La novel·la Les Closes, de Maria Àngels Anglada, ha esdevingut una icona de l’Empordà. La seva fluïdesa narrativa, l’interès d’una trama, algú l’ha retolat de novel·la negra, i el conjunt de descripcions fan que sigui una obra que enganxa, i tots ens entenem amb el mot. Ha tingut èxit en català amb edicions a Destino (març i abril del 1979) i a «Llibres a mà», col·lecció editorial d’aquesta i Edicions 62 (2001), a les obres completes (2001) i, finalment, la darrera a L’Avenç (2018). En castellà a Destino (1979 i 1998). En total, set de vistes. Casada amb un empordanès, Jordi Geli de Vilamacolum, alter ego de Vilasirvent a la novel·la, és un homenatge a la plana que la va acollir.
Anglada escriu sobre una mort, un segle abans, feina gens fàcil és clar, en base a uns lligalls de cartes que apareixien en els feixos de documentació, i les cartes, més diàlegs i documents, vaja com en una investigació historiogràfica, van aportant dades fins al final. Un excel·lent article sobre el paisatge empordanès vist per l’escriptora Assumpció Heras que en fa una bona síntesi: «Tot perseguint entre papers l’ombra de la besàvia, Dolors Canals (en realitat, Dolors Batlle), acusada injustament de col·laboració en l’assassinat del seu marit Tomàs Moragues, ‘molt aviat d’altres ombres van venir a fer-li costat: un poble de morts perdia a poc a poc la seva llunyania i habitava lentament la gran i vella casa, la plaça i els carrers polsosos de Vilasirvent, els camps de regadiu, els aspres i les closes on esperava l’herba just tallada i flairosa entre les vorades de saules i freixes ombradissos’.»
Anglada, escriptora i persona compromesa, les darreres novel·les en són eloqüent testimoni –genocidi armeni, camps nazis...- així com els articles crítics de premsa, va aportar una contribució a la lluita ecològica i social per salvaguardar els aiguamolls de les urbanitzacions depredadores. Com assenyalà Joan Triadú, en aparèixer la novel·la, la presència femenina és dominant. I el paisatge, com indica Heras, gens elegíac ans realista i que vist per una poeta assoleix una alta dimensió literària. I social, la lectura mena a la reflexió i aquesta a l’acció en la preservació d’un entorn natural únic.
El setembre del 1980 la vàrem entrevistar pel diari Avui i ens digué sobre el procés creatiu i l’impacte de Les Closes:
- Abans de Les Closes no havia fet res, fora d’uns contes per a un nebot meu i escrits privats que encara són inèdits. Ha estat la meva primera novel·la. Una història que hem viscut i que sempre pensava que s’havia d’escriure fins que un dia vaig dir-me: «Doncs mira, l’escriuràs tu.» L’any que vaig escriure Les Closes, entre el 1974 i el 1975, havia llegit uns poemes de V. A. Estellés sobre un poble i vaig pensar a fer-ne també sobre la besàvia, el paisatge i aquesta història real. A can Geli sempre han estat més o menys conspiradors, des de la invasió dels francesos fins fa ben poc, també durant Isabel II, etc. El meu marit encara ha sentit dir que al judici fins i tot hi van anar a declarar els gossos. Qui llegeixi l’obra ho entendrà. En una casa de conspiradors els gossos estaven ensenyats a no bordar a la nit i, és clar, quan hi va anar l’assassí tampoc no ho van fer. S’hi barregen tres tipus de factors diversos: els elements polítics amb una conspiració secreta entre liberals i realistes, uns elements privats, familiars, de disputes testamentàries i, finalment, uns elements socials com la importància de la casa i l’actitud del fiscal, jove i nou, que volia pujar. He quedat relativament contenta de l’obra; a part del premi, ha tingut ja tres edicions i m’ha ajudat per a publicar altres coses i ha estat un llançament de la meva obra.
