Nascut a Blanes l’any 1895 en una família dedicada a la cultura i el periodisme, es va negar a combatre amb l’Exèrcit espanyol a l’Àfrica en la segona dècada del segle XX, va marxar als Estats Units, on va impartir classes universitàries (a més de català i castellà parlava anglès, francès, italià i portuguès, tenia nocions d’alemany i coneixia l’esperanto), va escriure articles en una gran varietat de mitjans de comunicació, va viatjar pels EUA i per Europa, va pronunciar conferències durant la Guerra civil demanant suport per a la República contra el feixisme de Franco, i prop dels quaranta anys va iniciar una trajectòria fotogràfica que va ser reconeguda en el seu moment al seu país d’adopció, però que encara ara és poc coneguda al d’origen, i que es va veure truncada per la seva inesperada mort l’any 1951. Aquest estiu, el certamen PhotoEspaña ha tret a la llum un altre vessant de la seva creació, amb una exposició a Madrid titulada Mujeres, que ha aportat alguna informació més sobre Josep Alemany i Bori, part de l’obra del qual qual ja es va poder veure a Girona l’any 2004 (en una exposició que també va anar a Madrid), però que tot i la gran quantitat d’aspectes interessants que presenta el resum de la seva biografia (que encara són molts més quan s’hi aprofundeix una mica) encara manté molts aspectes que no han estat estudiats de manera adequada.
Josep Alemany i Bori era fill del també blanenc Josep Alemany i Borràs (1868-1943), periodista i escriptor, que va dirigir la revista La Ilustració Llevantina i que també hauria col·laborat amb La Ilustració Catalana. L’ambient intel·lectual en el qual va viure tindria influència en la trajectòria vital i professional de Josep Alemany fill, que va viure poc temps a Blanes perquè va ser portat de molt petit a Barcelona, quan s’hi traslladà tota la família (els seus pares havien tingut un altre fill abans).
Josep Alemany era per sobre de tot un pacifista enemic de tota mena de violències i enfrontaments bèl·lics. Aquesta ideologia el va portar a fugir d’Espanya l’any 1915 quan estava a punt de ser cridat a files amb destinació al nord d’Àfrica. Format en un ambient intel·lectual, republicà i nacionalista, amic d’Eugeni D’Ors i Francesc Cambó, va abandonar Catalunya per instal·lar-se als Estats Units. Va estudiar Psicologia i va fer classes de Literatura espanyola a les universitats de Cornell i Siracusa, on es va relacionar amb Einstein, Stravinski i Bertrand Russell mentre s’endinsava cada vegada amb més dedicació en el món de la fotografia gràcies a les influències de Man Ray, Alfred Stieglitz, Ródtxenko i Marcel Duchamp. Durant la guerra civil espanyola va recórrer els Estats Units pronunciant conferències i buscant suports contra el feixisme. En els seus viatges a Europa per conèixer la fotografia del vell continent es va interessar per l’obra dels surrealistes francesos.
Després del seu matrimoni amb Alta Costen (amb qui va tenir un únic fill l’any 1931, James C. Alemany, conegut a la família com Jimmy), va residir a San Francisco, Nova York i finalment a Pittsburg, en aquell llavors un dels centres més actius de la fotografia nord-americana.
Les dones d’Alemany
La fotografia de paisatges, naturaleses, estructures industrials i sobretot l’artística, amb especial interès pel surrealisme, van ocupar una part important de la seva obra, que també inclou el retrat, gènere amb el qual va aconseguir una alta qualitat. Part d’aquests retrats, els dedicats a dones realitzats entre 1938 i 1939, ha arribat aquest estiu a la Galeria Guillermo de Osma de Madrid de la mà del Festival Off de PhotoEspaña. Alemany va experimentar amb el retrat en gestos, postures i actituds, influït per les revistes de moda i les estrelles de Hollywood: Marlene Dietrich, Katherine Hepburn, Carole Lombard, Hedy Lamarr i la model i també fotògrafa Lee Miller.
Titula els retrats amb el nom de les seves models (Jane Franklin, Peggy Cole, Marcia Miller) o amb títols descriptius (Horitzontal, Reflection), per la qual cosa gairebé sempre resulta fàcil identificar-los. També al·ludeix als seus coneixements literaris i bíblics, així com mitològics, per a alguns d’ells: Aracne, Ofelia, Judit. En altres ocasions crea una imatge suggestiva amb elements que combina amb mestria, com la poma que exhibeix la protagonista de Pomona, ressaltant els contrastos lumínics amb un fons de grisos o negres o tocant-la amb un element identificatiu, com una mantellina espanyola (Rosa) o un gest flamenc (Sense títol N.44)
Josep Alemany va experimentar també amb la fotografia per aconseguir efectes artístics inèdits amb muntatges, veladures, enquadraments, solaritzacions i jocs de llums que es poden veure aplicats en alguns d’aquests retrats femenins com Reflection, on la mirada de la dona juga amb el reflex de la finestra a través de la qual contempla un paisatge. Altres retrats recullen els seus coneixements sobre psicoanàlisi i el subconscient, que aplica als retrats de dona des d’una òptica feminista. Aquestes dones d’Alemany suggereixen a més múltiples lectures literàries i psicològiques sobre la condició femenina.
Mujeres és una de les poques exposicions que han mostrat l’obra de Josep Alemany a l’Estat espanyol. La persona que més ha contribuït a difondre-la ha estat la historiadora de l’art Adelina Moya, que va comissariar l’àmplia exposició Memòria i oblit sobre l’obra del fotògraf blanenc, que va promoure la Fundació «la Caixa» i que es va poder veure l’any 2004 a Madrid i a Girona. Aquella mostra reunia 170 obres del fotògraf gironí, moltes de les quals es veien per primera vegada aquí. Adelina Moya escrivia en el catàleg de la mostra que «si la fotografia d’Alemany representa una troballa en aquest moment, possiblement ens continuarà donant més sorpreses més endavant». I és que, segons ella, l’obra d’aquest fotògraf aficionat –no s’hi va dedicar professionalment– és «del tot desconeguda entre nosaltres i molt poc coneguda als Estats Units». En aquesta obra fotogràfica d’Alemany hi ha paisatges, imatges d’elements naturals, composicions properes al surrealisme, retrats... Unes imatges que demostren els coneixements tècnics del seu autor, i que quan van ser exposades a Pittsburgh van aconseguir prou èxit. Però no se’n va saber res més.
I aquí, de fet, entre l’exposició de la Fundació «la Caixa» i la d’aquest estiu a PhotoEspaña, tampoc no se n’ha sentit a parlar gaire, de Josep Alemany. Excepte quan la Sala Dalmau de Barcelona li va dedicar l’any 2012 la mostra Josep Alemany. Composicions i paisatges Anys 30. En el catàleg d’aquella exposició, el periodista Juan Bufill es lamentava també de la tardana descoberta de l’obra de Josep Alemany, i de la manca d’informació que encara n’hi havia: «Sorprèn descobrir a hores d’ara, ja al segle XXI, l’obra d’aquest fotògraf català que va ser contemporani de Joan Miró i va néixer abans que Salvador Dalí».
Per a Bufill, l’obra d’Alemany té influències dels seus coetanis, però «també aporta una visió personal que és sobretot la d’un poeta capaç de combinar abstracció i surrealisme, i també la d’un assagista -influït per Freud, entre d’altres- que sap expressar-se fotogràficament». En aquell text afegeix que «transcorreguts més de setanta anys des de la seva realització, podem constatar que les seves millors fotografies no desentonarien avui al costat de les dels seus cèlebres mestres i coetanis», entre els quals cita noms tan destacats com els d’Alfred Stieglitz, Edward Weston, Karl Blossfeldt, Edward Steichen, Schad, Man Ray, Moholy-Nagy, Ródtxenko, Walker Evans...
