L’exili ha estat una de les malvestats del país més rellevants de tot el segle. Que més d’un deu per cent de la població marxi sobtadament de Catalunya és un episodi de gran transcendència a més d’una catàstrofe demogràfica i social. Saber qui foren -intel·lectuals o obrers?- quants foren, etc. és coneixement i societat, alhora. L’empordanesa Dolors (a Mèxic Dolores) Pla dedicà molts anys, des de Mèxic, a estudiar aquest exili català en el país on vivia i el resultat és un estudi esplèndid digne de figurar en qualsevol història de la població, política o social i no només catalana sinó d’arreu pel seu rigor i agilitat.
L’exili català del 1939 tingué dimensions èpiques, bíbliques gairebé, per la dificultat en accedir a França en un dur febrer, de neu i vent, i en camins i corriols muntanyencs amb la lentitud de les hores. Sobretot pel nombre, gairebé tres-centes mil persones documentades, es parla de més tanmateix, creuaren la ratlla, la frontera, molts volien anar a Mèxic, però els vaixells, amb noms de ressonàncies mítiques com Nyassa, Mexique, Sinaia, Ipanema..., feren viatges a Veracruz però no tothom qui volia podia arribar-hi. Per exemple Pau Casals i Joan Alavedra hagueren de tornar a Prada després d’arribar a la costa atlàntica, el vaixell Champlain fou bombardejat i el viatge, com de tants, fou un desig no resolt. En un d’aquests vaixells, el Flandre, el músic va anar vint anys després a Puerto Rico.
La generositat del general Cárdenas afavorí que tots els qui poguessin hi anessin. Els exiliats catalans a Mèxic. Un estudi de la immigració republicana, amb un pròleg del també exiliat Avel·lí Artís Gener, té dues edicions, fou publicat el 2000 per l’editorial especialitzada en història Afers i l’any anterior per una acció conjunta de l’Orfeó Català, l’entitat de Ciutat de Mèxic que aplega la colònia catalana, l’Institut Nacional d’Antropologia i Història (INAH) de Mèxic i Libros del Umbral. L’obra no ha estat superada en aquests vint anys. En les seves 400 pàgines desfulla les preguntes que les entrevistes foren la base de l’obra i no podem deixar d’emocionar-nos, més enllà dels lligams locals de l’amiga i col·lega, convilatana i companya de generació en l’afany de fer conèixer l’exili. La seva labor al respecte fou múltiple i aquesta obra és una fonamental en la bibliografia del tema.
Pla, emigrada que no exiliada, de petita, a Mèxic exposa com a bona historiadora un esquema, esquelet de tota recerca, reeixit. Les fonts, l’anada, el suport de Mèxic a la República i entra de ple en els exiliats amb l’especificació del màxim nombre de dades com ara el perfil, fonamental per determinar si parlem només d’intel·lectuals o treballadors manuals, la ubicació, etc. amb luxe de detalls i penetra també amb l’ànima compartida: catalanitat i mexicanitat amb tot el que comporta perquè tots tenien una profunda, intensa visió de la pàtria d’origen i estimaren a la nova d’acollida. Sis extensos capítols molt ben escrits amb ganxo per la lectura tant del lector curiós com de l’historiador, o sigui, molt ben escrita.
Un dels mèrits de l’obra és la informació personal que procedeix de les nombroses entrevistes, moltes, que feu a refugiats, que donaren peu a El aroma del recuerdo, un altre llibre, narratiu, emotiu i deliciós i no publicat a casa nostra sinó a Mèxic el 2003 i pel nombre i intensitat de les entrevistes fetes amb la transcripció d’onze llargues sèries de converses de les quals set són de refugiats de terres de parla catalana.
A Ciutat de Mèxic tingué una gran importància la lletra impresa catalana. S’editaren un gran nombre de revistes i llibres en català. Les distàncies en aquesta gran ciutat comportaven molt de temps i hom no podia anar, fora els veïns, cada dia de tertúlia a l’Orfeó Català o a tots els actes, fora d’unes festivitats patriòtiques, religioses, tradicionals com una festa major de retrobament , per aquesta raó hom escrivia cartes o es subscrivia a revistes i col·leccions de llibres.
