Fa cinc anys el còmic, presentador i streamer Ángel Martín va sofrir un brot psicòtic pel qual va haver d’estar ingressat en un psiquiàtric dues setmanes. Havia pilotat una nau espacial en un viatge per l’univers, mantenia extenses converses amb el seu jo del futur, parlava telepàticament amb els seus gossos i fins i tot va arribar a dialogar amb la mort. Amb la seva alta hospitalària va iniciar un llarg camí cap al seny que el va obligar a reinicialitzar el seu cervell i iniciar-se des de zero. Ho explica sense embuts en el seu llibre Por si las voces vuelven (Planeta).
Sosté que ha escrit el llibre per a vostè, però també per a ajudar a qui travessi situacions similars i per a trencar l’estigma de les malalties mentals. En quina mesura s’han complert els seus objectius? Molt per sobre del que jo esperava. Quan un escriu ho fa amb l’esperança que li serveixi a qui estigui passant per la mateixa situació, però amb el que no compta és que algú li digui que està servint a gent que no està en aquesta situació, o té persones pròximes que viuen una cosa semblant, o que els val per a detectar coses que li semblaven normals i no ho són tant.
Anxo Lugilde, el periodista que va relatar la seva experiència amb la depressió en «Mi vieja compañera», afirmava que un amic el va advertir que no podria tornar a dedicar-se al periodisme. El primer que calia preguntar-se és si el seu amic va encertar o no. A mi ningú em va dir res semblant, però tampoc vaig esmentar sobre què escrivia ni vaig pensar si podria perjudicar-me; quan se’m fica al cap que una cosa pot ser útil, ho faig sense tenir en compte el que pugui succeir. És impossible saber què passarà i com l’ésser humà tendeix a posar-se en el pitjor aparador de les coses, és absurd fer aquest exercici.
Descriu de manera directa i fins a humorística com vivia quan sentia veus. Va resultar dolorós recrear aquesta experiència? Dolorós no, és una nostàlgia a vegades dura. Tornar a bussejar en uns certs episodis i haver de col·locar-te en aquella emoció per a poder entendre el que podrà ajudar-te quan estiguis així fa que sigui una mica més trista, però és extremadament terapèutic reviure-ho amb una intenció positiva. Viatjar al passat per a gaudir del malament que ho has passat seria demolidor.
Ofereix un costat fascinant de la bogeria -Descriu la pau que sentia a les nits i que no tornarà a sentir mai-, no tem tornar a caure? No tinc temor d’absolutament res. Després de quaranta anys vivint amb pors que no han succeït, ha passat el que no estava en la meva llista de pors, que era acabar en un psiquiàtric. La lliçó que he après és que el que hagi de succeir succeirà, no podràs prevenir res. I la segona lliçó és que quan succeeix una cosa d’una magnitud tan gran, no et queda més remei que posar-te a solucionar-ho. Gastar energia a pensar en el que pot passar de manera negativa és absurd. Respecte de la nostàlgia, és obvi que sí que la sento, però no té a veure només amb la bogeria, sinó amb qualsevol moment de la teva vida en què hagis tingut sensacions positives.
Afirma que no el preocupa saber què va originar aquest brot. Sap què fer perquè no es torni a repetir un episodi de bogeria? Tens estratègies, però quan no saps els detonants reals no pots prevenir-ho, és impossible si no saps exactament què t’ha fet trencar. Hi ha pistes, en el moment que comencis a acceptar com a normal estar malament és probable que el teu cervell comenci a fer una fricció entre el que vol i el que estàs fent; i llavors es trenca. Pots prevenir que succeeixi tractant d’estar bé amb les decisions que prens, amb les coses que estàs fent, amb la gent que tens en el teu entorn, amb la mena de vida que fas.
Diu que el realment dur de tornar-se boig és la recuperació del seny i que reconstruir el cervell des de zero és un treball dur. Com va ser aquest procés? Esgotador. No em va quedar altre remei que donar-me per mort després que em passés una cosa així, tota la vida que portava construint durant quaranta anys s’havia trencat i no tenia sentit recuperar res del passat. Vaig començar des de zero a replantejar-me totes les coses que inclouria en l’actualització de la meva personalitat.
Què l’ha ajudat a no rendir-se? Entendre que és un batalla a vida o mort, que ho fas o et quedes a baix per sempre.
Com era Ángel Martín abans del brot psicòtic i com és ara? El canvi més gran és que abans no sabia escoltar. Confonem escoltar amb estar callats mentre l’altra parla. Quan aprens a escoltar, el món comença a ser totalment diferent, potser comences a ser conseqüent amb les teves decisions i la teva vida. És un aprenentatge al qual mai hagués arribat si no hagués passat per una cosa així.
Mentre sentia aquestes veus ningú al seu voltant es va adonar del que passava. Dissimulava? No dissimules perquè per a tu no està passant res rar. No fingeixes que estàs parlant telepàticament amb els gossos, és real que et comuniques amb ells. Simplement no pots verbalitzar el que estàs vivint perquè una veu t’ho demana, perquè tothom ha de desxifrar el que tu has descobert al seu propi ritme. És impossible que ningú s’adoni tret que hi hagi un fet que cridi l’atenció i la bogeria deixi de ser interna per a cridar l’atenció dels altres. En el meu cas va ser una publicació en xarxes felicitant la meva xicota pel seu èxit en una pel·lícula en la qual no havia participat. Només se’n va adonar ella.
