Narcís Molins i Fàbrega és l’autor d’un llibre rellevant i força desconegut: U.H.P. La insurrecció proletària d’Astúries (1935) traduït, passada la censura de Franco, i publicat el 1977 en segona edició mig segle després. L’obra (en el títol de la qual les sigles U.H.P. responen a la consigna Unión Hijos del Pueblo) esdevé una visió detallada, en format reportatge, d’un trist episodi que van protagonitzar les forces proletàries a Astúries. Miners i obrers davant les forces militars i d’ordre públic formades pels cossos militars més brutals -rifenys i legionaris- sota el comandament de dos militars que tindran un trist protagonisme durant la guerra civil, Yagüe i López Varela, que al costat de la guàrdia civil i altres cossos reprimiren la revolta a canonades.
El reportatge és un text àgil amb allau d’informació i amb citacions dels testimoniatges personals. Té l’objectiu de mostrar una explicació dels fets i la relació dels mateixos seguint un criteri cronològic i geogràfic, de Lleó a Oviedo, passant, és clar, per la conca minera que esdevé el centre de l’episodi. Al mateix temps intenta d’explicar les motivacions ideològiques dels esdeveniments prenent partit per la seva opció política. De factura dinàmica, redacció viva i gran interès, Wilebaldo Solano en remarca, al pròleg de la segona edició, el valor testimonial. Molins exposa, amb noms i cognoms, l’abast de la tan dura repressió i venjança que els militars imposaren als minaires vençuts en preludi del que seria pocs anys després.
Les simpaties del periodista són pels revoltats en el que constitueix un dels moments revolucionaris més singulars en l’Europa del segle XX. Tanmateix, en guanyar els militars, la repressió és brutal i ferotge. Quan els miners són forts hi ha prudència i contenció pel que pogués ser. En guanyar, impunitat i Molins mostra la ferotgia repressiva amb assassinats d’adolescents i de vells, fins i tot per error de persones addictes a la CEDA que són confoses i, en llenguatge de l’època, passades per les armes, de forma sumària sense cap formació de causa jurídica. Hi ha episodis molt durs com els de l’afusellament col·lectiu de miners que seran enterrats en restes carboníferes i on la guàrdia civil no deixa recollir els cossos a vídues i fills. La fossa fou localitzada pels familiars en sobresortir de la negra terra un braç que apuntava al cel amb el puny tancat.
Molins fou un dels pocs periodistes que anà a Astúries i ho narra en unes cròniques que apareixen en un llibre denuncia publicat l’any següent en català i a Barcelona per Editorial Atena i que mostra els miners com a éssers humans, igual que Germinal de Zola, i no com els monstres sanguinaris que el periodisme conservador difon i també la novel·lística com La aldea perdida de Palacio Valdés, d’on es demostra que ni el periodisme ni la narrativa són aliens a la història i la conformació de mentalitats.
Han estat diversos els periodistes que van anar a Astúries o van publicar sobre l’episodi a més dels protagonistes com Manuel Grossi, un dels més coneguts i amb epíleg de Julián Gorkin, des de la presó de València, que cita la Comuna de París del 1871 com un precedent. El 2017 apareix Tres periodistas en la revolución de Asturias, de Jordi Amat, que es fixa en Manuel Chaves Nogales, José Díaz Fernández i Josep Pla. Especialment parcials són els reportatges de Pla a La Veu de Catalunya, com és pot llegir fàcilment atès que a ARCA de la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) hi la col·lecció del periòdic, tot i que falten exemplars pendents de digitalitzar. Per exemple en la crònica publicada el 25 d’octubre del 1934 Pla s’abona en la descripció de l’Oviedo destrossat i considera els revoltats culpables de tot i els militars defensors benemèrits de l’ordre quan la veritat és en els matisos, fins i tot parla d’avanços militars pacífics i que totes les malvestats són dels miners...
Molins, en l’entrevista de Joan Alavedra a Última Hora, en respondre si el llibre és un reportatge o una apologia respon: «Ni una cosa ni l’altra, pròpiament. És la confrontació diríem d’uns fets, amb les meves reflexions i les meves experiències. És un relat de la revolució, un relat fet sobre observacions personals a Gijón, Oviedo (...) un relat, però, fet amb una intenció.
- És potser una crítica?
- Aquest és el mot més escaient, si el prenem en el sentit de crítica al servei de la revolució. És adir: els fets que jo conto són, només, els fets que em semblen exemplars».
El llibre, l’únic en català publicat sobre aquells fets, no va ser conegut en ser l’edició recollida per la censura i l’autor perseguit. Diu en aquesta entrevista, del 31 de març del 1936, que encara li duren els tràmits...
