l’època i al llavors rei Joan Carles I. Casas recorda que també ell va posar la seva melena a disposició de les seves tisores prodigioses. Si Iranzo es va instal·lar on naixia el carrer (l’establiment encara segueix allà), a dalt de tot senyorejava el restaurant Reno, temple dels tiberis de l’alta burgesia i el poder polític.

El pol d’atracció del carrer Tuset es va anar intensificant i -en paraules del periodista- «cada botiga que s’instal·lava allà era una aportació a la dinàmica cultural». Un exemple d’això va ser la boutique de moda parisenca Renoma, que venia un estilisme innovador per a l’època (la minifaldilla, per exemple). Fins i tot es va arribar a organitzar una desfilada al mateix carrer. I un exemple més: s’hi va instal·lar una botiga de pòsters, una cosa insòlita llavors.

L’historiador del disseny Guillem Celada creu que l’èxit de l’artèria als 60 i principis dels 70 rau precisament en «la construcció d’un eix comercial amb unes pretensions inexistents a Barcelona fins al moment». «El relat s’ha anat construint a través d’una nova forma de consum que confluïa en un mateix espai», afegeix.

No hi ha un motiu aparent perquè aquesta màgia es trenqués. Almenys, no el troba Àngel Casas. Però aquells anys es van acabar. Celada, que ultima una tesi doctoral sobre Tuset Street, deixa caure la idea que potser «es va magnificar». Buscant en la memòria, Casas apunta que potser hi va tenir a veure l’horari del Drugstore (tan sols tancava una hora al dia per netejar), on un podia anar a comprar el que fos per continuar la gresca. Però només potser. La llegenda no té un final clar.

Compartir l'article

stats