Quiosc

Diari de Girona

JAUME CABRÉ

«No sóc capaç de viure sense escriure»

Membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des de l'any 2001, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2010), és, sens dubte, l'autor català més valorat i traduït de tots els temps, i la llista de premis que ha obtingut ocupa més d'una pàgina a la Xarxa; en aquesta entrevista repassa la seva vida i la seva obra

Jaume Cabré a la seva casa de Matadepera Lluís Busquets i Grabulosa

Els seus llibres sumen 112 traduccions -i una vintena més en procés- a més de quaranta llengües de tot el planeta, incloses el xinès tradicional i el xinès simplificat, el coreà, l’àrab, l’armeni, l’hebreu... L’anterior novel·la, Jo confesso (2011), més de mil pàgines que van deixar bocabadada la crítica d’aquí i de mig món, en porta una quarantena i ha estat objectiu de tesis doctorals. L’aplec de relats Quan arribi la penombra (2017), sis. Després de l’èxit del 2011, més enllà dels relats -sempre elaboradíssims-, els lectors es van sorprendre amb la seva darrera obra, Consumits pel foc (2021), un conte de 123 pàgines narrat per un renoc de senglar, que ja porta deu traduccions, malgrat el debat a la xarxa entre la decepció i l’eufòria. Era un tour de force dificilíssim per a l’autor després de l’èxit de Jo confesso, un retaule històric sobre el mal que recorre la història europea des del segle IX fins avui.

És el quart de cinc germans, neix a l’Eixample barceloní el 30-IV-1947 i, de petit, ha d’haver estudiat música perquè aquesta omple la seva narrativa.

Els meus pares tenien una bona sensibilitat musical. La mare i el pare tocaven el piano sols o a quatre mans. El pare fins i tot va fer una bona colla de composicions. Jo? Rasco la guitarra, el violí... I escolto els que en saben. Els fills? Tenen traça musical.

Estudia als jesuïtes de Casp; algun professor l’impulsà vers l’escriptura o els estudis de Filologia?

La veritat és que no. Em va influenciar molt l’entrenador d’handbol. Però, jo, de veritat, hauria volgut ser músic. La lectura em portà a l’escriptura. Dels 17 als 19 anys llegia com un posseït.

Després de Preu, entra a Raimat, el noviciat dels jesuïtes, on s’està un any i mig...

I com que ens portaven a fer pastoral a les barraques del Poble Sec de Montjuïc, hi vaig conèixer una noia que també feia treball social, la Margarida Barba.

La seva muller des de 1970, mestra, a qui dedica els seus llibres.

Vaig començar Filologia Catalana a la Universitat i, el 1969, enmig de la carrera, em van enviar a la mili a Ceuta, on un català, el senyor Ricard Oriol, ens obrí la casa i la biblioteca a alguns catalans com a en Joan Rendé i a d’altres soldats i vam poder respirar una mica.

Vivien al Guinardó, el 1972 acaba la carrera amb una tesina sobre J.V. Foix i són pares d’en Martí el 1973. Com es guanyava la vida?

Feia classes nocturnes a Casp, d’Història de l’Art i de català, quan encara la llengua catalana no estava programada oficialment. I un temps després que anàvem justos, quan encara era fosc, a les tres de la matinada, amb moto anava a treballar a Mercabarna. Quan els altres començaven a plegar, jo, amb un cop de moto, anava a Casp a fer de professor...

Als 27 anys guanya el Víctor Català amb el llibre de relats Faules de mal desar; va ser la seva primera publicació?

No. El maig de 1972 vaig publicar El tipògraf a la revista Lluc; era el meu primer conte. Jo era escriptor abans de ser professor.

Guanya oposicions a càtedra de Llengua i literatura espanyoles perquè no n’hi havia encara de catalanes i el 1975-76 comença el curs a Vila-Real de La Plana, al País Valèncià, on viurà fins el 77-78. L’imagino llegint i escrivint.

Llegia, sí. En castellà era el moment del boom del realisme màgic. Borges, Carpentier, Cortázar, García Márquez... Després vaig passar a Faulkner, Joyce, Proust. I escrivia. No sóc capaç de viure sense escriure; si en fos, no escriuria, com aconsellà a Borges el seu pare. Però també em va anar bé per fer amics valencians com en Joan Francesc Mira entre molts d’altres.

Toquen a morts (1977) és un nou llibre de relats, on ja s’insinuen punts d’arribada posteriors.

Diuen que ja hi insinuo la lluita individu/poder que explicito a Galceran, l’heroi de la guerra negra, sobre la segona carlinada.

Premi Ruyra 1977 de novel·la...

Per a mi, aquesta novel·la suposà implicar-me en el que escrivia.

El 78-79 ja pot traslladar-se a una càtedra de Terrassa i venen a viure a Matadepera. S’aficiona als ocells i a l’astronomia i publica Carn d’olla el 78, una novel·la costumista, gairebé coral, ubicada al barri de Sant Antoni... Com a narrador, observa la realitat i hi participa...

Els ocells i l’astronomia eren dèries que ja m’han passat; la primera em va servir per a alguns contes i la segona, per a un dels personatges de Senyoria. A Carn d’olla començo a treballar el punt de vista narratiu i faig una oposició entre les forces màgiques del remeier Pitarra i la religió representada per mossèn Pere....

Sé que vostè s’ha declarat agnòstic i independentista. Com arriba a aquestes dues fites i què en diria, avui, del procés?

El procés vers l’agnosticisme va ser lent, sense estridències, sense trencar cap plat. I independentista, de noi ja ho duia a la pell. Hi va ajudar l’ambient de casa, pare, mare, germanes i germans, i amics... I les excursions familiars... O les excursions amb els escoltes. No podies evitar l’amor al país. Per fer-ho més fàcil, a Barcelona l’incendi dels espais dels escoltes perpetrat pels falangistes... El franquisme i el seu record era una llosa feixuga. Vam aprendre a parlar sense cridar, per si les mosques. Era molt bèstia...

A finals dels 70, col·labora al col·lectiu Ofèlia Dracs. Es devien divertir força.

Sí; Dracs érem Desclot, Reig, Albanell, Cabré i en Quim Soler. Va esdevenir-se que, amb el primer volum, que anava d’erotisme i es deia Deu pometes té el pomer, ens van donar el premi de La Sonrisa Vertical. Després vam fer temes dedicats al terror, a la investigació policíaca, a la ciència ficció...

A Lovecraft, Lovecaft de 1981 hi va publicar un conte que rescatà per al Llibre de preludis de 1985: Sang de violí. Recorda si en va rescatar algun altre per a algun altre aplec?

Ui, no! Ofèlia Dracs vam acabar amb Boccato di cardinale el 1986. Em va servir per escriure l’obra dramàtica sobre els Borja, Pluja seca, estrenada al TNC el 2001.

També va fer una incursió a l’òpera relacionada amb Girona: Llull, òpera en un pròleg i dos actes estrenada a l’Auditori de Girona el novembre del 2018...

Vaig fer el llibret amb música de Francesc Cassú, director artístic de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya (SCCC); la va dirigir Xavier Albertí i hi va intervenir la Polifònica de Puig-reig. Ho van promoure tot els senyors Lagares de Metalquimia i hi vam treballar molt temps, almenys des del 2005... Amb la celebració del desè aniversari de la SCCC arribà l’ocasió de l’estrena.

Ens hem avançat molt. L’any 1980, Carn d’olla va merèixer el premi Fastenrath i va néixer la seva filla Clara. Aleshores queda finalista al Sant Jordi amb El mirall i l’ombra, sobre un tema tan cortazarià com el del doble, on apareix de fons el tema de la música, que omplirà moltes pàgines en el futur.

M’agrada que ho diguis. Vaig escriure que és una novel·la que ha passat tan desapercebuda que gairebé la puc considerar clandestina...

El 1983 és l’any de la seva gran eclosió. Publica al Diari de Terrassa la novel·la breu Luvowski o la desraó, escrita, encara, a Vila-real, que recollirà el 1985 a Llibre de preludis, i aquell mateix any guanya el Sant Jordi amb La teranyina i el Bertrana amb Fra Junoy o l’agonia dels sons. Des de quan tenia ja les tres novel·les del cicle de Les Feixes-Terrassa durant la Setmana Tràgica -un enfrontament amb el poder-, que aplegaria el 1996 en El llibre de Feixes?

L’embrió de Feixes em va aparèixer en acabar Carn d’olla. Primer vaig escriure Luvowski, perquè l’atmosfera d’un balneari m’obsessionava. La història d’amors i egoismes amb un rerefons musical va esdevenir el motiu constructor del cicle de Feixes. A partir d’aleshores he concebut l’escriptura com un compromís d’implicació personal amb la història que escric, la llengua que faig servir i el fet artístic en general.

Parlem de la música, ineludible en la seva obra, i de la fraseologia de les darreres obres com d’una recerca també d’harmonia musical. Ha parlat molt de l’escriptura.

Per a mi, escriure és dubtar. És la possibilitat de posar en ordre la meva vida interior i abocar, amb l’ajut de la gran metàfora que és la literatura, allò que penso, que m’amoïna, que temo, que espero, que m’alegra o m’enutja... En el fons, és una manera d’estimar.

Guanya el Sant Jordi i en Josep M. Puyal el crida a TV3...

Em demanà els guions de Vostè Jutja, i la cosa durà del 1985 al 1987. Després vingueren els de Tres pics i repicó (1988-91), els de La granja de La vida en un xip (1985-92), Estació d’enllaç (1994-98), Crims (2000)... Amb en Puyal vaig aprendre moltes coses.

La Granja fou Premi Nacional de Literatura per a guions literaris... I, entremig, encara va col·laborar en guions de films de Verdaguer -La teranyina i d’altres-, amb Benet i Jornet a Ventdelplà... L’experiència el portà a fer classes de comunicació audiovisual a la Universitat de Lleida el 2004, però vostè té fama de cuinar la seva obra a poc a poc i no el sé imaginar gaire amb la peremptorietat que exigeix la TV... Què li aportà?

Era responsable final d’una feina en equip i, certament, els caps de setmana m’hauries pogut veure suar davant la màquina d’escriure per deixar els guions acabats, però em donà capacitat de síntesi i de diàleg i, també, poder deixar l’ensenyament al qual m’havia dedicat divuit anys... L’experiència de Lleida, reduïda a dos dies a la setmana fins al 2012, encara que no resultés rendible, va ser gratificant. Ara, jo seguia cuinant la meva obra... a foc lent.

La història de Rafael Masó, regent civil de l’Audiència de la Barcelona borbònica de finals del XVIII, Senyoria, li guanya el Crexells de 1991 i el Bertrana de 1992. La història sembla interessar-li molt.

La història només em serveix per ambientar una època on moure els meus personatges. Em toca documentar-me molt, però sense cap ànim d’enfarfegar el lector.

El 1993 és elegit «Escriptor del mes» i el 1996 publica L’ombra de l’eunuc, on planteja el tema de la creativitat humana en la pròpia contemporaneïtat, amb una estructura basada en la del Concert per a violí i orquestra, d’Alban Berg. El títol té una mica de mala bava...

Per què ho dius?  Per la referència a la frase de George Steiner «Darrera del crític hi ha l’ombra d’un eunuc»? No era la meva intenció. Ara, també és cert que per mandarinismes, estratègies periodístiques o moviments editorials, es valoren molt poc, els nostres crítics. I en tenim de molt bons. Steiner ho diu referint-se a ell mateix.

Em ve el cap Sam Abrams, que el 2019 prologà els seus Tres assaigs...

En Sam Abrams mereix una tribuna de primer ordre seguida per una multitud de lectors àvids de referents.

Les veus del Pamano, la memòria falsejada del mestre Oriol Fontelles, el va consagrar... Me’n parlava el malaguanyat Isidor Cònsul, el seu editor, abans de sortir el llibre.

Volia tocar el tema de la memòria històrica, de la possibilitat o no de perdó, de la por a l’oblit, de l’emmascarament de la història.

Deixant de banda l’aplec de relats de Quan arriba la penombra (2017) -recull de narracions que exploren la violència i la maldat com a part de la condició humana-, parlem llargament de la seva obra magna, la novel·la de novel·les que va sorprendre Europa, Jo confesso (2011), i de la darrera obra, Consumits pel foc (2021). Li agrada el títol Confiteor que hi han posat alguns traductors?

Era el que jo volia. Però aquí em van dir que s’assemblava a «Confitura»... Si trepitjo els llocs dels meus personatges? I tant! A Sant Pere del Burgal o al monestir de Gerri de la Sal hi hem anat diversos cops. I també a Tubinga i a molts d’altres llocs. Dels que surten a la novel·la, l’únic lloc que no dec haver trepitjat és Síria. Diners? Podem viure còmodament, perquè aquí dalt fem vida de monjos, però sense tenir cap iot amarrat a cap port, eh? Si m’adonava mentre escrivia Jo confesso que estava fent una obra excepcional? Tenia una atmosfera que em feia seguir escrivint..., explicant-me. Com en d’altres obres, era una aventura arriscada. Jo, més que escriure-les, les novel·les, les visc. Quan en dono alguna per acabada, més que alliberament sento una certa buidor...

Li puc triar algunes frases de les dues darreres novel·les i me les explicita? Comencem per aquesta: «L’art de debò̀ prové d’alguna frustració. Des de la felicitat no es crea.»

Pot ser-ho, però no és obligatori. I es pot crear des de la felicitat.

«Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no s’hauria de llegir.»

Ara no sé si aquesta frase l’he «inventada» jo. I és relatiu. Un personatge meu pensa així, però jo no ho veig tan clar.

«El dolor no és obra de Déu sinó una contingència de la llibertat humana.»

OK!

«L’infern és que el diable no existeixi.»

Una vegada vaig dir que el drama és que el mal resideix en tu. L’infern consisteix en què el diable no existeix.

«Salvar la vida pot ser un càstig pitjor que la mort.»

Evidentment depèn del context.

«Jo només puc lluitar contra els mals, no contra el mal».

Puc lluitar contra un lladre. No puc lluitar contra Putin.

«L’home heroic és el que retorna bé́ quan li fan mal».

Yeah! I la dona el mateix.

Abans de marxar m’adono d’una llibreria del sostre a terra amb un exemplar de les novel·les traduïdes. «Això fa goig», dic. La seva muller xiuxiueja: «Sí, que en fa».

Compartir l'article

stats