Poc temps després de finalitzada la Segona Guerra Mundial, Otto Frank, el pare d’Anna Frank i únic supervivent de la família, va rebre una nota en la qual un remitent anònim apuntava el nom del notari Arnold van den Bergh com el denunciant que va revelar als nazis l’amagatall en el qual estaven refugiats Anna Frank, els seus pares, la seva germana i quatre persones més: el matrimoni Hermann i Auguste van Pels amb el seu fill Peter, i el dentista Fritz Pfeffer. La casa era l’annex d’un edifici al 263 del carrer Prinsengracht d’Amsterdam (el que Anna Frank anomena als seus diaris «la casa del darrere»), on es van amagar des del mes de juliol del 1942 al 4 agost del 1944, quan a les onze del matí policies alemanys i holandesos a les ordres de Karl Silberbauer els van descobrir. Otto Frank mai no va revelar l’existència d’aquesta nota anònima, que es va trobar després de la seva mort el 1980, no per considerar que podria no ser veritat el que s’hi deia sinó per por a una reacció antisemita, ja que el notari Arnold van der Bergh també era jueu.
Segons la investigació d’un equip dirigit per Pieter van Twisk i l’exagent de l’FBI Vince Pankoke, el notari hauria facilitat les dades de la direcció de l’amagatall a l’oficina del departament alemany d’emigració jueva des del camp de concentració on havia estat deportat amb la seva família el 1943 a canvi del seu alliberament. Arnold van den Bergh va morir el 1950.
Al llibre Qui va trair Anna Frank? (Harper Collins), la investigadora canadenca Rosemary Sullivan confirma la tesi del notari Arnold van den Bergh, encara que en altres investigacions com la realitzada per Carol Ann Lee s’apunta com a delator Tonny Ahlers, un membre del Moviment Nacionalsocialista holandès.
Per la seva banda Melissa Müller, biògrafa d’Anna Frank, assenyala Lena Hartog, dona d’un treballador de l’empresa, com a sospitosa de la delació. Altres teories apunten a un mosso de magatzem, Willem van Maaren, i a Nelly Gies, hemana de Miep, l’amiga de la família. Gerard Kremer, al seu llibre El pati del darrere de l’annex secret proposa una altra dona, Ans van Dijk, com a responsable de la delació. No obstant això, una investigació de Gertjan Broek per a la Casa-museu d’Anna Frank a Amsterdam atribueix a una casualitat el descobriment de l’amagatall. Davant d’aquesta polèmica i l’absència de proves fiables, l’editorial que va publicar el llibre de Rosemary Sullivan va decidir no treure’n una segona edició.
Els pares d’Anna Frank, Otto i Edith, havien emigrat el 1933 des d’Alemanya als Països Baixos amb les seves dues filles quan Hitler va arribar al poder i va començar la persecució contra els jueus. A Amsterdam, Otto va entrar a treballar en una sucursal d’Opekta, una indústria relacionada amb components alimentaris, que tenia la seu al mateix edifici a l’annex del darrere del qual hi havia l’amagatall. Anna Frank i la seva germana Margot van morir de tifus el febrer de 1945 al camp d’extermini de Bergen-Belsen. Anna tenia 15 anys i la seva germana 18. Edith, la seva mare, havia estat assassinada poc abans a Auschwitz. Quan Otto va ser alliberat, Bep Voskuijl i Miep Gies, que els havien ajudat a amagar-se, li van lliurar tots els papers que van poder rescatar, entre ells el famós diari de la nena. Margot també estava escrivint un diari, que es va perdre.
Símbol de l’Holocaust
El diari d’Anna Frank ha quedat per a la posteritat com un dels símbols de l’Holocaust. Va ser publicat per primera vegada el 25 de juny de 1947, fa 75 anys, encara que la seva edició definitiva, realitzada per l’Institut Holandès per a la Documentació de la Guerra, amb la certificació científica de la seva autenticitat, no va ser fins al 1986, més de quaranta anys després de la mort d’Anna Frank.
La primera versió es va publicar en holandès i ja es van fer sis reedicions els tres primers anys. En alemany va aparèixer el 1950. Als Estats Units es va publicar el 1952 amb un pròleg d’Eleanor Roosevelt gràcies a la insistència de Judith Jones davant l’editorial Doubleday, que l’havia rebutjat. Des dels primers anys se’n van fer adaptacions per al teatre (Frances Goodrich i Albert Hackett) i per al cinema (George Stevens), i posteriorment, també documentals com Anna Frank. Històries paral·leles, de les italianes Anna Migotto i Sabina Fedeli amb la intervenció de les actrius Helen Mirren i Martina Gatti com a narradores.
Anna Frank, que es dirigeix al seu diari anomenant-lo Kitty, relata les dificultats de la convivència amb la família i la resta de persones que s’havien refugiat a l’amagatall de la casa del darrere durant l’ocupació nazi d’Holanda. A més de les peripècies durant els anys que va estar oculta amb la família, el diari és també un testimoni del pas de la infància a l’adolescència. Descriu la por, la ràbia i el malestar que li generava el tancament i somia la llibertat i l’amor. Anna Frank manifesta la seva vocació d’escriptora i és conscient del contingut del seu diari, ja que va arribar a fer una segona versió en forma de narració en què va revisar alguns aspectes de la primera. Va ser el seu pare el responsable de l’edició publicada el 1947, en la qual va barrejar elements de les dues versions, endolcint alguns aspectes, com els relacionats amb la sexualitat d’Anna.
El diari d’Anna Frank ha estat traduït a més de 70 llengües i se n’han venut més de seixanta milions d’exemplars.
