Des que va deixar la medicina per a submergir-se en la paleontologia, a María Martinón-Torres (Orense, 1974) la persegueix un dubte: si som l’espècie millor adaptada del planeta, per què continuem encotillats per tantes malalties i limitacions físiques? La resposta l’ha trobat analitzant les malalties sota el prisma de la teoria evolutiva. Sorpresa: els infarts, les pandèmies, el càncer i l’ansietat que sofrim són la conseqüència del nostre èxit com a espècie. A Homo imperfectus (Destino), la directora del Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana, membre de l’equip de recerca d’Atapuerca, explica el que som a la llum del que patim.
El 2020 van morir a Espanya 60.000 persones de Covid, 30.000 per problemes cardiovasculars, 22.000 de càncers en vies respiratòries i 20.000 de demència. Aquest és el nostre límit com a espècie? Aquestes xifres ens recorden que la mort forma part de la vida, però les maneres de morir canvien al llarg de la història encara que avui siguem els mateixos humans que fa 200.000 anys. Després hi ha morts extraordinàries, com les de la pandèmia, però aquestes també estan relacionades amb la nostra forma de vida i el nostre èxit evolutiu. Som una espècie molt nombrosa, vivim en àrees molt denses i estem en estret contacte amb animals. Això facilita el salt de patògens entre espècies i la posterior propagació entre els humans.
Quina explicació evolutiva tenen les altres causes de mort? La majoria són conseqüència del desajustament entre la nostra biologia i la forma de vida que hem adoptat. Vam ser dissenyats per a evitar la mort per fam en entorns d’escassetat, però avui portem vides sedentàries envoltades d’abundància. Ja no necessitem tantes calories, però continuem desitjant els sucres i els greixos que ens van garantir la supervivència en el Plistocè. El resultat són els infarts, els problemes cardiovasculars, les diabetis i el sobrepès que patim.
Portem vides contra natura? Som protagonistes de dues evolucions, una biològica i una altra cultural. El problema és que no avancen a la mateixa velocitat, per això emmalaltim. La nostra biologia col·lideix amb la vida que portem perquè no hi estem preparats, però no coincideixo amb els paleomelancòlics que demonitzen el progrés, perquè la mateixa tecnologia que va fer possible la vida sedentària que ens causa tants problemes de salut, també fabrica vacunes que ens salven la vida.
I així, què? Ens falta reflexionar sobre com volem viure i de quina forma podríem mantenir un cert equilibri amb la nostra biologia, però hem de tenir sempre present que l’evolució humana és una història d’èxit. Ja no morim en la infància ni en les etapes reproductives, sinó per malalties associades a la nostra longevitat, com el càncer o els quadres neurodegeneratius. És l’altra cara de la moneda del nostre èxit.
Aquestes malalties tenen solució? Em temo que estem condemnats a conviure amb el càncer, sobretot si continuem allargant la nostra longevitat. Ara bé: abans moríem de càncer, ara morim amb ell. No consolarà als qui el pateixen, però convertir una malaltia mortal en crònica és un gran avanç. Li ho devem a la recerca.
Com influeixen els nostres hàbits? Molt. Avui sabem que hi ha tumors vinculats a tòxics que no hi havia en el Plistocè, com el tabac, i a les pautes reproductives que hem adoptat. Fa 100.000 anys, les dones tenien molts fills molt joves. Això els permetia tenir menys regles, que és quan els teixits dels òrgans sexuals es veuen sotmesos a la hiperestimulació que s’associa a l’aparició de tumors de mama i úter.
Tot té una explicació evolutiva? Hem de tenir present que a la selecció natural tant l’hi fa el nostre benestar, només busca que ens reproduïm. Per això la majoria de patologies greus es desfermen quan ja hem complert amb l’etapa reproductiva. Les que ocorren abans es veuen sempre sotmeses a la llei que preval tot el que estigui a favor de la supervivència de l’espècie.
Quin avantatge aporta la senectut? Segons la hipòtesi de l’àvia, la selecció natural ha apostat per la tercera edat perquè l’ha vist útil per a col·laborar en la cura de la criança, a part dels avantatges que ofereix l’encavalcament generacional per a la transmissió de sabers. Som una espècie molt dependent, sobretot en les primeres etapes de la vida. Els avis són aquí perquè els necessitem, són útils per a la supervivència de l’espècie.
En el seu llibre explica que l’ansietat i l’insomni també tenen sentit evolutiu. L’ansietat és com aquest detector de fums hipersensible que salta sense motiu: és una llauna suportar les seves falses alarmes, però és pitjor patir un incendi. Al llarg de l’evolució, l’excés de preocupació ens va treure les castanyes del foc més d’una vegada. Amb l’insomni passa una cosa semblant: a les comunitats d’homínids els venia molt bé comptar amb algú que dormia malament i avisava de perills .
Som l’única espècie que és conscient de la seva mort. Quines conseqüències té? Ens fa actuar pensant en el demà. Un exemple és la lluita contra el canvi climàtic: estem disposats a sacrificar-nos perquè el món sigui millor quan ja no hi siguem. L’única manera de combatre l’angoixa de saber que morirem és fer coses que valguin la pena. Deixar un bon record en els vius és una forma de no morir del tot.
