A mesura que el jardí dels tomàquets s’esgota sorgeixen les pomes, abundants, madures i delicioses. Sovint s’associen amb l’Edèn. No obstant això, el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal mai no va ser nomenat com una cosa que reconeixeríem en particular. La poma es va associar amb la fruita prohibida perquè la forma escrita de la paraula llatina malum significa tant poma com maldat. Malum es va usar en una traducció llatina de la Bíblia del segle V, i la poma s’ha associat amb l’Edèn des de llavors. Les pomes són presents en la mitologia i la cultura des de l’antiguitat. Ocupen un lloc destacat en els mites grecs, com la història d’Atalanta, que superaria qualsevol pretendent fins que el savi Hipòmenes la va detenir temptant-la amb la poma daurada. Hera, Afrodita i Atenea van discutir sobre qui la mereixia i van desencadenar la Guerra de Troia. La primera era propietària del Jardí de les Hespèrides, on creixien els fruits que conferirien la immortalitat a qui en mengés.
S’acosta un nou cicle. Amb les pomes arribaran els préssecs de vinya i les figues, el raïm moscatell, les avellanes i les peres fundents; després, les nous i els codonys, que proporcionen confortables i deliciosos aromes. Octubre obre pas a la caça i al novembre ens esperen les tòfones, les patates, les llenties i les endívies. Com que les estacions se succeeixen, el fred ens porta els naps, els porros, les cols i les pastanagues per nodrir les sopes i els potatges. És el llindar de la tardor. Pa, vi i oli marquen el començament de la civilització. Les veremes, les matinadores o les tardanes, plenes de vida, l’inici de l’estació més reflexiva i sensual de l’any. Pla, l’home que millor va escriure sobre les hores i la natura, amb permís de Virgili, deia que la verema és un relleu sobre pedra palpitant. Però no val la pena citar-lo sense deixar que s’expressi ell mateix: «Del fons dels segles, la verema ens ha arribat carregada d’al·legories i de símbols, de garlandes de pàmpols i d’hipòtesis estimulants i lliures. El prestigi classicitzant i sensual de la tardor prové potser de la transcendència que els antics, la literatura pagana, van donar a la verema». El solitari de Llofriu es referia a les burles que Plató els va dedicar als òrfics, que parlaven del cos com una tomba i prometien als castos una embriaguesa permanent a l’altre món. Pensava que no hi ha manera de comprendre el cel si no és com a compensació del que no s’ha pogut obtenir a la terra. Baudelaire va escriure que qui més i qui menys van conèixer alegries profundes gràcies al vi: qui va tenir un remordiment per apaivagar, un record per evocar, un dolor per ofegar, un castell a l’aire per construir, tots finalment van invocar el déu misteriós amagat a les fibres de la vinya. «Que grans són els espectacles del vi, il·luminats pel sol interior!». Els seus versos exhalaven alcohol. A la seva col·lecció de Les flors del mal hi descansava l’ànima del vi. Per a Charles Baudelaire anava molt més enllà de l’embriaguesa. Ho considerava una benedicció per a l’home i la seva sociabilitat, en evitar-li la tristesa d’una vida solitària.
Dóna gust també llegir Edward St. Aubyn posant en boca del seu gran personatge de les novel·les, Patrick Melrose, les sensacions gustatives del Corton-Charlemagne, un dels grans borgonyes d’aquest món. El paràgraf val la pena: «El primer glop li va arrencar un somriure de reconeixement, com un home que ha albirat la seva amant entre la gentada d’una andana. Va tornar a aixecar la copa, va fer un glop generós al pàl·lid vi, el va retenir a la boca uns segons i després el va deixar caure gola avall. (...) Va tancar els ulls i el sabor es va estendre pel seu cos com una al·lucinació. Un vi més barat podria haver-lo sepultat en fruita, però els raïms que ara s’imaginava eren d’una artificiositat misericordiosa, com arracada de grans perles grogues. Es va imaginar els brots llargs i nervuts de la vinya arrossegant-lo cap a la terra vermella i densa. Traces de ferro i pedra i terra i pluja van creuar el seu paladar i el van temptar com estrelles fugaces. Sensacions llarg temps atrapades a l’ampolla es van desplegar com un llenç robat».
Però tornem al Jardí de les Hespèrides de l’inici i a les pomes daurades que vaig creure trobar a cada pas des del llac Constança fins a Alsàcia, en aquest meravellós pont de pas per la Selva Negra, d’Alemanya a França. Parlar de fruites al primer d’aquests dos llocs és portar a qualsevol conversa la poma que no només es consumeix a mossegades sinó que forma part de la cuina i resulta essencial en la gran rebosteria. Fins i tot en la política hi juga un paper important la poma: el globus imperial alemany té la seva forma i, decorat amb la creu d’or, es va convertir en símbol del domini cristià, sent des del segle XII insígnia de l’imperi germànic.
Hi ha mil classes diferents de pomes amb un centenar de varietats regionals, cruixents, sucoses, àcides i dolces. Depenent de la varietat les combinen amb les choucroutes, el puré de patates, el porc, els fetges, l’ànec i amb les arengades salades com a contrast. Sent d’una terra que ret culte a la poma com a exponent de la sidra, vaig deixar que m’inflessin el cap descrivint-me les varietats i les seves peculiaritats: les alkmene, dolces, lleugerament àcides i molt aromàtiques; les gloster, afruitades i àcides; la cox d’Holstein, sucoses; les delicades idared; les jonagold i les ingrid marie, suaus i lleugerament àcides; les glockenapfel, amargues i refrescants; la reineta avellanada; la golden delicious, dolça; les delicioses i aromàtiques gravensteiner, les McIntosh, i què se jo quantes més que conec i altres que mai havia tastat. O aquelles que em van mostrar i ja ni me’n recordo, perquè tantes pomes al llarg d’una vida, i de tant en tant algun schnapp, arriben a acompotar la memòria.
