L’Arxiu Nacional de Catalunya acaba d’adquirir un lot de fotografies inèdites de Tossa de Mar captades l’any 1933 per Dora Maar, que tenen el doble valor de suposar d’una banda un enorme testimoni històric i artístic de la seva època, i de l’altra d’haver arribat fins els nostres dies encara que la seva autora estava convençuda que les havia destruït de manera involuntària. Va ser la mateixa Dora Maar (1907-1997) qui va confessar l’any 1994 a la seva biògrafa, Victòria Combalia, que havia velat aquelles imatges, però la historiadora de l’art va saber uns anys més tard que no era cert perquè les va veure en la venda pública dels seus béns, segons explicava l’any 2000 en l’article Tossa de Mar, Dora Maar i Bataille.
L’origen d’aquestes imatges es troba en el viatge que Dora Maar, pintora, escultora i fotògrafa, va fer a Catalunya l’any 1933. Va visitar Barcelona, on també va fer nombroses fotografies (algunes dels quals han estat igualment adquirides ara per l’Arxiu Nacional de Catalunya en la subhasta que s’ha fet a la galeria parisenca Artcurial) i després va anara Tossa de Mar. Segons escrivia Victòria Combalia en aquell article, «algunes de les seves millors ‘fotografies de carrer’ estan fetes a Barcelona, i representen cecs, nens o els voltants del mercat de la Boqueria. En aquest gènere, que va compartir amb els seus col·legues i amics Cartier Bresson i Brassaï, la seva mirada és molt humana i proveïda, de vegades, d’un sentit de l’humor finíssim». Victòria Combalia també hi parlava de les imatges de Tossa, i de la impressió que li va fer descobrir-les encara que l’artista li havia anuncia la seva destrucció: «De les fotografies fetes a Tossa, la mateixa Dora Maar em va dir, el 1994, que se li havien velat. Quina no va ser la meva sorpresa en veure-les aparèixer a la venda pública dels seus béns! La Tossa del 1933 era llavors un paradís no gaire diferent del de la meva infància [la família de Victòria Combalia hi havia tingut casa i hi havien estiuejat], força diferent del d’avui dia. Com a document d’època tenen un gran interès: descobrim, per exemple, que tot el promontori de la Vila Vella no tenia llavors vegetació; si bé resultava menys amable que actualment, la ruïna gòtica destacava llavors de forma nítida, totalment romàntica. Les barques ocupaven gairebé la meitat de l’anomenada Mar Gran, i el poble s’acabava allà, fonent-se en un suau paisatge d’horts i pins. Avui, tot i que és palpable una certa consciència per preservar l’entorn, uns apartaments indignes uneixen la Mar Gran amb la Mar Menuda i el poble prolifera en monuments de dubtosíssim gust. Dora va fotografiar la Vila Vella, el Codolar, un pescador a la porta de la seva humil casa, una dona amb unes barques i diverses vistes generals del poble». Són algunes de les imatges que ha adquirit ara l’Arxiu Nacional de Catalunya i que es reprodueixen en aquestes dues pàgines.
No és casual que Dora Maar decidís visitar Tossa de Mar des de Barcelona. Aquesta localitat gironina va ser coneguda a principis de la dècada de 1930 com la «Babel de les Arts» (denominació que s’atribueix al pintor i crític d’art barceloní Rafael Benet), perquè s’hi van trobar artistes i intel·lectuals de diferents procedències que havien arribat a la zona per motius variats, però en general buscant refugi en un indret tranquil en una època molt convulsa a Europa. Entre aquests nouvinguts a Tossa hi havia André Masson, Albert Gleizes, Jean Metzinger, Otho Lloyd, Olga Sacharoff, Georges Bataille, Oskar Zügel, Marc Chagall, Georges Duthuit, els Matisse, André Salmon, Jules Supervielle, Georges Charensol, Mela Muter, Peter Janssen, Georges Kars, Pere Créixams, Rafael Benet, Enric Casanovas, Nancy Johnstone, Stanley William Hayter, Francis Picabia, Dalla Husband, Paul Ludwig Landsberg, Henri Michaux, Fred Uhlman...
Alguns van arribar a Tossa simplement atrets per l’encant d’un paisatge encara verge; d’altres fugint de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial que es vivia a Europa; n’hi havia que van arribar en els primers anys de la dècada de 1930 temerosos del que començava a representar el nazisme... Però l’inici de la Guerra civil espanyola, el 18 de juliol del 1936, va trencar aquell esclat de vitalitat que va viure Tossa i va donar origen a noves fugides, noves persecucions, noves pors...
De Bataille a Picasso
Aquella estada a Tossa i aquelles imatges que hi va captar no va ser l’únic vincle que Dora Maar va tenir amb Tossa. Segons Victòria Combalia, «Tossa de Mar és també el teló de fons d’una història sentimental molt poc coneguda, la que va existir entre Dora Maar, més tard companya de Picasso i fotògrafa del Guernica, i el filòsof i revolucionari Georges Bataille». I és que, segons revelava l’any 2000 la historiadora de l’art, «després de la mort de Dora, han aparegut unes cartes de Bataille escrites des d’aquest petit poble costaner». En aquestes cartes, Bataille, que s’allotjava a casa del pintor André Masson, li demanava a Dora Maar que l’anés a veure. «Volia escriure’t perquè vinguessis. Estic segur que series feliç aquí. T’escric des de l’habitació més bojament bonica que tu hagis habitat mai, que jo hagi habitat mai... (...)», li deia.
Però la vida de Dora Maar, que llavors vivia a París, era a punt de fer un gir de 180 graus a partir de la seva relació amb Pablo Picasso. Segons Victòria Combalia, «Dora esdevindria, amb el pintor malagueny, la protagonista d’un destí alhora fracassat i autoimmolat. Certament, va ser la musa del millor pintor del segle. Però la seva carrera com a fotògrafa també va patir pel pes del mite picassià».
Malgrat això, el seu llegat perdura, i se la considera una pionera, tal com explica la breu biografia que n’ha difós aquests dies l’Arxiu Nacional de Catalunya (que ha pagat 24.700 euros per 16 lots amb un total de 35 imatges originals de la fotògrafa que fins ara eren a mans dels hereus de l’artista): «Henriette Theodora Markovitch, coneguda com a Dora Maar (Tours, 1907 - París, 1997) va ser una polifacètica intel·lectual i artista plàstica avantguardista, pintora, il·lustradora, escultora i fotògrafa francesa d’origen croat. Criada a l’Argentina i formada a l’ombra d’Henri Cartier-Bresson, va ser una icona del surrealisme. Com a fotògrafa se la considera una de les autores més originals del seu temps, experimental i pionera de noves formes expressives en la seva mirada estètica i social».
