Aquell bon burgès no sabia què havia passat. Havia sentit trets, molts trets, explosions esfereïdes que feien trontollar la casa. Corredisses, crits i renecs. Aquell terrabastall no podia ésser sinó revolució. Aquella Revolució que fins parlant era pronunciada amb majúscula pels obrers. Quina fe aquells pobres que pensaven que la revolució havia d’ésser llur alliberament! El nostre burgès, burgès d’esperit, no pas de posició econòmica, ja sabia que els obrers no eren aquells éssers malvats de què parlaven Región i El Cabayón, però no entenia llur afany a donar motiu perquè els hi consideressin. Ell mateix, a Gijón, durant l’estiu i en les seves visites als pobles de la conca minera, havia conegut de prop aquella mena de diables que tant esfereïen els habitants rics d’Oviedo. I, amb tot, ell ara també estava una mica esverat. N’hi havia per a estar-ho. Feia massa estona que durava aquella fressa esfereïdora i que no es veien guàrdies d’assalt ni soldats pels carrers. ¿Seria veritat el que havia dit el seu veí de l’escala, que els revolucionaris eren els amos de la ciutat? Era totalment impossible. Una cosa eren els mítings, els articles, les batusses aïllades amb la policia, les manifestacions, fins i tot les topades amb morts i ferits d’uns i altres, i una altra cosa era la possibilitat que aquells homes esprimatxats, amb ulls negres com un abisme i sempre febrosencs, s’haguessin apoderat d’Oviedo. Era una cosa totalment impossible. A la ciutat hi havia soldats, guàrdia civil, guàrdia d’assalt, carrabiners, municipals i gent d’ordre disposats a lluitar. Era impossible que aquells pobres diables haguessin pogut arribar fins a la capital. Fóra la subversió de les coses. Seria la fi del món. La negació de la realitat.
Els minaires eren prou capaços de fer barrabassades a les mines, inundar pous, volar boques de mina, fer saltar vies de tren, fins prendre alguna caserna de la guàrdia civil; però això en llur medi a Sama, a Mieres, a Turón. A tots aquells pobles on amb una mica d’audàcia ells podien fer-se amos sense massa esforç. Comptat i debatut, no seria pas la primera vegada que es feien fort a les valls i que les forces del Govern necessitaven Déu i ajut per a recuperar les mines. Un episodi més de la vida d’aquells desgraciats que un dia i un altre dia es juguen la vida per guanyar un jornal no pas massa granat. Un dia o dos de resistència. De moment uns quants morts i uns quants ferits, i després uns quants a presidi. No podia creure altra cosa. No era pas que no hagués tingut temps de parlar d’aquesta qüestió amb els seus amics. A la tertúlia del Peñalva ja feia temps que era el tema obligat. Els seus companys de cafè: dos magatzemistes, un comandant, un capità i un buròcrata com ell ho tenien com a tema de cada dia. Parlaven de la revolució com d’un perill que tenien al damunt. Les vegades que el comandant, amb la seva fraseologia de caserna, havia acusat al Govern de lenitat, davant les propagandes d’aquell Xavier Bueno a la direcció d’Avance.
